Cos: punt de vista físic i metafísic.



Aristòtil

Per a Aristòtil, tot cos està limitat per una superfície (doncs està en un lloc) i té dimensió en totes direccions (que per a ell són tres: alt, ample, llarg). Per això, entra en la categoria de la quantitat contínua, com la línia o la superfície. D'aquí s'infereix també que per a Aristòtil un cos té sempre una certa solidesa. En qualsevol cas no ha de confondre's «cos» i «matèria» (ὕλη), ja que aquest últim concepte, no es refereix mai a una realitat absoluta, sinó que sempre és un concepte relatiu a un determinat punt de vista que ha d'entendre's en el context de l'hilemorfisme. Tot cos està constituït per una determinada matèria, però no és simplement matèria. A més, els cossos són realitats sensibles, mentre que la matèria pot ser no sensible (Aristòtil parla, per exemple, de la matèria de les paraules...) Al seu torn, els estoics i els epicuris van introduir la impenetrabilitat com a propietats dels cossos, encara que els estoics admetien la interpenetrabilitat entre la matèria (que és corporal, però no és equivalent a cos, i el pneuma, πνεῠμα-(traduït com a esperit), que també és corporal, però no material). També en l'escolàstica es va assenyalar que la característica bàsica dels cossos és la seva disposició a estendre les parts en l'espai i a ser impenetrables (partes extra partes). (veg. text)

A partir del Renaixement, l'anterior física qualitativa aristotèlica es va matematitzant cada vegada més i, dins d'aquesta tendència, se situa la filosofia de Descartes (1596-1650) que redueix els cossos a la substància extensa (res extensa) en «longitud, amplària i profunditat». La seva afirmació de l'existència d'una única i mateixa matèria en tot l'univers (una única extensió en la qual totes les variacions que s'observen són degudes a la mobilitat i divisibilitat de les partícules que la componen. No hi ha àtoms ni hi ha buit, hi ha una sola substància extensa que forma un plenum, una sola extensió de la qual estan composts els mateixos corpuscles), juntament amb la caracterització dels cossos com a tal substància extensa, condueix a la identificació entre matèria i cos. Els cossos es poden caracteritzar per les esmentades propietats geometritzades i per principis de conservació, i, a més, de fet, malgrat que irreflexivament pugui semblar el contrari, els coneixem molt pitjor que la pròpia raó (veg. text).

Però la física cartesiana, que havia geometritzat l'espai i la matèria, no era capaç d'explicar el dinamisme, per això va haver de donar pas a una física dinàmica en la qual, per a donar explicació del moviment, va introduir la noció d'unes forces, internes als cossos mateixos, capaços de produir relacions dinàmiques. Això va conduir a una polèmica entre els mecanicistes «purs» i els dinamicistes. En el context d'aquesta polèmica se situa la posició de Leibniz (1646-1716), que considera la substància material com mònades inextenses dotades de forces i finalitat, i que són les que produeixen les característiques espacials dels cossos. Finalment, la física clàssica aconseguiria el seu estatus de ciència teòrica plenament desenvolupada amb l'obra de Newton (1642-1727), que va introduir el concepte de força física capaç d'actuar a distància. El gran èxit de la teoria de la gravitació universal, basada en les nocions d'inèrcia, massa i força, consagrava la noció de cos com a entitat tridimensional proveïda de massa, sotmesa a les lleis de la inèrcia i a les diferents forces (especialment, a la gravitatòria).

En l'època contemporània, la noció de cos s'ha tornat a relativitzar doncs, en el domini de la mecànica quàntica, la noció clàssica ja no és utilitzable, i s'ha substituït per la noció de dualisme ona-corpuscle (o dualisme entre ona i cos). En aquest sentit, la mecànica quàntica ha tendit a relativitzar cada vegada més la noció de cos, tan important en les concepcions de l'atomisme antic, de la física dels segles XVII i XVIII i del mecanicisme (base de la concepció del cos i de l'home com a màquina), i s'acosta (bé que per motius fart diferents) a la noció aristotèlica de matèria. Així, la noció de cos apareix més aviat com una noció pròpia de l'experiència comuna i ingènua, com el correlat objectiu de les nostres percepcions, o com l'exterioritat percebuda, i tendeix a desaparèixer de l'escenari de la física teòrica.

Vegeu cos, cos dels éssers vius, relació cos-ànima i relació cos-ment.