Diferència entre revisions de la pàgina «Presocràtics»
De Wikisofia
m (Text de reemplaçament - "alétheia" a "aletheia") |
|||
(14 revisions intermèdies per 2 usuaris que no es mostren) | |||
Línia 1: | Línia 1: | ||
{{ConcepteWiki}} | {{ConcepteWiki}} | ||
− | Conjunt de pensadors grecs anteriors a [[Autor:Sòcrates|Sòcrates]]. Aquest terme no denota solament una classificació cronològica, ja que entre els ''presocràtics'' s'inclouen també filòsofs contemporanis de Sòcrates però que van seguir les orientacions teòriques dels filòsofs dels segles VI i V | + | Conjunt de pensadors grecs anteriors a [[Autor:Sòcrates|Sòcrates]]. Aquest terme no denota solament una classificació cronològica, ja que entre els ''presocràtics'' s'inclouen també filòsofs contemporanis de Sòcrates però que van seguir les orientacions teòriques dels filòsofs dels segles VI i V aC (anteriors a la renovació conceptual realitzada per Sòcrates, que es pren com un punt d'inflexió que marca la història del pensament de forma decisiva). Entre els autors ''presocràtics'' contemporanis de Sòcrates destaquen l'atomista [[Autor:Demòcrit|Demòcrit]], el naturalista eclèctic [[Autor:Diògenes d'Apol·lònia|Diògenes d'Apol·lònia]] i molts [[sofistes, els|sofistes]]. |
− | Els filòsofs presocràtics van ser els primers pensadors que van trencar amb les formes mítiques de pensament per començar a edificar una reflexió racional. És a dir, van | + | Els filòsofs presocràtics van ser els primers pensadors que van trencar amb les formes mítiques de pensament per a començar a edificar una reflexió racional. És a dir, van ser els primers que van iniciar l'anomenat «[[el pas del mite al logos|pas del mite al logos]]», procés propiciat per les especials característiques d'esperit crític [[Recurs:Popper: l'origen de la ciència entre els milesis|(vegeu el text]]) i condicions socials que van permetre una especulació lliure de lligams a dogmes i textos sagrats. En aquest sentit, són tant filòsofs com cosmòlegs, físics o, més en general, «[[ideal del savi|savis]]». I, encara que comparteixen algunes característiques comunes, no formen un grup ben definit sinó que es divideixen en diverses escoles de pensament, de vegades molt allunyades unes d'unes altres. ([[escoles i filòsofs presocràtics|Vegeu escoles i autors]]) |
− | Un dels problemes fonamentals que presenta el coneixement del pensament d'aquests autors és la gairebé total manca de fonts directes, ja que solament es conserven fragments i cites de les seves obres, raó per la qual ha de recórrer-se al treball dels [[doxògrafs|doxògrafs]] per a la reconstrucció de la seva filosofia. Per això, la valoració històrica que s'ha fet dels presocràtics ha variat molt en la història de la filosofia. [[Autor:Aristòtil|Aristòtil]] és el primer a atribuir-los una certa importància, però els presenta com a mers | + | Un dels problemes fonamentals que presenta el coneixement del pensament d'aquests autors és la gairebé total manca de fonts directes, ja que solament es conserven fragments i cites de les seves obres, raó per la qual ha de recórrer-se al treball dels [[doxògrafs|doxògrafs]] per a la reconstrucció de la seva filosofia. Per això, la valoració històrica que s'ha fet dels presocràtics ha variat molt en la història de la filosofia. [[Autor:Aristòtil|Aristòtil]] és el primer a atribuir-los una certa importància, però els presenta com a mers iniciadors d'una tradició que, a través de Sòcrates i [[Autor:Plató|Plató]], té en la seva pròpia obra el desenvolupament més adequat. Posteriorment, aquests pensadors van ser pràcticament oblidats fins que, en l'època moderna, [[Autor:Hegel, Georg Wilhelm Friedrich|Hegel]] els va reivindicar i va valorar molt positivament la gran originalitat del seu vigorós pensament. Llavors es va emprendre la vasta tasca de recopilació d'un pensament que havia romàs dispers, conegut només per les referències d'Aristòtil, [[Autor:Diògenes Laerci|Diògenes Laerci]] i alguns doxògrafs antics. El filòsof Hermann Diels va ser qui va fer una brillant labor de recopilació i edició dels fragments dels presocràtics, i en èpoques recents s'ha tendit a anar valorant cada vegada més el seu pensament. [[Autor:Nietzsche, Friedrich|Nietzsche]] considerava que amb Sòcrates començava la decadència de la gran filosofia que havia aparegut amb els presocràtics, i [[Autor:Heidegger, Martin|Heidegger]], en un sentit similar, afirmava que només ells poden fer-nos comprendre la veritable font de la filosofia que després dels presocràtics va quedar convertida en [[metafísica|metafísica]] i [[ontoteologia|onto-teo-logia]], de manera que la tradició filosòfica hauria oblidat la [[diferència ontològica|diferència ontològica]]. (La interpretació heideggeriana dels presocràtics part de considerar que la seva pregunta per l'ésser és, simultàniament, la pregunta per la [[veritat|veritat]], ja que entén aquesta com [[aletheia|ἀλήθεια]] [[Grec::ἀλήθεια]], ''aletheia,'' o desvelament de l'ésser. L'evolució de la filosofia posterior, que va culminar en la metafísica i la lògica d'Aristòtil, va tendir cap a l'ocultament de l'[[Ésser_/_Ser|ésser]] per a ocupar-se de l'[[ens|ens]]). |
− | Des d'una altra perspectiva, el pensament dels presocràtics planteja el problema de la ruptura o de la continuïtat respecte del pensament anterior i respecte de les influències del pensament oriental. Oblidada ja la tesi d'un pretès «miracle grec», els autors contemporanis destaquen tant les arrels basades en el pensament mític del primer pensament presocràtic (especialment es destaca la influència de la cosmogonia mítica | + | Des d'una altra perspectiva, el pensament dels presocràtics planteja el problema de la ruptura o de la continuïtat respecte del pensament anterior i respecte de les influències del pensament oriental. Oblidada ja la tesi d'un pretès «miracle grec», els autors contemporanis destaquen tant les arrels basades en el pensament mític del primer pensament presocràtic (especialment es destaca la influència de la cosmogonia mítica d'[[Autor:Homer|Homer]] i d'[[Autor:Hesíode|Hesíode]]), com la recepció de determinats desenvolupaments intel·lectuals (especialment de l'astronomia i la matemàtica) del pensament oriental (fonamentalment caldeo, babiloni, persa i egipci). Però, si bé es donen aquestes influències, també es destaca (veg. «[[el pas del mite al logos|el pas del mite al logos]]») l'aspecte radicalment innovador i crític del pensament dels primers filòsofs. Entre els milesis ([[Autor:Tales de Milet|Tales]], [[Autor:Anaximandre|Anaximandre]] i [[Autor:Anaxímenes|Anaxímenes]]) es desenvoluparà una [[cosmologia|cosmologia]] i una [[cosmogonia|cosmogonia]] sense referència a déus ni entitats sobrenaturals, en lloc d'això, s'explica a partir dels conceptes de [[physis|φύσις]] [[Grec::φύσις]] (physis), [[arkhé|ἀρχή]] (arkhé) i [[cosmos|ϰόσμος]] [[Grec::ϰόσμος]] (cosmos). Ja no es tracta d'una concepció mítica que intenta explicar apel·lant a uns orígens remots i a una ''història,'' sinó que es tracta d'una veritable [[teoria|''teoria'']]. En aquest procés els presocràtics comencen a separar-se de les representacions [[antropomorfisme|antropomòrfiques]] (fortament criticades per [[Autor:Xenòfanes de Colofó|Xenòfanes]] de Colofó). |
Revisió de 14:20, 9 maig 2020
Conjunt de pensadors grecs anteriors a Sòcrates. Aquest terme no denota solament una classificació cronològica, ja que entre els presocràtics s'inclouen també filòsofs contemporanis de Sòcrates però que van seguir les orientacions teòriques dels filòsofs dels segles VI i V aC (anteriors a la renovació conceptual realitzada per Sòcrates, que es pren com un punt d'inflexió que marca la història del pensament de forma decisiva). Entre els autors presocràtics contemporanis de Sòcrates destaquen l'atomista Demòcrit, el naturalista eclèctic Diògenes d'Apol·lònia i molts sofistes.
Els filòsofs presocràtics van ser els primers pensadors que van trencar amb les formes mítiques de pensament per a començar a edificar una reflexió racional. És a dir, van ser els primers que van iniciar l'anomenat «pas del mite al logos», procés propiciat per les especials característiques d'esperit crític (vegeu el text) i condicions socials que van permetre una especulació lliure de lligams a dogmes i textos sagrats. En aquest sentit, són tant filòsofs com cosmòlegs, físics o, més en general, «savis». I, encara que comparteixen algunes característiques comunes, no formen un grup ben definit sinó que es divideixen en diverses escoles de pensament, de vegades molt allunyades unes d'unes altres. (Vegeu escoles i autors)
Un dels problemes fonamentals que presenta el coneixement del pensament d'aquests autors és la gairebé total manca de fonts directes, ja que solament es conserven fragments i cites de les seves obres, raó per la qual ha de recórrer-se al treball dels doxògrafs per a la reconstrucció de la seva filosofia. Per això, la valoració històrica que s'ha fet dels presocràtics ha variat molt en la història de la filosofia. Aristòtil és el primer a atribuir-los una certa importància, però els presenta com a mers iniciadors d'una tradició que, a través de Sòcrates i Plató, té en la seva pròpia obra el desenvolupament més adequat. Posteriorment, aquests pensadors van ser pràcticament oblidats fins que, en l'època moderna, Hegel els va reivindicar i va valorar molt positivament la gran originalitat del seu vigorós pensament. Llavors es va emprendre la vasta tasca de recopilació d'un pensament que havia romàs dispers, conegut només per les referències d'Aristòtil, Diògenes Laerci i alguns doxògrafs antics. El filòsof Hermann Diels va ser qui va fer una brillant labor de recopilació i edició dels fragments dels presocràtics, i en èpoques recents s'ha tendit a anar valorant cada vegada més el seu pensament. Nietzsche considerava que amb Sòcrates començava la decadència de la gran filosofia que havia aparegut amb els presocràtics, i Heidegger, en un sentit similar, afirmava que només ells poden fer-nos comprendre la veritable font de la filosofia que després dels presocràtics va quedar convertida en metafísica i onto-teo-logia, de manera que la tradició filosòfica hauria oblidat la diferència ontològica. (La interpretació heideggeriana dels presocràtics part de considerar que la seva pregunta per l'ésser és, simultàniament, la pregunta per la veritat, ja que entén aquesta com ἀλήθεια ἀλήθεια, aletheia, o desvelament de l'ésser. L'evolució de la filosofia posterior, que va culminar en la metafísica i la lògica d'Aristòtil, va tendir cap a l'ocultament de l'ésser per a ocupar-se de l'ens).
Des d'una altra perspectiva, el pensament dels presocràtics planteja el problema de la ruptura o de la continuïtat respecte del pensament anterior i respecte de les influències del pensament oriental. Oblidada ja la tesi d'un pretès «miracle grec», els autors contemporanis destaquen tant les arrels basades en el pensament mític del primer pensament presocràtic (especialment es destaca la influència de la cosmogonia mítica d'Homer i d'Hesíode), com la recepció de determinats desenvolupaments intel·lectuals (especialment de l'astronomia i la matemàtica) del pensament oriental (fonamentalment caldeo, babiloni, persa i egipci). Però, si bé es donen aquestes influències, també es destaca (veg. «el pas del mite al logos») l'aspecte radicalment innovador i crític del pensament dels primers filòsofs. Entre els milesis (Tales, Anaximandre i Anaxímenes) es desenvoluparà una cosmologia i una cosmogonia sense referència a déus ni entitats sobrenaturals, en lloc d'això, s'explica a partir dels conceptes de φύσις φύσις (physis), ἀρχή (arkhé) i ϰόσμος ϰόσμος (cosmos). Ja no es tracta d'una concepció mítica que intenta explicar apel·lant a uns orígens remots i a una història, sinó que es tracta d'una veritable teoria. En aquest procés els presocràtics comencen a separar-se de les representacions antropomòrfiques (fortament criticades per Xenòfanes de Colofó).