Intencionalitat
De Wikisofia
La revisió el 17:20, 26 feb 2015 per Jorcor (discussió | contribucions) (Text de reemplaçament - "consciencia" a "consciència")
(del llatí intentio, acció de tendir cap a un objectiu)
Doctrina inicialment escolàstica que sosté que tots els fets de consciència posseeixen i manifesten una adreça o orientació cap a un objecte. Aquesta orientació, que s'afirma de tot pensament, volició, desig o representació conscient en general -però no, per exemple, d'una sensació-, consisteix, d'una banda, en la presència o existència «mental» de l'objecte que es coneix, vol o desitja i, per l'altre, en la referència d'aquest «fet» mental a un objecte en principi real. La intencionalitat, per tant, té un sentit doblement reversible, quan s'aplica a la manera d'existència mental que un objecte real té en la consciència humana pel fet de ser conegut, o quan existeix «intencionalmente» en la consciència (aspecte ontològic), i quan s'aplica a la referència al real que tot fet de consciència posseeix (aspecte psicològic i epistemològic). La intencionalitat, així entesa, planteja problemes: és possible que un fet mental no tingui referent algun, com quan pensem en què són les sirenes, les quimeres o les aixetes i les fades, o bé que un mateix referent correspongui a dos, o més, fets mentals, com quan per alguna raó parlem del «estel del matí» i del «estel de la tarda» per referir-nos al mateix planeta Venus.
Franz Brentano va desenvolupar la idea d'intencionalitat com a característica pròpia de tots els fenòmens mentals i els seus estudis van influir particularment en el desenvolupament de la fenomenologia. Husserl es refereix a la «teleologia de la consciència» quan parla de la intencionalitat, de manera que tota consciència és sempre consciència d'alguna cosa, i distingeix entre nóesis i nóema: nóesis és el fet mental o la vivència i nóema el contingut d'aquest fet, pensament o vivència; la intencionalitat, al seu torn, és la correlació (eidètica) entre nóesis i nóema. Aquests punts de vista de Husserl (veure text 1 i veure text 2) tenen importància quan volen ser una superació de la distància i distinció que existeix entre subjecte i objecte en les teories clàssiques del coneixement, sent la intencionalitat de la consciència el punt de fusió entre l'un i l'altre: el món és el món pensat, i aquest és l'únic que té sentit.
La filosofia analítica, i amb ella la filosofia del llenguatge, iniciada per Frege i Wittgenstein, treuen la intencionalitat de la consciència i la situen en el significat (en l'ús) de les paraules i de la proposició. A això s'afegeixen les imposicions de la psicologia conductista (conductisme), que ignora per complet tot allò que no sigui accessible a l'observació i, en conseqüència, també els estats mentals; tota teoria del coneixement i del llenguatge, si vol ser científica, ha de basar-se en la comprensió de conductes observables, i parlar d'estats de consciència i intencionalitat no és més que mentalisme. Sobre aquestes bases es van construir les diverses versions que la filosofia del llenguatge d'influència neopositivista i conductista va fer de la intencionalitat, dins d'un general rebuig dels fenòmens purament mentals: la intencionalitat es mostra en el comportament lingüístic o en els actes del llenguatge, i així, per exemple, Austin i Searle distingeixen entre actes ilocutivos i perlocutivos, als quals corresponen, respectivament, intencions així mateix ilocutives i perlocutives. Les primeres expressen el que el parlant fa en el moment de parlar, a saber, demanar, pregar, avisar, ordenar, etc., i les segones el que l'oïdor realitza o no pel fet d'entendre el que se li ha dit. En una fase posterior de menor influx logicista i major importància al llenguatge ordinari i major sensibilitat a un influx psicologista sobre el llenguatge i el coneixement, hi ha una volta als plantejaments mentalistes i un nou acostament a la realitat de l'esperit o ment. En aquest context, la intencionalitat que es manifesta en els fets lingüístics pressuposa una intencionalitat mental i una activitat o funció de l'esperit, concebut d'una forma més o menys materialista.