Diferència entre revisions de la pàgina «Mons possibles»
De Wikisofia
m (bot: -Veure termes relacionats +Vegeu termes relacionats) |
|||
(7 revisions intermèdies per un altre usuari que no es mostra) | |||
Línia 5: | Línia 5: | ||
'''1) la concepció dels mons possibles segons el racionalisme clàssic''' | '''1) la concepció dels mons possibles segons el racionalisme clàssic''' | ||
− | Noció que prové de la filosofia medieval i del [[racionalisme|racionalisme]] francès. Així, segons [[Autor:Malebranche, Nicolas|Malebranche]] (en el ''Tractat de la naturalesa i de la gràcia,'' i en les ''Converses sobre la metafísica''), ja que el món depèn de [[Déu|Déu]], i aquest és omnipotent, podria haver-hi tants mons com Déu volgués, la qual cosa destaca que el [[món|món]] actual és només un cas particular d'entre els infinits mons possibles. Ara bé, | + | Noció que prové de la filosofia medieval i del [[racionalisme|racionalisme]] francès. Així, segons [[Autor:Malebranche, Nicolas|Malebranche]] (en el ''Tractat de la naturalesa i de la gràcia,'' i en les ''Converses sobre la metafísica''), ja que el món depèn de [[Déu|Déu]], i aquest és omnipotent, podria haver-hi tants mons com Déu volgués, la qual cosa destaca que el [[món|món]] actual és només un cas particular d'entre els infinits mons possibles. Ara bé, atès que Déu és un ésser perfecte i omniscient, si ha creat aquest món i no un altre és perquè aquest és el més simple de tots els possibles. Però aquesta noció serà difosa especialment per [[Autor:Leibniz,_Gottfried_Wilhelm|Leibniz]] en relacionar-la amb diversos punts fonamentals del seu sistema [[metafísica|metafísic]]: les idees de [[mònada|mònada]], [[contingència|contingència]], [[omnisciència|omnipotència]] i llibertat divines, i l'[[optimisme|optimisme]] metafísic que el caracteritzava. |
[[File:Leibniz.jpg|thumb|<center><small>G.W. Leibniz</small></center>]] | [[File:Leibniz.jpg|thumb|<center><small>G.W. Leibniz</small></center>]] | ||
− | Per Leibniz (especialment en la seva correspondència amb Arnauld, però també en la seva ''Teodicea'' i en la seva ''Monadologia''), hi ha infinits mons possibles que difereixen entre si per mínimes variacions. El món real existent és resultat d'una decisió divina que decideix crear-lo lliurement, però l'existència d'aquest món real no impedeix la [[possibilitat|possibilitat]] de tots els que poden pensar-se sense [[contradicció|contradicció]]. En aquesta noció funda Leibniz la seva definició de [[veritat necessària|veritat necessària]]: aquella que és veritable en tots els mons possibles. Però dels infinits mons possibles, solament en pot existir un, ja que, en entendre per «[[món|món]]» el conjunt de ''tot'' l'existent, no és possible una pluralitat de mons. Així, doncs, el món actualment existent és només un dels infinits mons possibles | + | Per Leibniz (especialment en la seva correspondència amb Arnauld, però també en la seva ''Teodicea'' i en la seva ''Monadologia''), hi ha infinits mons possibles que difereixen entre si per mínimes variacions. El món real existent és resultat d'una decisió divina que decideix crear-lo lliurement, però l'existència d'aquest món real no impedeix la [[possibilitat|possibilitat]] de tots els que poden pensar-se sense [[contradicció|contradicció]]. En aquesta noció funda Leibniz la seva definició de [[veritat necessària|veritat necessària]]: aquella que és veritable en tots els mons possibles. Però dels infinits mons possibles, solament en pot existir un, ja que, en entendre per «[[món|món]]» el conjunt de ''tot'' l'existent, no és possible una pluralitat de mons. Així, doncs, el món actualment existent és només un dels infinits mons possibles –que són representats a la regió de les veritats eternes, és a dir, en la intel·ligència divina (''Teodicea § 42 i s., ''[[Recurs:Leibniz: els mons possibles i el principi de raó suficient|veg. text]] ''§ 53'' )–, però en aplicació del principi de la [[raó suficient, principi de|raó suficient]], i tenint en compte que: '''a)''' és [[Déu|Déu]] qui crea el món, '''b)''' Déu és [[omnisciència|omnipotent i omniscient]], d'aquí es conclou que aquest és el millor dels mons possibles. |
− | La possibilitat de la pluralitat de mons segons Leibniz va lligada, d'una banda, a la pregunta [[metafísica|metafísica]] fonamental i més radical que ell formula: «per què és, en general, l'ésser i no més aviat el no-res?»; d'altra banda, va unida al principi de raó suficient que també formula ell mateix. La pregunta per la raó del ser representa un canvi fonamental respecte de la metafísica antiga, que es plantejava solament el problema què és l'''ésser''? | + | La possibilitat de la pluralitat de mons segons Leibniz va lligada, d'una banda, a la pregunta [[metafísica|metafísica]] fonamental i més radical que ell formula: «per què és, en general, l'ésser i no més aviat el no-res?»; d'altra banda, va unida al principi de raó suficient que també formula ell mateix. La pregunta per la raó del ser representa un canvi fonamental respecte de la metafísica antiga, que es plantejava solament el problema què és l'''ésser''? Amb el [[creacionisme|creacionisme]] cristià aquesta pregunta es transforma en la pregunta per la raó de ser del ser creat. Així, a la qüestió «per què existeix quelcom i no el no-res?», Leibniz respon, usant el principi de raó suficient que, ja que res [[contingent|contingent]] pot ser [[causa|causa]] de si mateix i, ja que res existeix sense raó, ha d'existir una causa suprema i necessària, és a dir: [[Déu|Déu]]. I la pregunta subalterna a l'anterior «per què el que és és així i no d'una altra manera?», és resposta per Leibniz apel·lant a la perfecció de Déu. Ara bé, si Déu ha escollit lliurement crear el món, no està tan clar que sigui realment lliure en haver creat ''aquest'' món i no un altre dels possibles, ja que es veu, en certa forma, obligat per una necessitat d'ordre moral (a saber, aconseguir el major bé possible) a crear el ''millor dels mons possibles.'' Igualment, per Leibniz a tot món possible les [[veritats de raó |veritats de raó]] han de seguir mantenint la seva [[necessitat|necessitat]]. |
'''2) els mons possibles en la filosofia contemporània''' | '''2) els mons possibles en la filosofia contemporània''' | ||
Línia 17: | Línia 17: | ||
En l'actualitat, aquesta noció significa la possibilitat de concebre altres mons diferents de l'actual, o bé altres [[estat de coses|estats de coses]] globals, on el que en aquest considerem [[possible|possible]] sigui allí veritable. Amb l'aparició de la lògica modal, la noció de mons possibles es va convertir en el punt fonamental de la seva teoria [[semàntica|semàntica]]: els mons possibles són [[model|models]] teòrics, composts de conjunts no buits d'objectes i propietats, que poden servir com a interpretació de tots els enunciats de lògica modal. L'enunciat constituït per l'operador de «necessitat» <math>(\square)</math> és veritable en tots els models; l'enunciat constituït per l'operador de «possibilitat» <math>(\diamond)</math> és veritable en algun d'aquests models. | En l'actualitat, aquesta noció significa la possibilitat de concebre altres mons diferents de l'actual, o bé altres [[estat de coses|estats de coses]] globals, on el que en aquest considerem [[possible|possible]] sigui allí veritable. Amb l'aparició de la lògica modal, la noció de mons possibles es va convertir en el punt fonamental de la seva teoria [[semàntica|semàntica]]: els mons possibles són [[model|models]] teòrics, composts de conjunts no buits d'objectes i propietats, que poden servir com a interpretació de tots els enunciats de lògica modal. L'enunciat constituït per l'operador de «necessitat» <math>(\square)</math> és veritable en tots els models; l'enunciat constituït per l'operador de «possibilitat» <math>(\diamond)</math> és veritable en algun d'aquests models. | ||
− | En la [[filosofia analítica|filosofia analítica]] contemporània, i en connexió amb la lògica modal, ha tornat a suscitar-se el tema dels mons possibles. El filòsof [[Autor:Kripke, Saul|Saul Kripke]] ha estat un dels més destacats defensors de la idea dels mons possibles, que usa en lògica modal per contemplar universos alternatius. La consideració de la ''ficció'' d'aquests mons possibles permet decidir sobre enunciats modals (que incorporen termes com «possiblement», «necessàriament», «haver de», «poder», etc. i que, generalment, involucren [[contrafàctic, condicional|condicionals contrafàctics]]) que sovint ens demanen que pensem com les coses podrien haver estat de forma diferent. Segons [[Autor:Kripke, Saul|Saul Kripke]] (i, també, segons [[Autor:Putnam, Hilary|Hilary Putnam]], per exemple), un objecte necessàriament té una propietat si té aquesta propietat en tots els mons possibles en què aquest objecte existeixi. | + | En la [[filosofia analítica|filosofia analítica]] contemporània, i en connexió amb la lògica modal, ha tornat a suscitar-se el tema dels mons possibles. El filòsof [[Autor:Kripke, Saul|Saul Kripke]] ha estat un dels més destacats defensors de la idea dels mons possibles, que usa en lògica modal per a contemplar universos alternatius. La consideració de la ''ficció'' d'aquests mons possibles permet decidir sobre enunciats modals (que incorporen termes com «possiblement», «necessàriament», «haver de», «poder», etc. i que, generalment, involucren [[contrafàctic, condicional|condicionals contrafàctics]]) que sovint ens demanen que pensem com les coses podrien haver estat de forma diferent. Segons [[Autor:Kripke, Saul|Saul Kripke]] (i, també, segons [[Autor:Putnam, Hilary|Hilary Putnam]], per exemple), un objecte necessàriament té una propietat si té aquesta propietat en tots els mons possibles en què aquest objecte existeixi. |
[[File:putnam.gif|thumb|<center><small>H. Putnam</small></center>]] | [[File:putnam.gif|thumb|<center><small>H. Putnam</small></center>]] | ||
− | És a dir, els enunciats necessaris són veritables en tots els mons possibles. Amb això, Kripke arriba a la conclusió que els noms són ''designadors rígids'' i no equivalen a cap [[descripció|descripció]] que seleccioni el referent: un nom no és idèntic a una descripció (en contra de [[Autor:Russell, Bertrand|Russell]]) i, per tant, els noms no tenen [[sentit i referència|sentit]] (en contra de [[Autor:Frege, Gottlob|Frege]]), sinó només referent. D'aquesta manera, un ''seleccionador rígid'' o nom és un terme que selecciona la mateixa entitat a qualsevol món possible, mentre que un ''designador no rígid'' és un terme que canvia el seu referent en diferents mons possibles. Aquesta concepció permet a Kripke i a Putnam rebutjar la noció de sentit de Frege, la noció d'«aire de família» de [[Autor:Wittgenstein, Ludwig|Wittgenstein]] i rebutjar l'[[extensional|extensionalisme]] d'enfocament referencial (defensada per [[Autor:Quine, Williard Van Orman|Quine]] o [[Autor:Davidson, Donald|Davidson]], entre d'altres). No obstant això, la teoria dels ''designadors rígids'' de Kripke (o ''díctics'' segons Putnam) planteja l'anomenat problema de la ''identitat transmundana'': com podem reconèixer objectes en diferents mons possibles? | + | És a dir, els enunciats necessaris són veritables en tots els mons possibles. Amb això, Kripke arriba a la conclusió que els noms són ''designadors rígids'' i no equivalen a cap [[descripció|descripció]] que seleccioni el referent: un nom no és idèntic a una descripció (en contra de [[Autor:Russell, Bertrand|Russell]]) i, per tant, els noms no tenen [[sentit i referència|sentit]] (en contra de [[Autor:Frege, Gottlob|Frege]]), sinó només referent. D'aquesta manera, un ''seleccionador rígid'' o nom és un terme que selecciona la mateixa entitat a qualsevol món possible, mentre que un ''designador no rígid'' és un terme que canvia el seu referent en diferents mons possibles. Aquesta concepció permet a Kripke i a Putnam rebutjar la noció de sentit de Frege, la noció d'«aire de família» de [[Autor:Wittgenstein, Ludwig|Wittgenstein]] i rebutjar l'[[extensional|extensionalisme]] d'enfocament referencial (defensada per [[Autor:Quine, Williard Van Orman|Quine]] o [[Autor:Davidson, Donald|Davidson]], entre d'altres). No obstant això, la teoria dels ''designadors rígids'' de Kripke (o ''díctics'' segons Putnam) planteja l'anomenat problema de la ''identitat transmundana'': com podem reconèixer objectes en diferents mons possibles? Aquest problema és negat per Kripke i Putnam afirmant que els mons possibles no es ''descobreixen'', sinó que s{{'}}''estipulen,'' és a dir, que s'estipula quins individus existeixen i amb quines propietats. Això fa dir a Quine que la lògica modal basada en l'estipulació de mons possibles és ''essencialista'' i no escapa a compromisos ontològics molt discutibles, ja que els criteris per a establir la identitat dels individus porta a un nou essencialisme. |
− | D'altra banda, des d'un punt de vista [[ontologia|ontològic]], què són els mons possibles? | + | D'altra banda, des d'un punt de vista [[ontologia|ontològic]], què són els mons possibles? La resposta a aquest interrogant pot ser doble: |
'''1)''' són simples descripcions del món tal com hauria pogut ser o tal com podria ser; | '''1)''' són simples descripcions del món tal com hauria pogut ser o tal com podria ser; |
Revisió de 10:03, 8 jul 2018
Aquesta qüestió pot tractar-se des de dues perspectives diferents: 1) la vinculada a la tradició racionalista clàssica, i 2) la vinculada amb la filosofia analítica contemporània.
1) la concepció dels mons possibles segons el racionalisme clàssic
Noció que prové de la filosofia medieval i del racionalisme francès. Així, segons Malebranche (en el Tractat de la naturalesa i de la gràcia, i en les Converses sobre la metafísica), ja que el món depèn de Déu, i aquest és omnipotent, podria haver-hi tants mons com Déu volgués, la qual cosa destaca que el món actual és només un cas particular d'entre els infinits mons possibles. Ara bé, atès que Déu és un ésser perfecte i omniscient, si ha creat aquest món i no un altre és perquè aquest és el més simple de tots els possibles. Però aquesta noció serà difosa especialment per Leibniz en relacionar-la amb diversos punts fonamentals del seu sistema metafísic: les idees de mònada, contingència, omnipotència i llibertat divines, i l'optimisme metafísic que el caracteritzava.
Per Leibniz (especialment en la seva correspondència amb Arnauld, però també en la seva Teodicea i en la seva Monadologia), hi ha infinits mons possibles que difereixen entre si per mínimes variacions. El món real existent és resultat d'una decisió divina que decideix crear-lo lliurement, però l'existència d'aquest món real no impedeix la possibilitat de tots els que poden pensar-se sense contradicció. En aquesta noció funda Leibniz la seva definició de veritat necessària: aquella que és veritable en tots els mons possibles. Però dels infinits mons possibles, solament en pot existir un, ja que, en entendre per «món» el conjunt de tot l'existent, no és possible una pluralitat de mons. Així, doncs, el món actualment existent és només un dels infinits mons possibles –que són representats a la regió de les veritats eternes, és a dir, en la intel·ligència divina (Teodicea § 42 i s., veg. text § 53 )–, però en aplicació del principi de la raó suficient, i tenint en compte que: a) és Déu qui crea el món, b) Déu és omnipotent i omniscient, d'aquí es conclou que aquest és el millor dels mons possibles.
La possibilitat de la pluralitat de mons segons Leibniz va lligada, d'una banda, a la pregunta metafísica fonamental i més radical que ell formula: «per què és, en general, l'ésser i no més aviat el no-res?»; d'altra banda, va unida al principi de raó suficient que també formula ell mateix. La pregunta per la raó del ser representa un canvi fonamental respecte de la metafísica antiga, que es plantejava solament el problema què és l'ésser? Amb el creacionisme cristià aquesta pregunta es transforma en la pregunta per la raó de ser del ser creat. Així, a la qüestió «per què existeix quelcom i no el no-res?», Leibniz respon, usant el principi de raó suficient que, ja que res contingent pot ser causa de si mateix i, ja que res existeix sense raó, ha d'existir una causa suprema i necessària, és a dir: Déu. I la pregunta subalterna a l'anterior «per què el que és és així i no d'una altra manera?», és resposta per Leibniz apel·lant a la perfecció de Déu. Ara bé, si Déu ha escollit lliurement crear el món, no està tan clar que sigui realment lliure en haver creat aquest món i no un altre dels possibles, ja que es veu, en certa forma, obligat per una necessitat d'ordre moral (a saber, aconseguir el major bé possible) a crear el millor dels mons possibles. Igualment, per Leibniz a tot món possible les veritats de raó han de seguir mantenint la seva necessitat.
2) els mons possibles en la filosofia contemporània
En l'actualitat, aquesta noció significa la possibilitat de concebre altres mons diferents de l'actual, o bé altres estats de coses globals, on el que en aquest considerem possible sigui allí veritable. Amb l'aparició de la lògica modal, la noció de mons possibles es va convertir en el punt fonamental de la seva teoria semàntica: els mons possibles són models teòrics, composts de conjunts no buits d'objectes i propietats, que poden servir com a interpretació de tots els enunciats de lògica modal. L'enunciat constituït per l'operador de «necessitat» [math]\displaystyle{ (\square) }[/math] és veritable en tots els models; l'enunciat constituït per l'operador de «possibilitat» [math]\displaystyle{ (\diamond) }[/math] és veritable en algun d'aquests models.
En la filosofia analítica contemporània, i en connexió amb la lògica modal, ha tornat a suscitar-se el tema dels mons possibles. El filòsof Saul Kripke ha estat un dels més destacats defensors de la idea dels mons possibles, que usa en lògica modal per a contemplar universos alternatius. La consideració de la ficció d'aquests mons possibles permet decidir sobre enunciats modals (que incorporen termes com «possiblement», «necessàriament», «haver de», «poder», etc. i que, generalment, involucren condicionals contrafàctics) que sovint ens demanen que pensem com les coses podrien haver estat de forma diferent. Segons Saul Kripke (i, també, segons Hilary Putnam, per exemple), un objecte necessàriament té una propietat si té aquesta propietat en tots els mons possibles en què aquest objecte existeixi.
És a dir, els enunciats necessaris són veritables en tots els mons possibles. Amb això, Kripke arriba a la conclusió que els noms són designadors rígids i no equivalen a cap descripció que seleccioni el referent: un nom no és idèntic a una descripció (en contra de Russell) i, per tant, els noms no tenen sentit (en contra de Frege), sinó només referent. D'aquesta manera, un seleccionador rígid o nom és un terme que selecciona la mateixa entitat a qualsevol món possible, mentre que un designador no rígid és un terme que canvia el seu referent en diferents mons possibles. Aquesta concepció permet a Kripke i a Putnam rebutjar la noció de sentit de Frege, la noció d'«aire de família» de Wittgenstein i rebutjar l'extensionalisme d'enfocament referencial (defensada per Quine o Davidson, entre d'altres). No obstant això, la teoria dels designadors rígids de Kripke (o díctics segons Putnam) planteja l'anomenat problema de la identitat transmundana: com podem reconèixer objectes en diferents mons possibles? Aquest problema és negat per Kripke i Putnam afirmant que els mons possibles no es descobreixen, sinó que s'estipulen, és a dir, que s'estipula quins individus existeixen i amb quines propietats. Això fa dir a Quine que la lògica modal basada en l'estipulació de mons possibles és essencialista i no escapa a compromisos ontològics molt discutibles, ja que els criteris per a establir la identitat dels individus porta a un nou essencialisme.
D'altra banda, des d'un punt de vista ontològic, què són els mons possibles? La resposta a aquest interrogant pot ser doble:
1) són simples descripcions del món tal com hauria pogut ser o tal com podria ser;
2) són mons independents de nosaltres en universos reals però diferents del nostre, la qual cosa suposa l'existència d'una realitat modal composta d'objectes possibles.
La segona posició, d'un realisme extrem, és la defensada per David Lewis en la seva obra On the Plurality of Worlds (1986). Segons aquest autor els mons possibles són entitats reals, encara que no actuals, i el món actual és només un dels mons possibles. Diversos corrents de lògica discuteixen sobre si aquests mons tenen alguna realitat (realisme), si són merament instruments lògics (formalisme) o mer producte de la ment humana (constructivisme).
Vegeu termes relacionats