Eugenio Trías Sagnier

Filòsof espanyol nascut a Barcelona en 1942. Es va llicenciar amb una tesi sobre Plató (Ànima i Bé en Plató) i es va doctorar amb un treball sobre Hegel que posteriorment va publicar amb el títol El llenguatge del perdó. Un assaig sobre Hegel. Va cursar estudis a Barcelona, Pamplona, Madrid, Bonn i Colònia. Durant disset anys va ser professor i catedràtic d'Estètica i Composició a l'Escola Superior d'Arquitectura de Barcelona i posteriorment va professar com a catedràtic de Filosofia en la Facultat d'Humanitats de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona. A més de les seves nombrosos publicacions cal destacar la seva presència en la premsa a través d'articles d'opinió i la seva activitat com a conferenciant.

Entre altres guardons, ha obtingut el Premi Anagrama d'Assaig per L'artista i la ciutat, i el Premi Nacional d'Assaig de 1983 per El bell i el sinistre. En 1995 va obtenir l'important Premi Internacional Friedrich Nietzsche (XIII convocatòria) pel conjunt de la seva producció i per la seva trajectòria filosòfica. Aquest premi es considera l'equivalent del Premi Nobel en l'àmbit de la filosofia.

Dins del panorama filosòfic espanyol, l'obra de Trías constitueix un fenomen molt original, difícilment encasillable segons els criteris classificatoris habituals. Vista la seva obra globalment sorprèn la gran varietat de centres d'interès (el estructuralisme, la història de la música, la literatura alemanya, etc.), però també la gran unitat de les seves idees essencials: el problema de l'especificitat i sustantividad de la filosofia, el doble aspecte pasional i racional de l'home, la dimensió tràgica de l'home derivada d'aquell doble aspecte, la connexió entre l'ètica i l'estètica, el problema del mal, el problema de la res, el problema del poder i el domini, i a partir dels anys vuitanta, la nocions de principi de variació (veure text ), de límit i de frontera (veure text ).

Al llarg de la seva dilatada trajectòria filosòfica, els filòsofs que més presents es troben en el nucli de les seves idees són Plató, Hegel i Nietzsche. També és visible la influenciade la Ètica d'Spinoza i de la filosofia kantiana, especialment de la seva Crítica del judici. També està present la influència de Heidegger i de Wittgenstein. Un altre filòsof al que valora molt, i del que ha pres múltiples suggeriments temàtics i expressives, és W. Benjamin.

El seu primer llibre La filosofia i la seva ombra, publicat en 1969, va ser saludat per la crítica com un veritable esdeveniment en el panorama filosòfic espanyol. Se li va considerar «la filosofia d'una nova generació» (Josep Maria Carandell) que donava expressió a formes de pensar pròpies de finals dels anys seixanta (va ser publicat un any després de Maig de 1968). Ja en el títol d'aquest llibre està inscrita l'orientació més característica d'aquest filòsof: el diàleg constant que obre entre la Raó i les seves ombres. Enfront d'un racionalisme d'estretes mires, com era el característic aquests anys entre els positivistes lògics, filòsofs analítics i filòsofs marxistes, Trías, que mai s'ha considerat un «irracionalista», proposa obrir la raó a aquells espais que li resisteixen, però que, en certa manera, poden fecundar-la. Així, per exemple, la «desraó», o la «bogeria» (en el seu llibre Filosofia i Carnestoltes); el «pensament mític i màgic» (en Metodologia del pensamieto màgic); o bé, en relació a les ètiques racionalistes, el domini pasional, particularment l'amor-passió (Tractat de la passió); o en relació a les estètiques tradicionals fundades en la categoria d' «el bell» i «el sublim», l'ombra d' «el sinistre» (en el seu llibre El bell i el sinistre).

Eugenio Trías es defineix, en aquest sentit, com un «exorcista il·lustrat» que sotmet a la raó filosòfica a un permanent diàleg amb les seves ombres. Però l'aspecte més rellevant de la filosofia de Trías té lloc a partir de començaments dels anys vuitanta, quan descobreix el concepte angular que a partir de llavors orientarà tota la seva reflexió. Es tracta del concepte de límit. En el límit entre la raó i les seves ombres troba Trías l'àmbit d'exploració d'una filosofia que, des de llavors, pot denominar-se filosofia del límit (especialment a partir de la seva obra Els límits del món, on, per cert, traça també una nova teoria de la veritat (Veure text).

El concepte de límit ho determina Trías en diàleg amb la tradició kantiana i, dins dels filòsofs contemporanis, amb Wittgenstein i, en part, també amb Heidegger. De fet tota la seva obra és, a partir de llavors, una àmplia i desenvolupada exègesi de la frase de Wittgentein: el subjecte és un límit del món. Trías proposa, referent a això, una antropologia en la qual es concep a l'home com a «habitant de la frontera», com a «fronterer»; l'home es troba sempre referit a aquest límit que té, per Trías, clara significació ontològica. En els seus últims llibres desenvolupa aquesta tesi i encunya, referent a això, l'expressió «ser del límit».

A partir del seu llibre Lògica del límit va establint la naturalesa de la raó que a aquest ésser del límit correspon. En aquesta obra parla d'un logos simbòlic, la naturalesa dels quals i el seu desplegament categorial elabora en el llibre titulat L'edat de l'esperit. Recentment ha editat una reflexió sobre el concepte de raó que correspondria a aquesta filosofia del límit, i a la qual denomina raó fronterera. Aquesta obra, titulada precisament així: La raó fronterera, és un intent d'enfortir la raó de l'única manera possible, és a dir, sota la pressió dels límits i en un continu diàleg entre el racional i l'irracional. Aquesta obra descansa sobre tres eixos:

• a) l'ésser del límit,
• b) el logos, entès com a raó fronterera que limita amb el misteri i, finalment,
• c) el talismà o món dels símbols, que, al seu torn es refereix tant a l'àmbit de fora mida (per exemple les revelacions religioses), com a la formalització en figures o icones del nostre entorn com l'arquitectura, la música o el cinema.

• Bibliografia:Obres d'Eugenio Trías