Karl Marx
De Wikisofia
La revisió el 22:33, 17 maig 2018 per Jaumeortola (discussió | contribucions) (bot: - XX. Veure [[marxisme|marxisme + XX. Vegeu [[marxisme|marxisme)
Avís: El títol a mostrar «Karl Marx» sobreescriu l'anterior títol a mostrar «Marx, Karl».
Revolucionari, filòsof, economista, historiador i periodista alemany. Va néixer a Trèveris, en el si d'una família jueva conversa de tradició liberal i de posició econòmica benestant.
Va estudiar dret i història a les universitats de Bonn i Berlín. Però, sota la influència del pensament de Hegel es va dedicar de ple a l'estudi de la filosofia. Es va relacionar amb el cercle dels filòsofs pertanyents a l'anomenada esquerra hegeliana, mantenint especialment contacte amb Bruno Bauer i amb Moses Hess. En 1841 es va doctorar a Jena, amb una tesi sobre Les diferències en la filosofia de la naturalesa de Demòcrit i Epicur, obra en la qual ja es manifesta la seva orientació materialista. Durant aquesta època Marx i, en general, tot el cercle dels hegelians d'esquerra, van estar molt influenciats per Feuerbach, encara que posteriorment Marx, que apreciava la crítica feuerbachiana de Hegel (veg. text), va criticar el que ell va considerar les insuficiències d'aquest autor (veg. text).
Les dificultats que les autoritats polítiques van posar al desenvolupament de l'activitat docent dels hegelians d'esquerra, van provocar l'abandó de l'ensenyament universitari de diversos d'ells, la qual cosa va fer desistir a Marx de dedicar-se a la carrera acadèmica, i va començar a dedicar-se al periodisme. Va formar part com a redactor, i més tard (1842-1843) com a director, de la «Gaseta Renana», periòdic radical de Colònia, en el qual va publicar nombrosos articles defensant el sufragi universal, la llibertat d'expressió enfront de l'Estat, i interessant-se pels conflictes socials. Aquest periòdic va ser clausurat el març de 1843. La seva labor periodística, segons ell mateix confessa, li va conduir a una comprensió concreta de la realitat social, i va preparar el camí cap a la radicalització de les seves posicions polítiques.
En 1843, davant aquesta situació política que li impedia desenvolupar qualsevol labor acadèmica i periodística, se'n va anar d'Alemanya i es va traslladar a París, on va residir fins a 1845. Mentrestant s'havia casat, encara que amb l'oposició de la família d'ella, amb la seva amiga de la infància, Jenny von Westphalen, jove aristòcrata del seu Trèveris natal. A París, va fundar els Annals francoalemanys juntament amb Arnold Ruge, revista de la qual solament se'n va editar un únic número. Va travar amistat amb el poeta Heine, va conèixer al que posteriorment seria el seu gran amic F. Engels, i va aprofundir la seva crítica a la filosofia de Hegel escrivint la Crítica de la filosofia del dret de Hegel (1844). En els Annals també va publicar un estudi sobre la situació dels jueus: la qüestió jueva. Durant aquest període parisenc, Marx va travar un coneixement més profund dels ideals democràtics dels saint-simonians i amb el socialisme de Proudhon, i va anar radicalitzant les seves postures polítiques, la qual cosa li va portar a trencar amb el seu antic amic Bruno Bauer i, en general, amb la resta dels joves hegelians. Si bé comparteix amb Hegel i els seus deixebles la denúncia de l'escissió entre societat civil i societat política, critica a Hegel la seva concepció idealista i reaccionària de l'Estat, i critica les posicions dels hegelians d'esquerra, als quals considera com merament liberals. Considera que no n'hi ha prou amb un aprofundiment de la democràcia, sinó que cal un canvi radical emancipador: la humanitat, que ha estat dominada per l'Estat alienant, ha de reapropiar-se a si mateixa. Aquí és on incideix la seva anàlisi de l'alienació i la inversió dels plantejaments hegelians. Marx mantindrà durant tota la seva vida un profund respecte per l'altura intel·lectual de Hegel i per la seva concepció de la dialèctica, encara que l'acusa de cometre errors fonamentals (veg. text), i d'invertir la dialèctica (veg. text). D'altra banda, encara que valora l'anàlisi efectuada per Feuerbach de l'alienació religiosa, el critica per a creure en una naturalesa humana, o essència immutable i ahistòrica de la humanitat. Per això, considera que aquesta crítica encara no és «radical», és a dir, no va a l'«arrel». Segons Marx l'arrel de tota alienació és l'alienació econòmica, originada per les condicions materials d'existència de la humanitat (veg. text).
En l'etapa parisenca Marx també descobreix l'economia política anglesa (Smith, Ricardo, Mill) i critica als economistes «vulgars» de l'escola liberal francesa, la qual cosa el porta a trencar amb Proudhon i amb els socialistes francesos, als quals considera utòpics i petitburgesos. D'aquesta època daten els seus estudis recollits en els Manuscrits de política i economia, coneguts també com a Manuscrits de París (1844), en els quals aprofundeix l'estudi de l'alienació i afirma que la propietat privada és l'expressió del treball alienat. Formula la necessitat d'avançar cap a una societat comunista que, a diferència dels ideals dels quals ell qualifica de comunistes utòpics i grollers, conserva en si mateixa els assoliments civilitzatoris i culturals de tota la història de la humanitat. Amb això reprèn la tesi hegeliana de la Aufhebung o superació entesa com a procés dialèctica de la negació de la negació. També escriu les Tesis sobre Feuerbach i, juntament amb Engels, escriu La sagrada família, que és un atac crític filosòfic als joves hegelians i una revenja amb el seu propi passat filosòfic. Tots dos autors critiquen els aspectes ideològics del hegelianisme (veg. text) i de l'antropologia feuerbachiana i, en lloc de conceptualitzar les relacions humanes a partir de la noció metafísica d'essència humana, adopten el punt de vista teòric-econòmic de les relacions socials, alhora que ofereixen un primer esbós del materialisme històric.
En 1845, després de ser expulsat de París, s'instal·la a Brussel·les, d'on també serà expulsat en 1848. En aquesta ciutat Marx desenvolupa activitats organitzatives de nuclis obrers i emprèn una febril activitat revolucionària. La formulació de l'esbós de les tesis bàsiques del materialisme històric tal com es troba en La ideologia alemanya, així com aquella ruptura amb la seva anterior trajectòria filosòfica, permeten distingir entre un «jove Marx», encara excessivament influït per la filosofia clàssica alemanya i de caràcter humanista, i el Marx madur, és a dir, el Marx que ja ha desenvolupat plenament les seves tesis trencant amb el seu passat filosòfic idealista i desemboca en un estudi científic de la societat. Aquest pas ha estat qualificat per alguns pensadors marxistes estructuralistes, com Althusser, per exemple, com una ruptura epistemològica en el pensament marxista.
D'altra banda, si amb La ideologia alemanya va trencar amb el seu passat hegelià, en 1847 també concreta la seva crítica a Proudhon en el seu llibre Misèria de la filosofia (1847), resposta a la Filosofia de la misèria d'aquest autor, obra en la qual ja apareix la teoria econòmica marxista del valor-treballo, i que Marx havia anat desenvolupant en altres textos menors. En 1848, juntament amb Engels, escriu el famós Manifest del partit comunista, encarregat per la Lliga dels comunistes. En aquest text famosíssim, Marx i Engels creen les bases de la seva concepció comunista basada en la lluita de classes, que, segons ells, és un fenomen social realment existent i que actua com a motor de la història. Però lluny de proposar un model utòpic o descripció d'una hipotètica societat comunista, Marx i Engels solament exposen les causes de l'explotació de la classe obrera, a la qual, en la societat capitalista, consideren com l'autèntic subjecte de la història. Per a posar fi no sols a l'explotació, sinó a tota la història basada en la propietat privada i font de l'alienació, propugnen la necessitat de la presa del poder polític per part del proletariat, a fi d'anar extingint progressivament l'Estat.
En ocasió de l'ampli moviment revolucionari que es va donar en bona part d'Europa, Marx torna a Alemanya i funda, amb Engels, «La Nova Gaseta Renana» (Neue Rheinische Zeitung), però el fracàs de la revolució comportarà la seva expulsió d'aquest país. Es refugia a França, d'on també serà expulsat, i en 1849 s'instal·larà a Londres, on viurà la resta dels seus dies. El seu període londinenc estarà sempre marcat per una situació econòmica molt precària, a la qual no serà aliena la mort de cinc dels seus fills (només van arribar a l'edat adulta tres filles de Marx, una d'elles il·legítima). Vetat tot treball per a ell, només podrà subsistir gràcies a la generosa ajuda d'Engels i als articles que mana a diversos periòdics d'esquerra, especialment al New York Tribune, i a uns altres, com el Free Press, Das Volk, o People's Paper. En la seva estada a Londres, a més de la seva activitat política revolucionària, es dedicarà a una incansable labor d'estudi i investigació. A la biblioteca del British Museum va aprofundir els seus coneixements d'economia, demografia, matemàtiques, història de les civilitzacions, estadística..., i va aprendre diversos idiomes per a poder treballar amb els textos originals. A través dels seus articles, molts dels quals va publicar en la Politische-Oeconomie Revue (refundació de la Neue Reinische Zeitug) desenvolupa una activitat d'anàlisi social i polític de la societat de la seva època, iniciant amb això un camí d'investigació del present que representa una important novetat en la forma d'estudiar la història i la societat. D'aquestes anàlisis sorgiran obres com La lluita de classes a França (1850), El 18 brumari de Lluís Bonaparte (1852) i, més endavant, La guerra civil a França (1871), on analitza l'experiència de la Comuna de París.
En 1859 publica la Contribució a la crítica de l'economia política, text en el qual ja estan les bases principals de la qual serà la seva magna obra, El Capital. La Contribució està precedida d'un famós prefaci en el qual Marx mateix fa un breu repàs de la seva trajectòria intel·lectual i una espècie de resum d'algunes de les seves idees cabdals (veg. text). Mentrestant, va acumulant materials teòrics i redactant esborradors per a la redacció definitiva de la seva magna obra (els famosos textos preparatoris de El Capital, coneguts com els Grundrisse). En 1864 funda i presideix l'Associació Internacional de Treballadors, coneguda com a Primera Internacional, que posteriorment s'escindirà en dos grans corrents: la d'inspiració marxista i la d'inspiració anarquista, capitanejada per Bakunin. En 1867, publicarà el primer volum de El Capital (veg. text). Els volums segon i tercer els publicarà pòstumament Engels, i els materials per a la redacció del volum quart els publicarà Kautsky posteriorment. En la Crítica al programa de Gotha, escrit en 1875, va atacar a Ferdinand Lassalle, i va defensar la tesi de la dictadura del proletariat com a forma transitòria que ha d'adoptar l'Estat abans de superar plenament la societat capitalista i accedir al comunisme.
La mateixa biografia de Marx ens indica que la seva activitat política revolucionària és indissoluble del seu pensament i viceversa. En aquest sentit és un autor inclassificable amb criteris acadèmics. No és ni un filòsof, ni un economista, ni un historiador, ni un sociòleg, sinó que és totes aquestes coses alhora, que en ell s'integren per a donar lloc a una activitat fonamentalment dirigida pel seu ideal d'emancipació de la humanitat, raó per la qual cap de les seves teories pot ser entesa aïlladament i de manera independent d'aquesta voluntat revolucionària. D'altra banda, i ja que la seva obra ha tingut una immensa transcendència, és difícil entendre el seu pensament al marge dels resultats als quals posteriorment van conduir determinades interpretacions i elaboracions de les seves concepcions. El mateix Marx es defensava d'una interpretació «escolàstica» del seu pensament, raó per la qual ell mateix deia de si mateix que no era «marxista», indicant amb això que no podia classificar-se, esquematitzar-se ni, molt menys, dogmatitzar-se el seu pensament, que ell sempre va entendre com fonamentalment crític.
Marx ha estat el pensador polític que probablement més ha influït en els últims cent anys en la teoria social, però també en concepcions filosòfiques com l'existencialisme, l'estructuralisme, en la historiografia contemporània, en l'economia i en la sociologia. En qualsevol cas, el pensament de Marx, juntament amb el de Nietzsche i el de Freud (els tres mestres de la sospita, segons Ricoeur), és un dels pols de referència fonamentals del pensament i dels moviments socials del segle XX.
Vegeu marxisme, marxismes i altres termes relacionats.