Justícia

(del llatí iustitia, justícia, conformitat amb el dret, ius)

Terme de difícil definició concreta per la multiplicitat de significats, que s'estenen des de l'àmbit religiós (justícia com a «justificació» per la fe) al social (justícia legal, distributiva, social), al privat (justícia com virtut), al públic i institucional (justícia com a poder judicial); el terme abasta els diversos enfocaments amb què s'ha tractat al llarg del temps, encara que modernament tendeix a entendre's com referida a l'ordenament social just: una teoria de la justícia ve a ser una teoria de la societat justa.

Es distingeix entre una significació «objectiva», per la qual és primàriament un ordenament i es refereix al públic i social, i especialment al dret i a les institucions públiques, i una significació «subjectiva», per la qual és primàriament una virtut personal, que regeix les relacions entre persones.

En un sentit general, s'associa a l'actitud de l'home de vida moral recta, a l'home que anomenem «bo»; Plató recorre a aquest sentit quan relaciona la justícia amb el Bé: és just l'home que, sota la idea del Bé, ordena la seva vida, igual com és justa la ciutat que, sota la guia del governant que coneix el Bé, ordena a les classes que la componen al compliment de la seva fi. Per a Aristòtil, la justícia (δικαιοσύνη, dikaiosýne) és virtut: virtut total, que engloba totes les altres virtuts ètiques, i consisteix en l'observança de la llei (justícia legal) i virtut parcial, que divideix en justícia distributiva i correctiva o commutativa; la primera regula la distribució de càrregues i premis en la societat, i la segona les relacions personals (Ètica a Nicòmac, 1129 a-1131 a). La justícia legal aristotèlica s'allunya de la idea platònica del Bé i s'orienta, sense ressonàncies religioses, al bé comú de la societat. Ulpiano (cap a 223 dC), en definir el dret com l'art del bo i del just, enumera les característiques d'aquest tipus de vida: «viure de forma honrosa i acreditada, no perjudicar els altres i donar a cadascun el seu» (Digesto, I,1,10,§ 1). Tomàs d'Aquino, principal exponent de la filosofia escolàstica medieval reitera les distincions d'Aristòtil, fonamenta la justícia legal (social) en la llei eterna i, a la justícia particular que Aristòtil anomenava correctiva, l'anomena commutativa.

Amb l'aparició de les noves teories sobre el dret natural es mantenen d'una banda els dos aspectes bàsics de la justícia, com a virtut social i com a virtut personal, però la justícia legal es basa, no ja en la llei eterna, sinó en la raó humana, o en un ordre natural que la raó humana accepta i entén. En tots dos casos, es manté l'antic principi formal, formulat per Ulpiano i els Escolàstics, que «justícia és donar a cadascun el que li és hagut de».

Les modernes teories de la justícia es formulen en el camp social, on significa primàriament «equitat» en la distribució de càrregues i beneficis socials. Es distingeix entre una justícia formal, que remet a la igualtat de tots els ciutadans davant la llei en l'aplicació de la justícia entesa com a procediment judicial, i una justícia material, que es refereix als criteris reals amb què ha de procedir-se a la distribució dels béns socials; en aquesta cap tot tipus de discussions teòriques i pràctiques: si es distribueix segons la necessitat, el mèrit, l'esforç o la col·laboració, i com s'aconsegueix fer-ho.

En l'actualitat són importants la teoria de la justícia de John Rawls i la de Norbert Nozick. La noció de justícia distributiva que sosté Nozick rebutja atenir-se a criteris de distribució: just és el que s'obté mitjançant una conducta legítima, i aquest autor fa de la llibertat d'elecció un dels fonaments de la justícia. Segons Rawls, autor que ha dut a terme un dels més influents estudis actuals sobre el tema amb la seva obra Teoria de la justícia (1971), (veg. text de Rawls: Els principis de la justícia que relaciona la idea de justícia amb la de contracte social com a fonament de la societat, «just» seria el que els ciutadans, en una situació que denomina «la posició original», decideixen mantenir com a principis fonamentals de la societat a què lliurement accedeixen: el primer d'aquests principis es refereix a la igualtat bàsica de tots i el segon, a les diferències que han d'admetre's pel bé de tots (veg. text).

Vegeu justícia commutativa / distributiva.

___________________________________________________