Eugenio Trías: el principi de variació
De Wikisofia
Al principi que regeix la unió sintètica immediata i sensible del singular i l'universal propiciada per la recreació l'anomenaré, d'ara endavant, principi de variació, principi en el qual es resumeix la meva resposta al «problema dels universals», alhora que es consuma la refutació en tota regla del prejudici aristotèlic revalidat per Hegel que individum est inefabile. Tal principi és, en tant que principi, raó o logos, fonament d'aquesta síntesi. I aquesta raó o logos, que és immanent i física, fonamenta també la possibilitat de raonar, pensar, parlar. Només del singular pot parlar-se, només del que és pròpiament singular pot dir-se pròpiament alguna cosa, una mica més que les empobrides determinacions negatives que puguin dir-se del singulare tantum, del qual només podem determinar la seva constitució positiva remuntant-nos de la seva singularitat a algun nivell d'espècie i generalitat, atès que aquesta s'encarna, sense altra diferència que una diferència local, en «individus» idèntics la distinció dels quals és només numèrica. [...]
Per aquest motiu ja en la més insignificant rèplica o repetició pot advertir-se el treball de la diferència, com ha assenyalat amb rigor i precisió Gilles Deleuze en la seva obra clàssica Diferència i repetició.
| Filosofía del futuro, Ariel, Barcelona 1983, p. 42. |
Original en castellà
Al principio que rige la unión sintética inmediata y sensible del singular y lo universal propiciada por la recreación lo llamaré, desde ahora en adelante, principio de variación, principio en el cual se resume mi respuesta al «problema de los universales», a la vez que se consuma la refutación en toda regla del prejuicio aristotélico revalidado por Hegel de que individum est inefabile. Tal principio es, en tanto que principio, razón o logos, fundamento de esa síntesis. Y esa razón o logos, que es inmanente y física, funda también la posibilidad de razonar, pensar, hablar. Sólo de lo singular puede hablarse, sólo de lo que es propiamente singular puede decirse propiamente algo, algo más que las empobrecidas determinaciones negativas que puedan decirse del singulare tantum, del que sólo podemos determinar su constitución positiva remontándonos de su singularidad a algún nivel de especie y generalidad, dado que ésta se encarna, sin otra diferencia que una diferencia local, en «individuos» idénticos cuya distinción es sólo numérica. [...]
De ahí que ya en la más insignificante réplica o repetición puede advertirse el trabajo de la diferencia, como ha señalado con rigor y precisión Gilles Deleuze en su obra clásica Diferencia y repetición.