Diferència entre revisions de la pàgina «Bé comú»
De Wikisofia
m (Text de reemplaçament - "ben comú" a "bé comú") |
|||
(15 revisions intermèdies per 2 usuaris que no es mostren) | |||
Línia 1: | Línia 1: | ||
{{ConcepteWiki}} | {{ConcepteWiki}} | ||
− | Traducció de l'expressió llatina ''bonum commune'', utilitzada sobretot per [[Autor: | + | Traducció de l'expressió llatina ''bonum commune'', utilitzada sobretot per [[Autor:Aquino, Tomàs d' (sant)|Tomàs d'Aquino]] (veg. citació ↓<ref> |
+ | <small>La llei no és més que una prescripció de la raó, amb vista al bé comú, promulgada per aquell que té la cura de la comunitat. | ||
+ | {{Ref|Ref=''Summa de teologia'', I, II, c. 90, a. 4 (en C. Fernández, ''Los filósofos medievales'. Selecció de textos'', BAC, 2 vols., Madrid 1980, vol. 2, p. 633).|Títol=Summa de teologia'', I, II, c. 90, a. 4 (en C. Fernández, ''Los filósofos medievales'. Selecció de textos|Cita=true}}</small></ref>) amb la qual es designava l'orientació o objectiu social de tota [[llei|llei]]. El concepte, no obstant això, prové de la filosofia de [[Autor:Plató|Plató]] i [[Autor:Aristòtil|Aristòtil]], i especialment de la de [[Autor:Ciceró, Marc Tul·li|Ciceró]]. Tant Plató (veg. citació ↓ <ref><small>La primera veritat difícil de conèixer és, en efecte, que l'autèntic art polític no ha de preocupar-se del bé privat, sinó del bé comú, doncs el bé comú estreny els vincles ciutadans, mentre que el bé privat els dissol, i que tant el bé particular com el bé comú surten guanyant si aquest segon està sòlidament garantit amb preferència a l'altre. | ||
+ | {{Ref|Ref=Plató, ''Les lleis'', l. IX, 875c (''Obres completes'', Aguilar, Madrid 1972, 2ª ed., p. 1447).|Cita=true}}</small></ref>) com Aristòtil subordinen el bé privat al bé comú i publico, i aquest últim autor posa en el bé comú la característica definitòria del «bon govern» o de la forma correcta de govern ([[Recurs:Aristòtil: formes de govern|veg. text]]). Els autors de l'edat mitjana es referien també a la ''utilitat pública'', amb expressió presa de la ''utilitas rei publicae'', de Ciceró. En tots aquests casos, el «bé comú», l'«interès comú» o la «utilitat pública» no s'identifiquen amb la suma dels béns particulars dels [[individu|individus]], sinó que, sempre i en tot cas, el bé comú de la [[societat|societat]] és superior i a ell ha de subordinar-se el bé particular dels individus, i tots dos es presenten en una espècie de difícil equilibri que el govern just ha de proposar-se com a finalitat i objectiu. | ||
− | No obstant això, el bé comú s'ordena, d'alguna manera, al bé dels individus particulars, ja que no pot existir sense el bé de les [[persona|persones]] individuals. Però, en la forma concreta de definir aquesta relació entre bé comú i bé de les persones, entren en consideració les circumstàncies històriques del desenvolupament de la [[cultura|cultura]] i de la societat. Fins a l' | + | No obstant això, el bé comú s'ordena, d'alguna manera, al bé dels individus particulars, ja que no pot existir sense el bé de les [[persona|persones]] individuals. Però, en la forma concreta de definir aquesta relació entre bé comú i bé de les persones, entren en consideració les circumstàncies històriques del desenvolupament de la [[cultura|cultura]] i de la societat. Fins a l'edat mitjana, domina una perspectiva que pot denominar-se [[holisme|holista]] de la societat, amb predomini del tot sobre les parts. A partir de la filosofia moderna i, en concret, del [[liberalisme|liberalisme]] polític que s'inicia amb l'[[empirisme|empirisme]] anglès, es manté el concepte de bé comú, però es destaquen ja els aspectes econòmics d'aquest, fundats en el dret «natural» a la propietat privada; es parla llavors, preferentment, d'«interès general», noció més lligada al context socioeconòmic de l'època, que de bé comú, amb major context ètic i [[metafísica|metafísic]]. Els mateixos principis del [[càlcul utilitarista|càlcul utilitarista]] són una manera concreta de procurar solució a la tensió que es crea entre interès general i bé privat. La convicció creixent des de l'època moderna que els [[drets humans|drets de l'home]] són inalienables i inviolables ha fet que, en el moment actual, no pugui defensar-se una idea de bé comú –ja sigui amb el nom de lliure concurrència, benestar públic, prosperitat pública o interès públic– que no tingui en compte determinats drets individuals de la persona, com la [[justícia|justícia]] i la [[llibertat|llibertat]], i ha de dir-se que el bé comú només pot prevaler sobre el bé particular en determinats aspectes i que aquell, en general, ha de tendir a promoure aquest. |
+ | |||
+ | ____________________________________________________________ | ||
+ | |||
+ | |||
+ | <references/> | ||
{{Etiqueta | {{Etiqueta |
Revisió de 19:25, 23 feb 2020
Traducció de l'expressió llatina bonum commune, utilitzada sobretot per Tomàs d'Aquino (veg. citació ↓[1]) amb la qual es designava l'orientació o objectiu social de tota llei. El concepte, no obstant això, prové de la filosofia de Plató i Aristòtil, i especialment de la de Ciceró. Tant Plató (veg. citació ↓ [2]) com Aristòtil subordinen el bé privat al bé comú i publico, i aquest últim autor posa en el bé comú la característica definitòria del «bon govern» o de la forma correcta de govern (veg. text). Els autors de l'edat mitjana es referien també a la utilitat pública, amb expressió presa de la utilitas rei publicae, de Ciceró. En tots aquests casos, el «bé comú», l'«interès comú» o la «utilitat pública» no s'identifiquen amb la suma dels béns particulars dels individus, sinó que, sempre i en tot cas, el bé comú de la societat és superior i a ell ha de subordinar-se el bé particular dels individus, i tots dos es presenten en una espècie de difícil equilibri que el govern just ha de proposar-se com a finalitat i objectiu.
No obstant això, el bé comú s'ordena, d'alguna manera, al bé dels individus particulars, ja que no pot existir sense el bé de les persones individuals. Però, en la forma concreta de definir aquesta relació entre bé comú i bé de les persones, entren en consideració les circumstàncies històriques del desenvolupament de la cultura i de la societat. Fins a l'edat mitjana, domina una perspectiva que pot denominar-se holista de la societat, amb predomini del tot sobre les parts. A partir de la filosofia moderna i, en concret, del liberalisme polític que s'inicia amb l'empirisme anglès, es manté el concepte de bé comú, però es destaquen ja els aspectes econòmics d'aquest, fundats en el dret «natural» a la propietat privada; es parla llavors, preferentment, d'«interès general», noció més lligada al context socioeconòmic de l'època, que de bé comú, amb major context ètic i metafísic. Els mateixos principis del càlcul utilitarista són una manera concreta de procurar solució a la tensió que es crea entre interès general i bé privat. La convicció creixent des de l'època moderna que els drets de l'home són inalienables i inviolables ha fet que, en el moment actual, no pugui defensar-se una idea de bé comú –ja sigui amb el nom de lliure concurrència, benestar públic, prosperitat pública o interès públic– que no tingui en compte determinats drets individuals de la persona, com la justícia i la llibertat, i ha de dir-se que el bé comú només pot prevaler sobre el bé particular en determinats aspectes i que aquell, en general, ha de tendir a promoure aquest.
____________________________________________________________
- ↑
La llei no és més que una prescripció de la raó, amb vista al bé comú, promulgada per aquell que té la cura de la comunitat.
Summa de teologia, I, II, c. 90, a. 4 (en C. Fernández, Los filósofos medievales'. Selecció de textos, BAC, 2 vols., Madrid 1980, vol. 2, p. 633). - ↑ La primera veritat difícil de conèixer és, en efecte, que l'autèntic art polític no ha de preocupar-se del bé privat, sinó del bé comú, doncs el bé comú estreny els vincles ciutadans, mentre que el bé privat els dissol, i que tant el bé particular com el bé comú surten guanyant si aquest segon està sòlidament garantit amb preferència a l'altre.
Plató, Les lleis, l. IX, 875c (Obres completes, Aguilar, Madrid 1972, 2ª ed., p. 1447).