Voluntarisme

(del llatí voluntarius, voluntari, que actua lliurement)

Terme introduït en el vocabulari filosòfic per Ferdinand Tönnies, en 1883. En sentit general, valoració de la voluntat per sobre de l'enteniment o de la raó. És voluntarista tota teoria filosòfica que sostingui que la voluntat -o si escau el sentiment o l'emotivitat- és superior, en algun sentit, a l'enteniment.

Durant l'edat mitjana, en l'Escolàstica, va ser tradicional la discussió sobre el prevalgut de la voluntat o de l'enteniment; el tomisme defensava el prevalgut de l'enteniment, mentre que va ser característica de l'escotisme la defensa del prevalgut de la voluntat i la llibertat humanes. El voluntarisme teològic, propiciat per Duns Escot i Guillem d'Occam posava en relleu que la creació sencera és obra pròpiament de la voluntat divina infinitament lliure i d'això deduïa la radical contingència de tot el creat. Descartes manifesta cert voluntarisme en la seva teoria de l'origen de l'error, que prové de la il·limitada capacitat de la voluntat de poder abastar-ho tot, enfront de la limitació de l'enteniment, obligat per les idees clares i distintes; per a ell jutjar és un acte de la voluntat. El voluntarisme metafísic sosté que la voluntat -diversament concebuda, però sempre com una força diferent i oposada a la raó- és la clau que explica la realitat, o el seu element constitutiu; així en Böhme, Schelling, Schopenhauer o Nietzsche; aplicacions d'aquest principi al món moral, en forma de voluntat de poder, en Nietzsche, o «afirmació de la voluntat de viure», en Schopenhauer, donen lloc al voluntarisme ètic. El voluntarisme psicològic situa a la voluntat -o si s'escau, l'apetit o el desig, el sentiment o la passió- per sobre de la raó com a principi rector de la vida humana; així és per a Wilhelm Wundt (per a qui la psicologia és estudi de la sensació, la volició i el sentiment) i Otto Rank. Hi ha un voluntarisme metodològic i epistemològic en el pragmatisme i el decisionisme, que estableixen, per lliure decisió, que la veritat és el que la pràctica corrobora o el que s'accepta per convenció.

En sociologia, el terme s'usa per destacar la influència que exerceixen en l'acció social les decisions i els objectius de l'individu, que solen considerar-se elements subjectius, enfront del socialment determinat.