Eugenio Trías: els límits del món som nosaltres
De Wikisofia
A partir de la recreació que estic propiciant de l'esperit que travessa la filosofia crítica de Kant pot aventurar-se una determinada idea sobre la raó, del logos. El poder d'aquest es troba delimitat, fitat, pel que fa a les seves pretensions de coneixement. Però del límit mateix del cèrcol brollen, com a suplements lingüístics en forma de signes d'interrogació, això que Kant, sàviament, anomena idees de la raó, és a dir, ideesproblema que dibuixen àrees on el dir s'empina per sobre les seves limitades forces, preguntant pel fonament o falta de fonament, per la finalitat o falta de finalitat (del món extern, intern i del món tot) i per l'entramat de «ser» i «res» que infecta a fonament i fi. Els signes d'interrogació pengen del límit mateix del món i es projecten, en erecció, cap al cor de l'enigma. Al caient del vertigen de la línia mateixa del cèrcol cal aventurar resolucions lingüístiques a aquests interrogants, les quals tenen en aquesta línia d'on brollen (fins a la qual accedeix el «subjecte» de l'exploració, l'ego cogito sum) la seva legitimació metòdica i crítica. Però aquestes decisions de sentit no posseeixen aval gnoseològic mitjançant el qual puguin donar exposició resolta –dins del cèrcol– als grans interrogants metafísics. Aquestes proposicions posseeixen, doncs, sentit límit: enfonsen la seva substància noemàtica en la fràgil barra que articula i escindeix el sentit del contrasentit. En la mesura en què mantenen la seva autoconsciència crítica i se saben respostes problemàtiques, posseeixen estatut d'«opinió recta» o, per dir-ho en expressió kantiana, de «creença racional». No avala el crèdit de la resposta cap autoria o veu d'allèn el límit. No hi ha «subjecte» de l'«altre món» que pugui atestar sobre la legitimitat d'aquesta paraula límit o que pot instituir-la en paraula revelada. Ni pot menys suposar-se aquesta paraula revelada com a carn d'un subjecte que «es fa home i habita entre nosaltres». El «subjecte» d'aquestes creences sóc jo mateix (o «aquell que en cada cas és meu i és comú», per dir-ho en l'excel·lent expressió de Heidegger). De mi mateix brolla la força expansiva crítica i metòdica que em condueix, de forma aventurera i exploratòria, fins al límit d'un món que és el meu món. El solipsisme és inherent a l'opció metòdic-critica. La seva legitimitat, en aquesta etapa del mètode, està assegurada. Caldrà veure en quin nivell de l'exploració metòdica podrà ser sobrepassat. Només que es tracta d'un solipsisme no sistemàtic i doctrinal sinó metòdic, provisional. Jo mateix avanço fins al límit del món i em planto a la frontera del sentit. Allèn està el que m'excedeix, l'altre món. El qual pressiona sobre mi i sobre el meu món sota la manera d'un suplement d'interrogants i de decisions lingüístiques, pronunciades des del límit, mitjançant les quals es capta, difícilment, el que «és a prop», l'enigma. Un hiat gnoseològic sobrevé a l'exploració que emprenc. Només un salt fa possible salvar el sot crític i prosseguir el recorregut experiencial fins que s'alliberi una nova senda, una segona etapa del mètode. En aquest salt es podrà instituir una segona expansió de la raó, del lógos: la forma lingüística que determini el recorregut empíric de l'ètic.
Els signes d'interrogació i les decisions lingüístiques que concedeixen forma proposicional al que transcendeix el límit (idees sobre el món com a totalitat, del subjecte com a llibertat, del fonament últim de tota cosa, per dir-ho en termes kantians) constitueixen els vestigis visibles que, des de dins del cèrcol, poden aconseguir-se del que desborda el límit. Són els suplements lingüístics que donen forma proposicional a la impossible ciència límit sobre el límit: meditació que pot, en rigor, ser anomenada metafísica. Ésta és, doncs, saber i dir referit al límit. Límit que, per la seva pròpia naturalesa, defineix un dins i un fora: el que en aquest escrit anomena cèrcol i l'estranger.
La distinció pot determinar-se com a distància i mútua referència del que és familiar, quotidià, entorn intramundà del «subjecte» (és a dir, d'«això que sóc») i del que és estrany, inhòspit, inquietant, això que apareix, en la manera emocional, acolorit amb el caràcter del Unheimliche, l'antagònic a la llar o el sinistre. El límit és línia i frontera que permet l'accés mutu entre aquests «dos mons»; i queasimisme sanciona la seva irremeiable distància. L'emoció registra aquesta dualitat i aquesta juntura de diferents maneres. El més genuí de tots ells és, a la meva manera veure, el vertigen.
[...] Els límits del món som nosaltres, amb un peu implantat dins i un altre fora. Som els límits mateixos del món. La filosofia, crítica i metòdicament desplegada, permet dir què és el que som. Traçar aquests límits des de dins del món constitueix la primera etapa i tasca del mètode filosòfic, el seu moment crític-epistemològic.
| Los límites del mundo, Ariel, Barcelona 1985, p.42-45. |
Original en castellà
A partir de la recreación que estoy propiciando del espíritu que atraviesa la filosofía crítica de Kant puede aventurarse una determinada idea acerca de la razón, del logos. El poder de éste se halla delimitado, acotado, en lo que se refiere a sus pretensiones de conocimiento. Pero del límite mismo del cerco brotan, como suplementos lingüísticos en forma de signos de interrogación, eso que Kant, sabiamente, llama ideas de la razón, es decir, ideasproblema que dibujan áreas en donde el decir se empina por sobre sus limitadas fuerzas, preguntando por el fundamento o falta de fundamento, por la finalidad o falta de finalidad (del mundo externo, interno y del mundo todo) y por el entramado de «ser» y «nada» que infecta a fundamento y fin. Los signos de interrogación cuelgan del límite mismo del mundo y se proyectan, en erección, hacia el corazón del enigma. Al filo del vértigo de la línea misma del cerco cabe aventurar resoluciones lingüísticas a esos interrogantes, las cuales tienen en esa línea de donde brotan (hasta la cual accede el «sujeto» de la exploración, el ego cogito sum) su legitimación metódica y crítica. Pero esas decisiones de sentido no poseen aval gnoseológico mediante el cual puedan dar exposición resuelta –dentro del cerco– a los grandes interrogantes metafísicos. Esas proposiciones poseen, pues, sentido límite: hunden su sustancia noemática en la frágil barra que articula y escinde el sentido del sinsentido. En la medida en que mantienen su autoconsciencia crítica y se saben respuestas problemáticas, poseen estatuto de «opinión recta» o, para decirlo en expresión kantiana, de «creencia racional». No avala el crédito de la respuesta ninguna autoría o voz de allende el límite. No hay «sujeto» del «otro mundo» que pueda testificar sobre la legitimidad de esa palabra límite o que puede instituirla en palabra revelada. Ni puede menos suponerse esa palabra revelada como carne de un sujeto que «se hace hombre y habita entre nosotros». El «sujeto» de esas creencias soy yo mismo (o «aquel que en cada caso es mío y es común», para decirlo en la excelente expresión de Heidegger). De mí mismo brota la fuerza expansiva crítica y metódica que me conduce, de forma aventurera y exploratoria, hasta el límite de un mundo que es mi mundo. El solipsismo es inherente a la opción metódico-critica. Su legitimidad, en esta etapa del método, está asegurada. Habrá que ver en qué nivel de la exploración metódica podrá ser sobrepasado. Sólo que se trata de un solipsismo no sistemático y doctrinal sino metódico, provisional. Yo mismo avanzo hasta el límite del mundo y me planto en la frontera del sentido. Allende está lo que me excede, el otro mundo. El cual presiona sobre mí y sobre mi mundo bajo el modo de un suplemento de interrogantes y de decisiones lingüísticas, pronunciadas desde el límite, mediante las cuales se capta, difícilmente, lo que «cerca está», el enigma. Un hiato gnoseológico sobreviene a la exploración que emprendo. Sólo un salto hace posible salvar el bache crítico y proseguir el recorrido experiencial hasta que se libere una nueva senda, una segunda etapa del método. En ese salto se podrá instituir una segunda expansión de la razón, del lógos: la forma lingüística que determine el recorrido empírico de lo ético.
Los signos de interrogación y las decisiones lingüísticas que conceden forma proposicional a lo que trasciende el límite (ideas acerca del mundo como totalidad, del sujeto como libertad, del fundamento último de toda cosa, para decirlo en términos kantianos) constituyen los vestigios visibles que, desde dentro del cerco, pueden alcanzarse de lo que desborda el límite. Son los suplementos lingüísticos que dan forma proposicional a la imposible ciencia límite sobre el límite: meditación que puede, en rigor, ser llamada metafísica. Ésta es, pues, saber y decir referido al límite. Límite que, por su propia naturaleza, define un dentro y un afuera: lo que en este escrito llama cerco y lo extranjero.
La distinción puede determinarse como distancia y mutua referencia de lo que es familiar, cotidiano, entorno intramundano del «sujeto» (es decir, de eso que soy) y de lo que es extraño, inhóspito, inquietante, eso que aparece, en el modo emocional, coloreado con el carácter de lo Unheimliche, lo antagónico al hogar o lo siniestro. El límite es línea y frontera que permite el acceso mutuo entre esos «dos mundos»; y queasimismo sanciona su irremediable distancia. La emoción registra esa dualidad y esa juntura de distintos modos. El más genuino de todos ellos es, a mi modo ver, el vértigo.
[...] Los límites del mundo somos nosotros, con un pie implantado dentro y otro fuera. Somos los límites mismos del mundo. La filosofía, crítica y metódicamente desplegada, permite decir qué es lo que somos. Trazar esos límites desde dentro del mundo constituye la primera etapa y tarea del método filosófico, su momento crítico-epistemológico.