Teoria general dels sistemes

Ludwig von Bertalanffy

La teoria general dels sistemes (abreviadament TGS) és una teoria formal de la totalitat i de la complexitat de tipus holístic que té per objecte l'estudi de les propietats generals de qualsevol classe de sistema. Aquesta teoria va aparèixer uns deu anys abans que la cibernètica de Wienner i va ser formulada, fonamentalment, per Ludwig von Bertalanffy (1901-1972). Part de les insuficiències de les concepcions «clàssiques» de la ciència, basades en els paradigmes mecanicistes i positivistes, i estableix com a objecte central d'estudi les nocions de sistema i d'isomorfisme. Va néixer amb una clara vocació d'interdisciplinarietat i va estar molt influenciada per plantejaments procedents d'una filosofia organísmica, que pren en consideració les insuficiències dels models causals i deterministes, i pretén formular principis generals vàlids per a qualsevol tipus de sistemes, sigui com vulgui la naturalesa dels seus elements o de les relacions establertes en ells (vegeu la classificació de sistemes ). El mateix Bertalanffy assenyala entre els precursors de la seva concepció de sistema a autors com Paracels, Vico, Leibniz, Goethe, o la dialèctica de Hegel i Marx. Bertalanffy, encara que va estudiar entorn del Cercle de Viena, reconeix una major influència d'autors com Reichenbach. Posteriorment, va ser influenciat també per filòsofs com Nicolai Hartmann i Oswald Spengler.

Encara que la TGS va aparèixer pels anys vint, solament va començar a adquirir una importància creixent a partir d'intervinguts dels anys seixanta (Bertalanffy va publicar la seva obra divulgadora Teoria general dels sistemes en 1968 i, també, Mesarovic i Schwarz van publicar les seves obres fonamentals entre 1965 i 1971. Altres autors vinculats a la teoria general de sistemes són: Anatol Rapoport (que l'aplica a estudis sociològics), W. Boguslaw (Els nous utopistes, 1965) i W. Churchman (Filosofia i ciència dels sistemes, 1968). Posteriorment, Erwin Laszlo ha estat el principal continuador de la TGS, especialment a partir de l'Acadèmia de Viena, institució dedicada a l'estudi dels sistemes). De fet, el gran impacte de la cibernètica (Wienner, a partir dels anys trenta) i de la teoria de la informació (Shannon i Weaver, 1949) van fer considerar a alguns autors que la TGS era un subproducte d'aquestes teories, encara que el fet real és que la TGS havia aparegut amb anterioritat. Bertalanffy considera que en realitat la proliferació de teories sistémicas parcials tals com la teoria de xarxes, la teoria dels compartiments, la teoria d'autòmats (Turing, 1936), la teoria de jocs (von Neumann i Morgenstern, 1947), o la mateixa cibernètica i la teoria de la informació, així com la teoria de cues o la teoria de la decisió, són aspectes parcials d'una única teoria general dels sistemes. Així, per exemple, considera que la cibernètica (teoria dels mecanismes de control basada en els conceptes d'informació i retroalimentació) és, solament, una part de la TGS, i els sistemes cibernètics són un cas particular dels sistemes que exhibeixen autoorganització.

Així, la TGS, molt relacionada també amb les teories matemàtiques de jocs, fractals i xarxes, els models estocàstics, l'actual física del caos i la teoria de les catàstrofes, té com a vocació superar els estrets límits de l'especialització científica i abocar a una teoria unificadora general, aplicable a tots els sistemes, en els quals descobreix homologies estructurals i isomorfismes, i principis i lleis aplicables a tots ells (encara que desconfia de les fàcils analogies com les que s'efectuen en comparar una societat amb un organisme, o les preteses analogies entre macrocosmos i microcosmos, o analogies semblants que es donaven en la tradició del vitalisme, per exemple (veg. text de Bertalanffy sobre analogies i homologies).

Entre les funcions principals de la TGS, Bertalanffy assenyala les següents:

1) Investigar isomorfismes de conceptes, lleis i models en diversos camps de coneixement;

2) Estimular el desenvolupament de models teòrics adequats als diversos sistemes;

3) Minimitzar l'esforç teòric repetit en diversos camps del saber;

4) Promoure la unitat de la ciència.

D'altra banda, dins de la TGS Bertalanffy assenyala tres parts fonamentals:

a) Una ontologia dels sistemes (què s'entén sistemàticament?), que distingeix entre:

a.1 sistemes reals

a.2 sistemes conceptuals

a.3 sistemes abstrets

b) Una epistemologia dels sistemes, que li condueix a una filosofia de tipus perspectivista, i

c) un estudi de les relacions entre home i món, que li condueix a una filosofia de tipus humanista que critica l'«home-robot» de les interpretacions reduccionistes.

La TGS va néixer dels estudis sobre organismes vius, per tant, la font originària de la seva inspiració és la biologia, encara que les seves aplicacions s'han estès a l'estudi de models socials, etnològics, econòmics i físics. Considera que si bé la física i la química clàssiques van obtenir un gran èxit en l'estudi dels sistemes tancats i en el desenvolupament d'una teoria de la complexitat desorganitzada (com l'estudi del comportament dels gasos, per exemple, basat en les lleis de l'atzar, la probabilitat i el segon principi de la termodinàmica), cal elaborar una teoria capaç d'estudiar els sistemes i models oberts (que intercanvien matèria, energia o informació amb l'exterior) i la complexitat organitzada, és a dir, capaç d'abordar l'estudi dels models d'organització, totalitat, directivitat i teleologia, que tan sovint apareixen en biologia i en les ciències socials. En la mesura en què la mateixa física s'obre a l'estudi de sistemes oberts, de sistemes llunyans de l'equilibri o de sistemes dissipatius, s'acosta a les tesis de la teoria general dels sistemes. De fet, algunes de les concepcions més fructíferes de la ciència contemporània, tals com els estudis de Ilia Prigogine sobre els sistemes allunyats de l'equilibri, sobre el paper de la temporalitat en l'estudi dels processos acte-organitzatius, i sobre l'emergència de l'ordre a partir del caos, són una corroboració de les concepcions de Bertalanffy.

En aquest sentit, la teoria general de sistemes ofereix un model d'organització i unificació de les ciències, que no poden ja reduir-se al model subministrat per la física, i tendeix a realitzar l'ideal de la ciència unificada, però ben diferent del formulat pel neopositivisme i el Cercle de Viena (especialment, per Carnap), que volia unificar totes les ciències sobre la base del model ofert per la física clàssica (veg. text). Per Bertalanffy, la cibernètica i certa interpretació de la biologia molecular han assenyalat la importància dels mecanismes reguladors del tipus de la retroalimentació, però encara s'emmarquen en el si de les interpretacions mecanicistes i positivistes. En canvi –segons aquest autor–, la TGS combat aquestes interpretacions reduccionistes i ofereix una interpretació més propera als models no romàntics de l'emergentisme.

La teoria general dels sistemes ha tingut a més nombroses influències sobre diversos camps d'investigació: en la filosofia natural de Koestler, Laszlo i Morin, en la psicologia genètica de J. Piaget, en psiquiatria, etnologia, sociologia i en economia. Un enfocament general d'algunes de les conclusions més importants de la TGS s'ofereix en el llibre de Erwin Laszlo, amb pròleg d'Ilya Prigogine, titulat La gran bifurcació, publicat el 1989 (ed. Castellana a Gedisa, Barcelona 1990).

---

Nivells d'estructures i de sistemes

Nivell	Descripció i exemples	Teories i models
Estructures estàtiques	Àtoms, molècules, cristalls. estructures biològiques, del nivell microscòpic electrònic al macroscòpic	P. ex. fórmules estructurals de la química; cristal·lografia; descripcions anatòmiques.
Rellotgeria	Rellotges, màquines ordinàries en general; sistemes solars.	Física ordinària, tal com les lleis de la mecànica (newtoniana i einsteiniana) i unes altres.
Mecanismes de control	Termòstat, servomecanismes, mecanisme homeostático en els organismes.	Cibernètica; retroalimentació i teoria de la informació.
Sistemes oberts	Llamas, cèl·lules i organismes en general.	(a) Expansió de la teoria física a sistemes que sostenen pas de matèria (metabolisme) (b) Emmagatzematge d'informació en el codi genètic (ADN). Ara com ara no és clar el vincle entre (a) i (b).
Organismes inferiors	Organismes «vegetaloides»: diferenciació creixent del sistema (l'anomenada "divisió del treball" en l'organisme); distinció entre reproducció i individu funcional («línia germinal i soma»).	Gairebé no hi ha teoria ni models.
Animals	Importància creixent del tràfic en la informació (evolució de receptors, sistemes nerviosos); aprenentatge; començaments de consciència.	Començaments en la teoria dels autòmats (relacions S-R), retroalimentació (fenòmens regulatoris), comportament autònom (oscil·lacions de relaxació), etc.
Home	Simbolisme; passat, i avenir, jo i món, consciència de si, etc. Com a conseqüències: comunicació per llenguatges.... etc.	Incipient teoria del simbolisme.
Sistemes socioculturals	Poblacions d'organismes (incloent els humans); comunitats determinades per símbols (cultures).	Lleis estadístiques i possiblement dinàmiques en dinàmica de poblacions, sociologia, economia, possiblement historia. Començaments d'una teoria dels sistemes culturals.
Sistemes simbòlics	Llenguatge, lògica, matemàtiques, ciències, arts, moral, etc.	Algorismes de símbols (p. ex. matemàtiques, gramàtica); "regles del joc", com en arts visuals, música, etc.

Nota: Aquest repàs és impressionista i intuïtiu i no aspira al rigor lògic. Per regla general, els nivells superiors pressuposen els inferiors (p. ex. Ios fenòmens de la vida pressuposen els del nivell fisicoquímic, els fenòmens socioculturals el nivell de l'activitat humana, etc.), però la relació entre nivells requereix aclariment en cada cas (cf. problemes com el del sistema obert i el codi genètic com a aparents requisits previs per a la «vida», la relació entre sistemes «conceptuals» i «reals», etc.). En aquest sentit, la llista insinua tant els límits del reduccionisme com els buits en el coneixement actual.

__________________________________________________

Bertalanffy, L., Teoria general dels sistemes, F.C.I., Madrid 1976, p.28-29.

Veg. nivells d'estructures i de sistemes