Diferència entre revisions de la pàgina «Ésser i haver de ser»
De Wikisofia
m (bot: - l' anomena «llei + l'anomena «llei) |
|||
| (11 revisions intermèdies per 2 usuaris que no es mostren) | |||
| Línia 1: | Línia 1: | ||
{{ConcepteWiki}} | {{ConcepteWiki}} | ||
| − | Termes (en anglès,'' is / ought'') que representen, el primer, un enunciat de fet, «és» i, el segon, un enunciat de valor, | + | Termes (en anglès,'' is / ought'') que representen, el primer, un enunciat de fet, «és» i, el segon, un enunciat de valor, «deu» o «haver de» (vegeu la distinció entre [[fet i valor, distinció entre|fet i valor]]), amb els quals, en un famós passatge del ''Tractat de la naturalesa humana'', [[Autor:Hume, David|Hume]] dóna a entendre que no és lògicament correcte ''deduir'' o derivar un enunciat moral, construït amb «haver de», d'un enunciat de fet, construït amb «és» ([[Recurs:Hume:_ésser_i_haver_d'ésser|veg. text de Hume]]). La prohibició de fer això s'anomena «'''llei de Hume'''» o «navalla de Hume» i el fet de fer-ho es pot considerar un dels casos de [[fal·làcia naturalista|fal·làcia naturalista]]. El que es diu dels enunciats morals pot estendre's a tot enunciat valoratiu i imperatiu. |
| − | Vol això dir que, de [[premisses|premisses]] els enunciats de les quals són de la forma «és», no pot deduir-se una [[conclusió|conclusió]], o bé, que mai un conjunt de premisses descriptives pot [[implicació|implicar]] una conclusió normativa. La força lògica de la «llei de Hume» | + | Vol això dir que, de [[premisses|premisses]] els enunciats de les quals són de la forma «és», no pot deduir-se una [[conclusió|conclusió]] normativa del tipus «haver de», o bé, que mai un conjunt de premisses descriptives pot [[implicació|implicar]] una conclusió normativa. La força lògica de la «llei de Hume» rau en el fet que un [[raonament|raonament]] és vàlid si i només si les premisses impliquen la conclusió; i això succeeix només si el raonament és [[tautologia|tautològic]], és a dir, si el que s'afirma en la conclusió està contingut ja en les premisses. |
Així, per exemple, en el raonament: | Així, per exemple, en el raonament: | ||
| − | Anna està sola i trista | + | * L'Anna està sola i trista |
| + | * L'Anna és la teva amiga | ||
| + | ______________________________ | ||
| + | * Has de quedar-te a parlar amb l'Anna | ||
| − | |||
| − | + | la conclusió (que és prescriptiva) hauria de trobar-se implicada per les premisses (que són només descriptives) i, en aquest cas, el raonament seria correcte només si se suposa com a premissa implícita «Cal ajudar als amics i parlar amb ells és una forma d'ajudar». | |
| − | + | Hi ha hagut diversos intents de saltar el «hiat» que separa els enunciats descriptius dels enunciats de valor; un dels més coneguts és el de [[Autor:Searle, John|Searle]] ([[Recurs:Cita_de_Hierro,_José_S.-P.|veg. citació]]). S'està d'acord entre els autors en què no és mitjançant la lògica deductiva com pot superar-se aquest hiat i el problema es transforma en el de «quins tipus de raons ens indueixen a acceptar un raonament moral?» La resposta és diferent, segons es tracti una ètica [[deontologia|deontològica]] o bé d'una ètica [[teleologia|teleològica]] ([[Recurs:Cita de Muguerza|veg. citació]]). Segons la primera, els judicis morals es basen en principis o [[norma|normes]] morals, o en una cadena de principis morals, cada vegada més generals. Segons la segona, un [[judici moral|judici moral]] pot fonamentar-se en fets o en les conseqüències que es produeixen per a obrar de determinada manera. | |
| − | |||
| − | Hi ha hagut diversos intents de saltar el «hiat» que separa els enunciats descriptius dels enunciats de valor; un dels més coneguts és el de [[Autor:Searle, John|Searle]] ([[Recurs: | ||
{{Esdeveniment | {{Esdeveniment | ||
Revisió de 21:57, 15 jul 2020
Termes (en anglès, is / ought) que representen, el primer, un enunciat de fet, «és» i, el segon, un enunciat de valor, «deu» o «haver de» (vegeu la distinció entre fet i valor), amb els quals, en un famós passatge del Tractat de la naturalesa humana, Hume dóna a entendre que no és lògicament correcte deduir o derivar un enunciat moral, construït amb «haver de», d'un enunciat de fet, construït amb «és» (veg. text de Hume). La prohibició de fer això s'anomena «llei de Hume» o «navalla de Hume» i el fet de fer-ho es pot considerar un dels casos de fal·làcia naturalista. El que es diu dels enunciats morals pot estendre's a tot enunciat valoratiu i imperatiu.
Vol això dir que, de premisses els enunciats de les quals són de la forma «és», no pot deduir-se una conclusió normativa del tipus «haver de», o bé, que mai un conjunt de premisses descriptives pot implicar una conclusió normativa. La força lògica de la «llei de Hume» rau en el fet que un raonament és vàlid si i només si les premisses impliquen la conclusió; i això succeeix només si el raonament és tautològic, és a dir, si el que s'afirma en la conclusió està contingut ja en les premisses.
Així, per exemple, en el raonament:
- L'Anna està sola i trista
- L'Anna és la teva amiga
______________________________
- Has de quedar-te a parlar amb l'Anna
la conclusió (que és prescriptiva) hauria de trobar-se implicada per les premisses (que són només descriptives) i, en aquest cas, el raonament seria correcte només si se suposa com a premissa implícita «Cal ajudar als amics i parlar amb ells és una forma d'ajudar».
Hi ha hagut diversos intents de saltar el «hiat» que separa els enunciats descriptius dels enunciats de valor; un dels més coneguts és el de Searle (veg. citació). S'està d'acord entre els autors en què no és mitjançant la lògica deductiva com pot superar-se aquest hiat i el problema es transforma en el de «quins tipus de raons ens indueixen a acceptar un raonament moral?» La resposta és diferent, segons es tracti una ètica deontològica o bé d'una ètica teleològica (veg. citació). Segons la primera, els judicis morals es basen en principis o normes morals, o en una cadena de principis morals, cada vegada més generals. Segons la segona, un judici moral pot fonamentar-se en fets o en les conseqüències que es produeixen per a obrar de determinada manera.