Fal·làcia

Raonament incorrecte, dotat no obstant això de força persuasiva i aparença de ser un bon raonament.

Es distingeix entre fal·làcies formals i fal·làcies informals o per raó del contingut.

Fal·làcies formals són arguments incorrectes per raó de la seva forma, o estructura, si bé, degut també a la seva mateixa forma tenen una certa aparença de validesa. En els sil·logismes, les fal·làcies formals més comunes són les que es cometen per raonaments incorrectes per causa d'un terme mitjà no distribuït (que no es pren, almenys una vegada, en tota la seva extensió)

veure exemple ↓

Els homes són éssers humans

Els dones són éssers humans

_____________________________

Els homes són dones

(El terme mitjà «ésser humà» no es pren en cap cas en tota la seva extensió, el seu referent no és tota la classe)

o un doble terme mitjà, que dóna lloc a la figura anomenada quaternio terminorum

veure exemple ↓

Un procediment criminal és sempre detestable

Perseguir a un assassí és un procediment criminal

______________________________

Perseguir a un assassí és detestable

(Hi ha quatre termes perquè hi ha «equivocació» en el terme «procediment criminal»)

En els raonaments deductius veritativo-funcionals, les fal·làcies més usuals són la fal·làcia de l'afirmació del conseqüent

veure exemple ↓

Si Cervantes va escriure El Quixot, llavors és un clàssic

Cervantes és un clàssic

________________________________

Cervantes va escriure El Quixot

i la fal·làcia de la negació de l'antecedent

veure exemple ↓

Sempre que és primavera Anna sent al·lèrgia al pol·len

No estem a la primavera

________________________________

Anna no sent al·lèrgia al pol·len

En els raonaments inductius, les fal·làcies formals més comunes són aquelles en què la conclusió amb prou feines es recolza en les premisses o no es recolza per res. Així succeeix, per exemple, en la generalització precipitada

veure exemple ↓

Es comet aquesta fal·làcia quan el que és veritable d'alguns membres d'un grup es considera veritable per a tot el grup. Així succeeix, normalment, en els anomenats prejudicis ètnics. Són induccions amb fonament massa escàs. Exemples: «Els catalans són seriosos», «els andalusos, alegres».

en la falsa analogia

veure exemple ↓

Els ordinadors són màquines que calculen i resolen problemes lògics, a més de ser capaços d'altres activitats que també els humans fan, com per exemple recordar. És cometre una fal·làcia de falsa analogia concloure de tot això que les màquines no només pensen, sinó que també «senten».

i en la fal·làcia de la falsa causa anomenada post hoc, ergo propter hoc

veure exemple ↓

Després d'oferir un cigarret a un amic pot ser que s'iniciï una relació o una conversa interessant; deduir d'aquí que hi ha una relació de causa i efecte i creure que sempre ha d'ocórrer així és caure il·lusament en la fal·làcia post hoc, ergo propter hoc. Les supersticions no tenen un altre fonament.

Les fal·làcies informals o materials són arguments incorrectes, no per raó de la seva forma o estructura, de la qual manquen o que és irrellevant, sinó perquè, a causa d'una certa aptitud psicològica per persuadir indegudament, semblen argumentacions. Es divideixen normalment en fal·làcies d'ambigüitat i fal·làcies de rellevància oatingencia.

Les fal·làcies d'ambigüitat són argumentacions que recorren a l'ambigüitat, això és, a termes, o enunciats, el context dels quals no exclou tots els sentits menys un.

Les principals són:

1. La amfibologia: Quan l'ambigüitat depèn del significat confús de la frase sencera o, en el cas d'un raonament, de l'ambigüitat de les premisses

veure exemple ↓

L'exemple clàssic d'amfibologia es relaciona amb Creso i l'oracle de Delfos. Les expressions anfibològiques constituïen, com és natural, el principal article que s'expenia en els oracles de l'antiguitat. Creso, rei de Lidia, planejava una guerra contra el regne de Pèrsia. Com era un home prudent, no volia arriscar-se a emprendre una guerra sense tenir la seguretat de guanyar-la. En consultar a l'oracle de Delfos sobre la qüestió, va rebre la següent resposta: «Si Creso emprèn la guerra contra Pèrsia, destruirà un regne poderosos.» Encantat amb aquesta predicció, Creso va iniciar la guerra i va ser ràpidament derrotat per Cir, rei dels perses. Com se li va perdonar la vida, després va escriure a l'oracle una carta, potser signada «un subscriptor enfellonit», en la qual es queixava amargament. Els sacerdots de Delfos van respondre que l'oracle havia fet una predicció correcta. En desencadenar la guerra, Creso va destruir un poderós regne: El seu propi!  Els enunciats anfibològics són realment premisses perilloses. No obstant això, rarament els hi troba en discussions serioses.

__________________________________________________________

I.M. Copi, Introducció a la lògica, Eudeba, Buenos Aires 1972, p. 78-79.

(veure exemple).

2. La èmfasi oaccent: Quan l'ambigüitat depèn del to (oral o escrit) que es dóna a una frase o a un terme de la mateixa

veure exemple ↓

«No hem de parlar malament dels nostres amics.»

Quan se la llegeix sense cap èmfasi indeguda, la prohibició és perfectament correcta. Però si s'extreu la conclusió que podem sentir-nos lliures de parlar malament de qualsevol que no sigui el nostre amic, llavors aquesta conclusió deriva de la premissa solament si aquesta té el significat que adquireix quan se subratllen les dues últimes paraules. Però, en aquest cas, ja no és acceptable com a llei moral, té un significat diferents i és, de fet, una premissa diferent. Aquest raonament seria llavors un exemple de fal·làcia de l'èmfasi. També ho seria el raonament que extragués de la mateixa premissa la conclusió que podem fer malament als nostres amics, a condició de fer-ho silenciosament. [...]

Si ampliem una mica el sentit del terme, pot presentar-se un cas més seriós d'aquesta fal·làcia en fer una cita, en la qual la introducció o la supressió de bastardillas pot canviar el significat. Pot donar-se la mateixa èmfasi falsa sense cap variació en l'ús de la bastardilla, quan el passatge citat és aïllat del context; doncs sovint solament pot entendre's correctament un passatge a la llum del seu context, que pot aclarir el sentit que se li vol donar a o pot contenir especificacions explícites sense les quals el passatge en qüestió adquireix una significació molt diferent. Per això, un autor responsable que fa una cita directa indicarà si les paraules que en la seva cita estan en bastardilla l'estaven o no en l'original i indicarà qualsevol omissió de paraules o frases per l'ús de punts suspensius.

__________________________________________________________

I.M. Copi, Introducció a la lògica, Eudeba, Buenos Aires 1972, p. 80-81.

(veure exemple)

3. El equívoc: Quan l'ambigüitat prové de confondre els diversos sentits que pot tenir una mateixa paraula

veure exemple ↓

Hi ha coses que no és molt natural que les faci una dona

Per exemple, no és natural que una dona entri en combat

El que no és natural és antinatural

_______________________________________________

Per tant, és antinatural que una dona entri en combat

El terme «natural» es pren en diferents sentits: en el de «molt freqüent» i en el d'alguna cosa que és «per naturalesa».

4. La divisió: Quan l'ambigüitat prové de suposar que el que convé al tot, o al grup, convé també a la part, o al membre del grup, com si la veritat respecte del tot es dividís en parts.

veure exemple ↓

La loteria, la «loto» i les travesses normalment sempre toquen a algú; per tant, si toquen als altres, per què no va a tocar-me alguna vegada a mi?

5. La composició: (inversa de l'anterior) L'ambigüitat prové d'atribuir al tot o al grup el que convé a la part o al membre del grup, com si el que convé a la part hagués de convenir igualment al tot

veure exemple ↓

Un cert exemple subtil de fal·làcia de composició podria ser la facilitat amb que la gent tendeix a acceptar la dita d'Heràclit segons el qual «no podem entrar dues vegades en el mateix riu». Si un cert dia em banyo a la vora del Nil i repeteixo l'operació l'endemà, per ventura no he entrat a banyar-me dues vegades en el Nil? Per què, doncs, es creu tan fàcilment la dita d'Heràclit? Siguin S1 i S2 dos llocs adjacents pels quals passa el Nil i fem de A1-A4 el conjunt de molècules que poden ocupar els llocs S1 i S2. Contemplant tres instants successius de temps t1-t3, la configuració de l'aigua en cada lloc pot ser la següent :

t1: A2 A1 t2: A3 A2 t3 : A4 A3

S1 S2 S1 S2 S1 S2

Imaginem que les aigües del riu corren en direcció de S1 a S2, i que A1 és la primera quantitat d'aigua que aconsegueix el lloc S2, mentre que A4 és l'última. Si imaginem diagrames momentanis d'aquest tipus per a tot el Nil, podríem admetre que cada diagrama representen un escenari temporal del Nil. Podem representar-nos el Nil, que es manté a través d'el temps, compost pels seus estadis temporals. Ara bé, allò que és clar és que un no pot estar dues vegades en el mateix estadi temporal del Nil, perquè l'aigua corre riu avall. Concloure d'això que un no pot entrar dues vegades en el Nil seria cometre una fal·làcia que pot analitzar-se com

Composició : Si «no poder entrar dues vegades» és veritable dels estadis temporals del Nil, llavors «no poder entrar dues vegades» és veritable també del Nil.

_____________________________________________________________________

F.W. Dauer, Critical Thinking. An Introduction to Reasoning, Oxford University Press, Oxford-Nova York1989, p. 254

Les fal·làcies de rellevànciaoatingència són argumentacions en les quals les premisses no tenen rellevància lògica (o atingencia) respecte de la conclusió; lògicament no tenen res a veure amb la conclusió, això és, són irrellevants sobre aquest tema. Però sí tenen a veure psicològicament, ja que bàsicament recorren a sentiments de pietat, temor, vanitat, etc., o a prejudicis.

Les principals són:

1. Argumentum ad baculum (o apel·lació per força): Quan la força persuasiva de l'argumentació resideix únicament en la força que posseeix qui proposa l'argument, o la força de tipus extern que es nomena o personifica en l'argument

veure exemple ↓

«La justícia és el dret del més fort» (Trasímac)

2.Argumentum ad hominem(o argument dirigit contra la persona d'algú, o «contra l'home»): Que pot ser de dues classes. El ofensiu, o argument de rèplica, que no es preocupa per referir-se a la veritat dels arguments, les raons o les tesis de l'adversari, sinó que posa en qüestió o critica a la persona que els proposa

veure exemple ↓

Tota actitud contrària a la de la dita: «La veritat és la veritat, digui-la Agamèmnon o la seva porquer».

El circumstancial, en el qual, de nou, no interessen les raons adduïdes, sinó les circumstàncies que envolten a la persona que les proposa

veure exemple ↓

Quan es desconfia de les raons que presenta un objector de consciència, perquè se sap que està en edat de prestar servei militar.

3. Argumentum ad verecundiam (o falsa apel·lació a l'autoritat): que el raonament fal·laç es recolza no en raons, sinó únicament, en alguna autoritat exterior a l'argument. Convida a no seguir el propi criteri i a fiar-se només del que té autoritat. No es comet aquesta fal·làcia quan es recorre al expert en la matèria, l'única autoritat adduïble. Per autoritat s'entén també la tradició, la majoria, el grup, etc.

veure exemple ↓

Qualsevol opinió que manifesta, per exemple, sobre política, un famós en qualsevol altra activitat diferent de la política. Tota persona té dret a opinar sobre qualsevol cosa, però el «famós», quan opina sobre el que no és expert, exerceix un efecte persuasiu sobre la persona «modesta», comparable a una fal·làcia d'autoritat.

4. Argumentum ad ignorantiam (apel·lació a la ignorància): La fal·làcia que consisteix a creure que alguna cosa està demostrat precisament perquè no hi ha arguments en

contra

veure exemple ↓

«És perfectament raonable pensar que hi ha una vida després d'aquesta vida, ja que ningú ha donat fins al moment un argument convincent que no pugui haver-la».</font>

Aquesta forma d'argumentar és fal·laç, menys quan es tracta de suposar la innocència d'algú si no hi ha proves en cas contrari.

5.Argumentum ad populum (apel·lació a els sentiments del poble o de la massa): Quan es recorre a una terminologia emotiva per provocar els sentiments de la gent

veure exemple ↓

«Ho diu tothom».

6. El fals dilema: Consisteix a presentar dues alternatives com a úniques sortides a un problema, quan en realitat existeixen altres possibilitats. Una de les maneres de presentar el fals dilema és convertir en contradictoris simples enunciats contraris

veure exemple ↓

Si estudio tot el dia m'avorreixo i si no estudio tot el

dia :

suspenc

_______________________________________________

O m'avorreixo o suspenc

El raonament és un fals dilema perquè oblida (potser conscientment) que hi ha una tercera possibilitat d' «escapolir-se d'entre les banyes del dilema»: estudiar prou i necessari per treure bones notes.

7. La fal·làcia de «blanc o negre»:Quan es presenten dues alternatives com les úniques possibles en una qüestió que, d'altra banda, no es presenta com un dilema

veure exemple ↓

Qui no està amb mi està contra mi

Tu no ets amic meu

_____________________________

Ets el meu enemic

El raonament, formalment correcte, és una fal·làcia de «blanc o negre», perquè la primera premissa ignora la possibilitat real de no tenir sentiments definits, ni a favor ni en contra d'algú.

8. Argument del El tu quoque («tu també», o «mira qui parla»):Quan se acusa a l'oponent que la seva conducta no està d'acord amb els punts de vista que defensa. És una espècie de fal·làcia ad hominem

veure exemple ↓

«Mira qui parla! M'estàs dient que deixi de fumar i tu fumes com una xemeneia».

9. Ignoratio elenchi ( tesi o conclusió irrellevant): Quan es manifesta ignorància respecte del que es discuteix. Les premisses són pertinents respecte de la conclusió, però aquesta no té res a veure amb el que està en qüestió. Pot tractar-se d'una crítica irrellevant, de les idees de l'oponent, o d'una defensa també irrellevant, de l'opinió pròpia

veure exemple ↓

Si s'intenta provar, per exemple, que els blancs són superiors als homes negres, adduint que la majoria de grans científics són blancs, que ho són els grans polítics del món occidental, que el coeficient mental dels negres d'Amèrica és inferior, etc. I si algú replica, per contrarestar l'argument, que els grans jugadors de bàsquet són negres, que molts grans músics de jazz són negres, que els grans velocistes són negres, etc.

Tant el que proposa la tesi general de la superioritat dels blancs com qui proposa la rèplica cometen fal·làcia de ignoratio elenchi: encara que siguin veritat les dades que s'aporten, tals arguments només proven la superioritat en aspectes particulars per a uns o per a uns altres, però són en realitat arguments irrellevants per argumentar una superioritat que els estudis ètnics neguen en absolut.

10. De accident (també anomenada fal·làcia del secundum quid): Consisteix a aplicar una regla general sense tenir en compte els seus possibles i justificades excepcions, o l'anomenada clàusula ceteris paribus

veure exemple ↓

«Tothom té dret a la llibertat», per tant també els presos justament condemnats a la privació de la mateixa.

11. Fal·làcia genètica: Argumentació que tendeix a rebutjar un concepte o noció pel mer fet que es coneix el seu origen que d'alguna forma els fa sospitosos; o quan es jutja alguna cosa només tenint en compte la seva gènesi

veure exemple ↓

Segons Freud, la religió s'explica com una «neurosi obsessiva de la humanitat»; això és, té un origen psicològic. Pot ser una fal·làcia la pretensió d'afirmar que no té un altre origen ni raó de ser que aquest fenomen psicològic.

Jutjar que una peça de roba és bona, no per una anàlisi que es fa de la mateixa, sinó perquè és de «tal» marca.

A més d'aquestes, existeixen altres fal·làcies de certa importància, com la petició de principi, la pregunta complexa, les fal·làcies modals i la fal·làcia del jugador.