Ésser i haver de ser

Termes (en anglès, is / ought) que representen, el primer, un enunciat de fet, «és» i, el segon, un enunciat de valor, «ha de» (vegeu la distinció entre fet i valor), amb els quals, en un famós passatge del Tractat de la naturalesa humana, Hume dóna a entendre que no és lògicament correcte deduir o derivar un enunciat moral, construït amb «deu», d'un enunciat de fet, construït amb «és» (veg. text). A la prohibició de fer això l' anomena «llei de Hume» i el fet de fer-ho es considera un dels casos de fal·làcia naturalista. El que es diu dels enunciats morals pot estendre's a tot enunciat valoratiu i imperatiu

Vol això dir que, de premisses els enunciats de les quals són de la forma «és», no pot deduir-se una conclusió, o bé, que mai un conjunt de premisses descriptives pugues implicar una conclusió normativa. La força lògica de la «llei de Hume» està que un raonament és vàlid si i només si les premisses impliquen la conclusió; i això succeeix només si el raonament és tautològic, això és, si el que s'afirma en la conclusió està contingut ja en les premisses.

Així, per exemple, en el raonament:

Anna està sola i trista

Anna és la teva amiga

Has de quedar-te a parlar amb Anna

la conclusió (que és prescriptiva) hauria de trobar-se implicada per les premisses (que són només descriptives) i, en aquest cas, el raonament és correcte només si se suposa com a premissa implícita «Cal ajudar als amics i parlar amb ells és una forma d'ajudar».

Hi ha hagut diversos intents de saltar el «hiat» que separa els enunciats descriptius dels enunciats de valor; un dels més coneguts és el de Searle (veure cita). S'està d'acord entre els autors en què no és mitjançant la lògica deductiva com pot superar-se aquest hiat i el problema es transforma en el de «quins tipus de raons ens indueixen a acceptar un raonament moral?» La resposta és diferent, segons es tracti una ètica deontològica o bé d'una ètica teleològica (veure cita). Segons la primera, els judicis morals es basen en principis o normes morals, o en una cadena de principis morals, cada vegada més generals. Segons la segona, un judici moral pot fonamentar-se en fets o en les conseqüències que es produeixen per obrar de determinada manera.