Autor:Morris, Charles William

Filòsof i semiòtic nord-americà (1901 - 1979), nascut a Denver, Colorado, el 23 de maig de 1901. Va estudiar a la Northwestern University a la Universitat de Chicago, on va ser deixeble de George H. Mead, on es va doctorar (1925). La seva tesi doctoral Symbolism and Reality: A Study in the Nature of Mind, perfilaria la línia central de la seva inquietud científica, dedicada a crear una teoria general dels signes, d'acord amb una aproximació a l'individu com "suprem animal simbòlic". Va prosseguir la seva carrera acadèmica en el Rice Institute (1925-1931), d'on va passar a la Universitat de Chicago (1931-1958) i, més tard, a la de Florida (1958-1971). També va ensenyar a Harvard i Standford. Va pertànyer al corrent del positivisme lògic o neopositivisme del Cercle de Viena, va participar en l' Unity of Science Movement. A més, va intervenir en el projecte de la International Encyclopedia of Unified Science, de la qual va ser editor amb Otto Neurath i Rudolf Carnap. De la mateixa manera, va ser president de la Western Division de l'American Philosophical Association., també va intentar relacionar els seus punts de vista amb els del pragmatisme americà. Va morir a Gainsville, Florida, 15 de gener de 1979.

Els seus treballs tracten sobretot de filosofia del llenguatge i és considerat el fundador de la semiòtica (terme que pren de Locke), o teoria general dels signes. Concebia la semiòtica com una disciplina capaç de proporcionar a les ciències de l'home una base comuna: la noció del signe seria per a ell el que la noció d'àtom era per a les ciències físiques o el que la cèl·lula era per a les biològiques.

D'acord amb Charles Morris, la semiosis és el procés que permet que quelcom pugui operar com a signe i a ell li interessa determinar quines són les condicions per a l'existència del signe. Va seguir un model triàdic, que apareix primer en el seu llibre Fonaments de la teoria dels signes. Morris defineix el signe com alguna cosa que aludeix a alguna cosa per a algú. Això implica almenys tres components:

1. vehicle sígnic,
2. designatum i
3. interpretant.

El vehicle sígnic és la manifestació material del signe, el que actua com a signe; el designatum és el que es designa per aquest vehicle sígnic, allò a què el signe al·ludeix; i l'interpretant és la conducta observable que es desencadena en el receptor, l'efecte que produeix en determinat interprete. A partir d'aquests elements, es poden evidenciar almenys tres dimensions semiòtiques.

• Quan el signe entra en relació amb el seu designatum, es parla d'una dimensió semàntica. (Dimensió semàntica: estudi de les relacions del significat entre signe i referent.)
• El signe en relació amb el seu interpretant, constitueix una dimensió pragmàtica. (Dimensió pragmàtica: Conducta dels intèrprets dels signes com a emissors i receptors reals o virtuals.)
• El signe en relació amb altres signes, forma la dimensió sintàctica. (Dimensió sintàctica: Estudi de la relació dels signes entre sí i la que es guarda amb la seva pròpia estructura). Els signes estan en bifurcació amb el conjunt de l'univers dels signes, és a dir, l'interprete només pot dir quelcom d'un signe en termes d'altres signes.

Dins d'aquesta teoria general del signe composta de tres parts fonamentals (sintaxi, semàntica i pragmàtica) Morris volia especialment desenvolupar l'estudi dels signes dins del marc de la ciència del comportament, raó per la qual estudià especialment els aspectes pragmàtics de la comunicació humana.

La dimensió formal axiomàtica -sintaxis-, la dimensió dels vehicles sígnics -semàntica- i la dimensió dels usuaris dialogants -pragmàtica- del signe, es pot generalitzar per a un sistema de signes com a gramàtica, fraseologia-terminologia i psicologia-sociologia. Aquest sistema de signes és el que es diu llenguatge. Morris indica que un llenguatge, és en el sentit semiòtic, "un conjunt qualsevol de vehicles sígnics intersubjectius l'ús del qual està determinat per regles sintàctiques, semàntiques i pragmàtiques. En la concepció de Morris les investigacions de Tarski formen part de la semàntica, les de Frege i Russell de la sintaxi, i les dels pragmatistes americans, com Peirce o Mead s'integren en la pragmàtica.

També es va ocupar de l'aplicació de l'anàlisi lingüístic als fenòmens estètics, com ho va fer Nelson Goodman i abans Susan K. Langer.

Se li atribueix certa ambigüitat en les definicions dels conceptes fonamentals de la seva teoria i l'haver-se deixat influir massa pel conductisme psicològic en establir una relació entre signe i conducta similar a la d'«estímul-resposta».

---

• Bibliografia:Obres de Ch. William Morris