Arcesilau

( Ἀρκεσίλαος )

Filòsof grec platònic. Va néixer a Pitane, Eolia, cap al 315 a. de C. i va morir l'any 240 a. de C. Va estudiar matemàtiques i, atret per la filosofia, es va desplaçar a Atenes. Primer va estudiar en el Liceu, en aquell temps dirigit per Teofrast. Però, sota la influència de Crántor i de les lectures de Plató va passar a l' Acadèmia, en l'època en què era dirigida per Polemón i per Crates, a qui va succeir com escolarca de l'Acadèmia. En succeir a Crates, descontent amb un cert dogmatisme que s'havia apoderat dels ensenyaments, va instaurar una visió més propera a l`escepticisme. Amb això s'inicia una nova etapa coneguda com Acadèmia Mitjana, que duraria fins a Carnèades, fundador de l'anomenada Acadèmia Nova. No obstant això, aquesta distinció entre Acadèmies mitjana i nova no és majoritàriament acceptada, de manera que només cal parlar de l'Acadèmia de Plató i d'una Acadèmia mitjana o nova, els representants de la qual van ser Arcesilau i Carnèades.

Segons ens explica el doxógrafo Diògenes Laerci, Aristón, per fer patent l'escepticisme d'Arcesilau, ho definia de la manera següent: «Per davant Plató, per darrere Pirró; pel mitjà Diodor» (veure text ). Així, d'això caldria inferir que Arcesilau era un escèptic que usava la dialèctica dels megàrics. No obstant això, en realitat Arcesilau volia restaurar l'esperit de Sòcrates (com ell, no va deixar cap escrit) i de Plató, i evitar el dogmatisme esclerotizante que s'estava apoderant de l'Acadèmia. El principal adversari de la filosofia d'Arcesilau era l'estoïcisme de Zenó, contra el qual arremet atacant el criteri de veritat dels estoics: la representació catalèptica (φαντασία χαταληπτιχή, phantasía kataleptiká), o representació comprensiva, aquella que produeix tal sensació de veritat que és impossible no assentir a ella. Contra aquesta concepció, Arcesilau, basant-se en l'escepticisme pirrónico, introdueix la noció de ὲποχή (epokhé) o suspensió del judici, perquè no existeix el que és cert, sinó només el raonable (eulogon), el plausible. Però això no és incompatible amb l'acció doncs, encara que no és possible enunciar principis morals ni veritats absolutes, sí ho és recolzar amb bones raons una argumentació bé feta. Això deia contra l'acusació estoica que la suspensió del judici paralitzava als homes impedint-los la felicitat. ja que no tot és incert de la mateixa manera, algunes accions es justifiquen per bones raons que apel·len no a la certesa, impossible, però sí al plausible, i això és suficient per fonamentar l'acció i una vida moral raonable.