Càlcul utilitarista

És l'aplicació del principi utilitarista del major bé per al major nombre possible de persones, tenint en compte totes les alternatives possibles de presència de plaer i absència de dolor, i les diverses circumstàncies individuals i socials en què ocorren. Es concreta en una aritmètica del benestar, que no s'aplica als sentiments subjectius, sinó als avantatges i desavantatges que provenen de la satisfacció o de la insatisfacció. Quan es tracta d'una sola persona, els paràmetres –que Bentham anomena elements o dimensions del valor– que aquesta ha de considerar són: intensitat, durada, certesa o incertesa, immediatesa o llunyania, fecunditat i puresa (quan es tracta de considerar la tendència d'un determinat acte, la fecunditat es refereix a la probabilitat de donar lloc a un acte de la seva mateixa espècie: si del plaer ve plaer, si del dolor ve dolor; la puresa es refereix a la probabilitat de no donar lloc a un acte de l'espècie contrària: si el plaer dóna dolor, i si el dolor dóna plaer). Quan es tracta d'un cert nombre de persones, a aquests paràmetres cal afegir la seva extensió, és a dir, el nombre de persones que abasta.

El càlcul utilitarista suposa, doncs, la consecució d'un màxim de felicitat i un mínim de dolor d'acord amb el balanç final de les decisions, tenint en compte aquesta aritmètica de valoracions. El principi d'utilitat val tant per l'individu aïllat com per la societat i el mateix Estat. En aquest cas, el bé comú no és sinó la suma dels plaers del major nombre possible de ciutadans; alguna cosa és socialment bona perquè està d'acord amb el principi d'utilitat: la felicitat del major nombre possible de persones.