Diferència entre revisions de la pàgina «Prigogine, Ilya»
De Wikisofia
m (bot: - a l`[[aleatori|aleatori] + a l'[[aleatori|aleatori]) |
|||
(3 revisions intermèdies per 2 usuaris que no es mostren) | |||
Línia 8: | Línia 8: | ||
Químic i físic d'origen rus (va néixer a Moscou en 1917), però nacionalitzat belga. Va estudiar a la Universitat Lliure de Brussel·les, on es va doctorar en 1941, i en la qual va exercir la seva docència. En 1977 va rebre el Premi Nobel de química pels seus estudis sobre els sistemes allunyats de l'equilibri i les estructures disipatives. També ha estat catedràtic a Chicago i Texas, i director dels instituts internacionals Solvay. També posseeix la medalla de la Resistència (Segona Guerra Mundial). Els estudis de Prigogine, a més de la seva importància per a la química i la física, aporten suggeriments [[epistemologia|epistemològiques]] notables, i han contribuït a una nova visió de la [[ciència|ciència]]. Les aportacions de Prigogine. juntament amb la [[catàstrofes, teoria de les|teoria de les catàstrofes]] de [[Autor:Thom, René|René Thom]], i la geometria fractal de [[Autor:Mandelbrot, Benoit|Benoit Mandelbrot]], han contribuït a la nova [[caos, teoria del|física del caos]] i a una nova concepció del [[coneixement científic|coneixement científic]]. | Químic i físic d'origen rus (va néixer a Moscou en 1917), però nacionalitzat belga. Va estudiar a la Universitat Lliure de Brussel·les, on es va doctorar en 1941, i en la qual va exercir la seva docència. En 1977 va rebre el Premi Nobel de química pels seus estudis sobre els sistemes allunyats de l'equilibri i les estructures disipatives. També ha estat catedràtic a Chicago i Texas, i director dels instituts internacionals Solvay. També posseeix la medalla de la Resistència (Segona Guerra Mundial). Els estudis de Prigogine, a més de la seva importància per a la química i la física, aporten suggeriments [[epistemologia|epistemològiques]] notables, i han contribuït a una nova visió de la [[ciència|ciència]]. Les aportacions de Prigogine. juntament amb la [[catàstrofes, teoria de les|teoria de les catàstrofes]] de [[Autor:Thom, René|René Thom]], i la geometria fractal de [[Autor:Mandelbrot, Benoit|Benoit Mandelbrot]], han contribuït a la nova [[caos, teoria del|física del caos]] i a una nova concepció del [[coneixement científic|coneixement científic]]. | ||
− | Els seus estudis sobre les estructures disipatives i els sistemes allunyats de l'equilibri, tots dos en l'àmbit de la termodinàmica, permeten explicar com pot formar-se un [[ordre|ordre]] a partir del [[caos|caos]] o de la ruptura d'altres ordres. Prigogine insisteix especialment en el caràcter irreversible del [[temps|temps]], en contra de l'establert en la [[mecànica clàssica newtoniana|mecànica clàssica]] i, per extensió, en la ciència clàssica. Per això, oposa la ciència moderna a la ciència contemporània''.'' La primera, representada especialment per [[Autor:Newton, Isaac|Newton]] i [[Autor:Laplace, Pierre Simon de|Laplace]], es caracteritza per les nocions de [[llei|legalitat]], [[determinisme|determinisme]] i reversibilitat. La ciència contemporània, en canvi, dóna una nova importància a l | + | Els seus estudis sobre les estructures disipatives i els sistemes allunyats de l'equilibri, tots dos en l'àmbit de la termodinàmica, permeten explicar com pot formar-se un [[ordre|ordre]] a partir del [[caos|caos]] o de la ruptura d'altres ordres. Prigogine insisteix especialment en el caràcter irreversible del [[temps|temps]], en contra de l'establert en la [[mecànica clàssica newtoniana|mecànica clàssica]] i, per extensió, en la ciència clàssica. Per això, oposa la ciència moderna a la ciència contemporània''.'' La primera, representada especialment per [[Autor:Newton, Isaac|Newton]] i [[Autor:Laplace, Pierre Simon de|Laplace]], es caracteritza per les nocions de [[llei|legalitat]], [[determinisme|determinisme]] i reversibilitat. La ciència contemporània, en canvi, dóna una nova importància a l'[[aleatori|aleatori]] i espontani; a la [[temps, fletxa del|irreversibilitat temporal]], creadora de novetat i diversitat. En suma, la nova ciència es desenvolupa en contra del determinisme clàssic i del [[reduccionisme|reduccionisme]] de tot fenomen a lleis [[mecanicisme|mecanicistes]]. En aquesta línia de pensament es pot observar una forta influència del pensament de [[Autor:Bergson, Henri|Bergson]] i de [[Autor:Whitehead, Alfred North|Whitehead]], reconeguda pel mateix Prigogine. |
− | Partint d'aquesta concepció de la ciència, Prigogine propugna una nova aliança entre les ciències i les humanitats; una nova aliança que reintroduzca a l'home dins de la temporalitat que havia estat expulsada de la ciència clàssica. Les bases d'aquesta nova aliança les exposa en diverses de les seves publicacions, especialment la que porta justament aquest títol: ''La nova aliança,'' escrita conjuntament amb la filòsofa Isabelle Stengers, autora amb la qual també ha escrit ''Entre el temps i l'eternitat.'' En tots dos estudis (i en molts altres escrits), Prigogine i Stengers reclamen un paper central a la comprensió del temps. La [[temps, fletxa del|fletxa del temps]] apareix inscrita en tots els nivells: des dels objectes quàntics, fins al conjunt de l'univers. Per contra, la ciència clàssica estava fundada en la concepció de la reversibilitat del temps, la qual cosa era expressió d'una privilegiació de la noció d'[[eternitat|eternitat]], i impedia una fructífera aliança amb les [[ciències humanes |ciències humanes]], en les quals la noció d'irreversibilitat és fonamental. Aquest nou ''descobriment del temps, ''de ressonàncies bergsonianes, permet | + | Partint d'aquesta concepció de la ciència, Prigogine propugna una nova aliança entre les ciències i les humanitats; una nova aliança que reintroduzca a l'home dins de la temporalitat que havia estat expulsada de la ciència clàssica. Les bases d'aquesta nova aliança les exposa en diverses de les seves publicacions, especialment la que porta justament aquest títol: ''La nova aliança,'' escrita conjuntament amb la filòsofa Isabelle Stengers, autora amb la qual també ha escrit ''Entre el temps i l'eternitat.'' En tots dos estudis (i en molts altres escrits), Prigogine i Stengers reclamen un paper central a la comprensió del temps. La [[temps, fletxa del|fletxa del temps]] apareix inscrita en tots els nivells: des dels objectes quàntics, fins al conjunt de l'univers. Per contra, la ciència clàssica estava fundada en la concepció de la reversibilitat del temps, la qual cosa era expressió d'una privilegiació de la noció d'[[eternitat|eternitat]], i impedia una fructífera aliança amb les [[ciències humanes |ciències humanes]], en les quals la noció d'irreversibilitat és fonamental. Aquest nou ''descobriment del temps, ''de ressonàncies bergsonianes, permet –segons Prigogine i Stengers–, construir una visió més unificada del [[món|món]] que, alhora, se separa de la idea d'un saber absolut, implícita en la concepció de la ciència clàssica. |
{{ImatgePrincipal | {{ImatgePrincipal | ||
|Imatge=Prigogine.jpg | |Imatge=Prigogine.jpg |
Revisió de 19:15, 21 set 2017
Avís: El títol a mostrar «Ilya Prigogine» sobreescriu l'anterior títol a mostrar «Prigogine, Ilya».
(en rus: Илья́ Рома́нович Приго́жин)
Químic i físic d'origen rus (va néixer a Moscou en 1917), però nacionalitzat belga. Va estudiar a la Universitat Lliure de Brussel·les, on es va doctorar en 1941, i en la qual va exercir la seva docència. En 1977 va rebre el Premi Nobel de química pels seus estudis sobre els sistemes allunyats de l'equilibri i les estructures disipatives. També ha estat catedràtic a Chicago i Texas, i director dels instituts internacionals Solvay. També posseeix la medalla de la Resistència (Segona Guerra Mundial). Els estudis de Prigogine, a més de la seva importància per a la química i la física, aporten suggeriments epistemològiques notables, i han contribuït a una nova visió de la ciència. Les aportacions de Prigogine. juntament amb la teoria de les catàstrofes de René Thom, i la geometria fractal de Benoit Mandelbrot, han contribuït a la nova física del caos i a una nova concepció del coneixement científic.
Els seus estudis sobre les estructures disipatives i els sistemes allunyats de l'equilibri, tots dos en l'àmbit de la termodinàmica, permeten explicar com pot formar-se un ordre a partir del caos o de la ruptura d'altres ordres. Prigogine insisteix especialment en el caràcter irreversible del temps, en contra de l'establert en la mecànica clàssica i, per extensió, en la ciència clàssica. Per això, oposa la ciència moderna a la ciència contemporània. La primera, representada especialment per Newton i Laplace, es caracteritza per les nocions de legalitat, determinisme i reversibilitat. La ciència contemporània, en canvi, dóna una nova importància a l'aleatori i espontani; a la irreversibilitat temporal, creadora de novetat i diversitat. En suma, la nova ciència es desenvolupa en contra del determinisme clàssic i del reduccionisme de tot fenomen a lleis mecanicistes. En aquesta línia de pensament es pot observar una forta influència del pensament de Bergson i de Whitehead, reconeguda pel mateix Prigogine.
Partint d'aquesta concepció de la ciència, Prigogine propugna una nova aliança entre les ciències i les humanitats; una nova aliança que reintroduzca a l'home dins de la temporalitat que havia estat expulsada de la ciència clàssica. Les bases d'aquesta nova aliança les exposa en diverses de les seves publicacions, especialment la que porta justament aquest títol: La nova aliança, escrita conjuntament amb la filòsofa Isabelle Stengers, autora amb la qual també ha escrit Entre el temps i l'eternitat. En tots dos estudis (i en molts altres escrits), Prigogine i Stengers reclamen un paper central a la comprensió del temps. La fletxa del temps apareix inscrita en tots els nivells: des dels objectes quàntics, fins al conjunt de l'univers. Per contra, la ciència clàssica estava fundada en la concepció de la reversibilitat del temps, la qual cosa era expressió d'una privilegiació de la noció d'eternitat, i impedia una fructífera aliança amb les ciències humanes, en les quals la noció d'irreversibilitat és fonamental. Aquest nou descobriment del temps, de ressonàncies bergsonianes, permet –segons Prigogine i Stengers–, construir una visió més unificada del món que, alhora, se separa de la idea d'un saber absolut, implícita en la concepció de la ciència clàssica.