Ontologia

 (del grec τοῦ οντος i λόγος, tou ontos logos, estudi del que existeix)

Etimològicament, estudi de l'ens, entenent per tal l'existent en tant que existent. S'ocupa de la característica més comuna de tot el que existeix, l'ésser, i intenta respondre a la pregunta de què és necessari perquè alguna cosa sigui o existeixi i si hi ha diverses maneres d'existir o ser (veg. ontològic). El terme apareix cap al segle XVII i entra en el vocabulari filosòfic per obra del filòsof racionalista alemany Christian Wolff. Encara que pugui confondre's de vegades amb la metafísica i, de fet «l'estudi de l'ens en tant que ens» és la manera com Aristòtil defineix a la filosofia primera, que la tradició va anomenar metafísica, l'ontologia ha aconseguit el seu objecte propi d'estudi al llarg de la història. La filosofia escolàstica va atribuir a la metafísica general l'estudi del ser en general, i es va anar confiant a altres metafísiques més específiques l'estudi d'ens particulars (Déu, l'ànima humana, el món, etc.), que després van rebre altres noms més específics, com teodicea, psicologia, cosmologia, etc. Wolff va usar indistintament els noms d'ontologia, metafísica general i filosofia primera. Per a Kant és la ciència del coneixement sintètic a priori de les coses, és a dir, d'aquells principis de l'enteniment que fan possible el coneixement de les coses. Pel mateix, s'identifica amb la seva filosofia transcendental, i no amb el coneixement d'objectes que estiguin més enllà de l'experiència. Amb Kant, l'estudi de les característiques generals de les coses es trasllada d'aquestes a l'interior de l'esperit humà i es converteix en l'estudi de les condicions transcendentals que les fan possibles com a objectes de coneixement. En realitat suposa la desaparició de la metafísica com a ciència i, amb ella, de l'ontologia com a part de la mateixa.

Després d'introduir Husserl, al començament del s. XX, la noció d'«ontologies regionals», que consisteixen en la descripció de l'essència de la naturalesa, la societat, la moral i la religió, N. Hartmann intenta una nova fonamentació de l'ontologia: distingeix dues maneres bàsiques de ser, els particulars –el ser real– i els universals –el ser ideal–, i dins de cada manera diversos estrats de ser: d'una banda, l'orgànic, l'inorgànic, el conscient, el cultural o supraindividual i, per l'altre, les essències, els valors, els nombres o les relacions lògiques. L'estudi d'aquests diversos estrats i de les categories que els defineixen constitueix, de nou, diferents ontologies regionals. Heidegger es recolza en la triple pregunta de Kant sobre què podem conèixer, què hem de fer i què ens és donat esperar, resumides en una quarta, a saber, què és l'home, per a referir-se, reinterpretant la Crítica de la raó pura, a una ontologia que ha de servir de fonament a la metafísica: aquesta ontologia no és una altra que el coneixement del ser de l'home, o ser-aquí. El positivisme lògic, seguint una manera de veure ja iniciada per Hume, considerarà mancat de sentit qualsevol suposat enunciat metafísic i, per això mateix, i després de l'auge de la filosofia analítica, les preguntes de tipus ontològic no tenen, en molts autors contemporanis, més finalitat que plantejar-se quin tipus d'entitats són els referents de les paraules usades en un enunciat; són preguntes sobre el significat. W.V.O. Quine, qui defineix l'ontologia com l'estudi d'«el que hi ha», parla del compromís ontològic que implica que tota teoria, i tot llenguatge, ha de decidir quin tipus d'entitats o coses constitueixen els seus referents; en paraules seves, «allò que una teoria diu que existeix».