Diferència entre revisions de la pàgina «Positivisme»
De Wikisofia
m (Text de reemplaçament - "reducible" a "reductible") |
m (Text de reemplaçament - "empirista de el" a "empirista del") |
||
Línia 3: | Línia 3: | ||
[[File:comte5.gif|thumb|A. Comte]] | [[File:comte5.gif|thumb|A. Comte]] | ||
− | La principal aportació de [[Autor:Comte, Auguste|Comte]] al positivisme és la idea que la realitat humana és social i també ella ha de poder ser coneguda científicament. A la ciència que estudia aquesta realitat com a síntesi de tots els coneixements humans la va anomenar Comte «[[sociologia|sociologia]]». Aquest positivisme sociològic, juntament amb el positivisme biològic de Claude Bernard, l'ètica positivista de [[Autor:Mill,_John_Stuart|John Stuart Mill]] i el positivisme evolucionista de [[Autor:Spencer, Herbert|Herbert Spencer]] són els principals representants de l'esperit positiu europeu del s. XIX. A l'última cambra del segle passat, l'[[empiriocriticisme|empiriocriticisme]] de [[Autor:Mach, Ernst|Mach]] i [[Autor:Avenarius, Richard|Avenarius]] defensa la necessitat d'una filosofia científica i, en el període que transcorre entre els anys vint i els trenta d'aquest segle, després de la primera guerra mundial, es desenvolupa el denominat [[positivisme lògic|positivisme lògic]], empirisme lògic o neopositivisme. Aquest neopositivisme, que representa la tradició positivista germànic-austríaca, i que cristal·litza entorn de l'anomenat [[Cercle de Viena|Cercle de Viena]], els representants del qual més destacats són [[Autor:Schlick, Moritz|M. Schlick]], [[Autor:Carnap, Rudolf|R. Carnap]], [[Autor:Hempel, Carl Gustav|C. Hempel]] i [[Autor:Neurath, Otto|O. Neurath]], a més d'inspirar-se en [[Autor:Hume, David|Hume]], Comte i Mach, es distingeix del positivisme del s. XIX per centrar el seu estudi, no en els [[fet|fets]], objecte de les ciències naturals, sinó en l'anàlisi lògica del llenguatge. La seva característica més positivista és, no obstant això, el [[significat, criteri empirista | + | La principal aportació de [[Autor:Comte, Auguste|Comte]] al positivisme és la idea que la realitat humana és social i també ella ha de poder ser coneguda científicament. A la ciència que estudia aquesta realitat com a síntesi de tots els coneixements humans la va anomenar Comte «[[sociologia|sociologia]]». Aquest positivisme sociològic, juntament amb el positivisme biològic de Claude Bernard, l'ètica positivista de [[Autor:Mill,_John_Stuart|John Stuart Mill]] i el positivisme evolucionista de [[Autor:Spencer, Herbert|Herbert Spencer]] són els principals representants de l'esperit positiu europeu del s. XIX. A l'última cambra del segle passat, l'[[empiriocriticisme|empiriocriticisme]] de [[Autor:Mach, Ernst|Mach]] i [[Autor:Avenarius, Richard|Avenarius]] defensa la necessitat d'una filosofia científica i, en el període que transcorre entre els anys vint i els trenta d'aquest segle, després de la primera guerra mundial, es desenvolupa el denominat [[positivisme lògic|positivisme lògic]], empirisme lògic o neopositivisme. Aquest neopositivisme, que representa la tradició positivista germànic-austríaca, i que cristal·litza entorn de l'anomenat [[Cercle de Viena|Cercle de Viena]], els representants del qual més destacats són [[Autor:Schlick, Moritz|M. Schlick]], [[Autor:Carnap, Rudolf|R. Carnap]], [[Autor:Hempel, Carl Gustav|C. Hempel]] i [[Autor:Neurath, Otto|O. Neurath]], a més d'inspirar-se en [[Autor:Hume, David|Hume]], Comte i Mach, es distingeix del positivisme del s. XIX per centrar el seu estudi, no en els [[fet|fets]], objecte de les ciències naturals, sinó en l'anàlisi lògica del llenguatge. La seva característica més positivista és, no obstant això, el [[significat, criteri empirista del|criteri empirista del significat]], o principi de [[verificació|verificació]], segons el qual només tenen significat, i produeixen coneixement, per tant, aquells enunciats que són susceptibles de verificació, això és, aquells pels quals existeix un mètode de comprovar si són veritables o falsos. El Cercle de Viena propugna, a més, la tesi de la unitat de la ciència, o de la [[ciència unificada|ciència unificada]] i, almenys alguns dels seus membres sostenen també l'afirmació, pròpia de Comte, que la sociologia ha de seguir els mateixos mètodes que les [[ciències de la naturalesa|ciències de la naturalesa]]; aquesta afirmació constitueix el nucli de l'anomenat «positivisme sociològic». |
Revisió del 22:40, 28 març 2015
En general, aquella actitud teòrica que sosté que l'únic autèntic coneixement o saber és el saber científic. Li caracteritza una actitud crítica davant la filosofia tradicional, especialment la metafísica, i afirma que també la filosofia ha de ser científica. Per a això, el «esperit positiu» és fidel a uns principis orientatius o regles (L. Kolakowski), que es mantenen en totes les filosofies positives de les diverses èpoques: la regla ontològica del fenomenisme, segons el qual la realitat es manifesta en els fenòmens, obliga a rebutjar qualsevol concepció d'una essència oculta més enllà dels fenòmens; la regla del nominalisme, segons la qual el saber abstracte no és saber de coses en si o universals, sinó de meres coses individuals generalitzades; la regla que obliga a renunciar a judicis de valor i a enunciats normatius, quan freturosos de sentit cognoscitiu i, finalment, la regla de la unitat del mètode de la ciència, segons la qual cal pensar en un sol àmbit del saber, reductible a l'observació i a l'experiència, en definitiva a una única ciència, preferentment la física.
La principal aportació de Comte al positivisme és la idea que la realitat humana és social i també ella ha de poder ser coneguda científicament. A la ciència que estudia aquesta realitat com a síntesi de tots els coneixements humans la va anomenar Comte «sociologia». Aquest positivisme sociològic, juntament amb el positivisme biològic de Claude Bernard, l'ètica positivista de John Stuart Mill i el positivisme evolucionista de Herbert Spencer són els principals representants de l'esperit positiu europeu del s. XIX. A l'última cambra del segle passat, l'empiriocriticisme de Mach i Avenarius defensa la necessitat d'una filosofia científica i, en el període que transcorre entre els anys vint i els trenta d'aquest segle, després de la primera guerra mundial, es desenvolupa el denominat positivisme lògic, empirisme lògic o neopositivisme. Aquest neopositivisme, que representa la tradició positivista germànic-austríaca, i que cristal·litza entorn de l'anomenat Cercle de Viena, els representants del qual més destacats són M. Schlick, R. Carnap, C. Hempel i O. Neurath, a més d'inspirar-se en Hume, Comte i Mach, es distingeix del positivisme del s. XIX per centrar el seu estudi, no en els fets, objecte de les ciències naturals, sinó en l'anàlisi lògica del llenguatge. La seva característica més positivista és, no obstant això, el criteri empirista del significat, o principi de verificació, segons el qual només tenen significat, i produeixen coneixement, per tant, aquells enunciats que són susceptibles de verificació, això és, aquells pels quals existeix un mètode de comprovar si són veritables o falsos. El Cercle de Viena propugna, a més, la tesi de la unitat de la ciència, o de la ciència unificada i, almenys alguns dels seus membres sostenen també l'afirmació, pròpia de Comte, que la sociologia ha de seguir els mateixos mètodes que les ciències de la naturalesa; aquesta afirmació constitueix el nucli de l'anomenat «positivisme sociològic».