Autor:Kripke, Saul

Filòsof i lògic nord-americà contemporani nascut a 1941 en Omaha. Va ser professor en la Rockefeller University de Nova York fins a 1976, i des de l'any següent és professor a la Universitat de Princeton. La seva investigació es desenvolupa especialment en els àmbits de la lògica modal, de la semàntica i de la filosofia de la ment. Va demostrar la completitud de la lògica modal apel·lant a la semàntica dels mons possibles, que també ha aplicat a la lògica intuïcionista i la lògica deòntica.

La seva semàntica, basada en la noció de «mons possibles» ha posat en crisis els conceptes clàssics de necessitat, possibilitat, certitud i veritat, i ha permès abordar des d'una perspectiva nova l'estudi dels enunciats contrafàctics. La teoria dels «mons possibles» permet determinar si els enunciats modals són veritables o falsos. Per a això, Kripke recorre, com Leibniz, a la idea segons la qual un enunciat és necessari si és veritable a tot món possible, i és possible si és veritable en, almenys, un món possible. D'aquí se segueix que les identitats contingents són impossibles i els enunciats d'igualtat són necessaris (i, per tant, veritables en tots els mons possibles). Aquesta teoria dels mons possibles també ha estat seguida per Hilary Putnam.

En relació amb això ha desenvolupat el concepte de designador rígid. Un designador rígid és un terme que selecciona la mateixa entitat a qualsevol món possible que existeixi aquesta entitat, mentre que un designador no rígid és un terme que canvia de referent a través dels mons possibles. Els noms són exemples de designadors rígids, per aquest motiu si a = b, on a i b són noms propis, és una igualtat per a tot món possible. Això és així perquè, segons Kripke, un nom no és una descripció, no té sentit (com el va definir Frege), sinó que solament té referent. Amb això Kripke (i K.S. Donellan) desafia la teoria tradicional del significat, tant la d'arrel fregeana i russelliana com les concepcions alternatives (de l'«aire de família») propostes per Wittgenstein, i sosté una concepció essencialista: les entitats designades pels designadors rígids mantenen la seva essència. Aquesta concepció també permet a Kripke (i a Hilary Putnam) rebutjar l'extensionalisme d'enfocament referencial defensat per Quine o Davidson, entre d'altres, que critiquen l'essencialisme de Kripke.

D'altra banda, segons Kripke, els noms estan lligats als seus referents per una cadena causal (teoria causal dels noms). És a dir, que l'ús d'un nom propi ve determinat per la institucionalització de la seva referència, no pel seu sentit: «Juli Cèsar» designa a Juli Cèsar perquè existeix una llarga cadena causal que ha instituït aquest referent. Això ha plantejat l'anomenat problema de la identitat transmundana com determinar quina entitat és possible a un altre món? (problema abordat entre d'altres per D. Lewis, qui afirma la impossibilitat d'identitat entre mons possibles, en els quals solament hi ha la possibilitat de contrapartides, però no d'identitats). Però, segons Kripke, el mer plantejament del problema suposa un error, ja que els mons possibles no són entitats en les quals s'hagi de buscar les seves propietats i els individus que els componen, ja que no es «descobreixen», sinó que es «estipulen».

En l'àmbit de la filosofia de la ment Kripke assenyala que els termes que es refereixen als estats mentals i els que es refereixen a estats físics són designadors rígids, raó per la qual aquests estats no poden ser idèntics. Per això, s'oposa a la teoria de la identitat ment-cos i combat tant el reduccionisme del mental al físic com el paral·lelisme psicofísic.

Entre les seves obres destaquen: «A completness Theory in Modal Logic», Journal of Symbolic Logic, 1959; Identity and Individuation, University Press, Nova York 1971; Naming and Necesity, Basil Blackwell, Oxford 1980. A més, ha publicat molts articles en revistes especialitzades.