Evolucionisme i neoevolucionisme cultural

Corrent de l'antropologia cultural en la qual es poden distingir dues grans etapes:

a) la de l'evolucionisme vuitcentista, representada sobretot per G.Klemm (1802-1867), L.H. Morgan (1818-1881), I.B.Tylor (1832-1917), J.G. Frazer (1854-1941); i,

b) la del neoevolucionisme que sorgeix en les dècades posteriors a la segona guerra mundial, representada fonamentalment per Leslie A. White, Gordon Childe, Robert Redfield, Elmar Service o Julian Steward. Al seu torn, el materialisme cultural (M. Harris) apareix com una reelaboració del neoevolucionisme. Ambdós corrents afirmen l'existència d'una evolució de la cultura.

L'evolucionisme cultural apareix a mitjan s.XIX, fins i tot abans de la publicació de L'origen de les espècies de Darwin, però el gran impacte de l'evolucionisme biològic juntament amb la influència de la filosofia de la història de Hegel, la llei dels tres estadis de A. Comte i la pervivència de la idea il·lustrada de progrés, donen un gran auge a les concepcions de l'evolucionisme cultural. Segons aquesta teoria, la cultura avança seguint unes pautes, raó per la qual es pot dividir la seva història en grans etapes. Hegel havia assenyalat tres grans moments de la història de la humanitat: les tiranies asiàtiques (en les quals solament un és lliure); les ciutats-estat gregues (en les quals alguns són lliures, encara que persisteix l'esclavisme) i l'època moderna (en la qual tots han de ser lliures). Comte havia parlat dels tres estadis de desenvolupament: l'estadi teològic, l'estadi metafísic i l'estadi científic o positiu. Però aquestes idees pròpies d'una filosofia de la història, com les sustentades anteriorment per altres autors (Vico, per exemple), es van veure altament reforçades pel darwinisme, i es va obrir un període d'aplicació de l'evolucionisme a tots els trets culturals. Així, per exemple, es va parlar d'una evolució de les religions (de l'animisme, la màgia i el xamanisme, al politeisme i al monoteisme), d'una evolució des del matriarcat de les societats hortícoles al patriarcat de les societats plenament agrícoles, etc. Especialment influent va ser la classificació efectuada per L.H.Morgan entre salvatgisme, barbàrie i civilització, subdividides cadascuna d'aquestes etapes en tres subetapas separades entre si per descobriments tècnics importants. És de notar que en aquestes concepcions apareixen trets fortament etnocèntrics, ja que es concebia l'evolució de la cultura des de la perspectiva del seu «punt d'arribada»: la cultura europea. Dins de l'evolucionisme cultural va aparèixer també el darwinisme social de Herbert Spencer, de forta càrrega ideològica etnocèntrica i, fins i tot, racista.

La concepció de Morgan exposada en Ancien Society va influir també en el pensament de Engels (L'origen de la família, la propietat privada i l'Estat) i, a partir d'ell, en el marxisme que, encara que diametralment oposat al darwinisme social, continuava sent hereu de les concepcions vuitcentistes. L'evolucionisme cultural marxista conjuminava la influència de L.H. Morgan amb la de la filosofia de la història de Hegel, i parlava d'una evolució (regida per l'enfrontament entre forces productives i relacions de producció que tenien la seva plasmació en la lluita de classes) a través de les etapes del comunisme primitiu, la societat esclavista, la societat feudal, el capitalisme i el comunisme modern.

ja que l'obra dels etnòlegs evolucionistes contenia importants errors etnogràfics, i els nous treballs de camp no semblaven compatibles amb les grans síntesis explicatives d'aquest corrent, aquest moviment va ser substituït pel difusionisme i el funcionalisme. No obstant això, com a reacció contra la falta d'una autèntica sistematització i teorització d'aquests últims corrents, excessivament centrades en estudis particulars, i l'aversió dels funcionalistes als enfocaments històrics, així com una revisió crítica dels aspectes més positius de l'evolucionisme vuitcentista, va provocar l'aparició del corrent neoevolucionista i de l'ecologia cultural de Julian Steward (defensor de la interacció entre els aspectes naturals –pluja, temperatura, sòl– i culturals –tecnologia, economia, institucions–). El neoevolucionisme es recolza en nous descobriments arqueològics no explicables des de la perspectiva difusionista, com ara les semblances entre els desenvolupaments paral·lels entre grans civilitzacions posseïdores de nivells de desenvolupament tecnològic semblances, fins i tot separats entre el vell i el nou món: Mesopotàmia, Egipte, Xina, d'una banda; Perú i Mèxic, per una altra. A diferència de l'antic evolucionisme, el neoevolucionisme no sosté la inevitabilitat de la «superació» de diferents etapes, més o menys rígidament pautades en seqüència fixes, ja que, d'una banda, influències externes poden produir salts i, d'altra banda, no existeixen unes úniques pautes de desenvolupament, sinó que l'evolució cultural és multilineal i està influenciada per diversos factors, tant tècnics com climatològics, i es veu sotmès també a les interaccions culturals. Especialment rellevant és la teoria de l'optimització dels recursos energètics elaborada per Leslie White (veg. text).