Etologia

(del grec ethos: costum, caràcter)

Actualment s'entén per etologia la ciència biològica que té com a objecte l'estudi comparat del comportament animal i humà que considera tant la seva evolució, com les seves adaptacions presents. En aquest sentit aquest terme va ser utilitzat per O. Heinroth a principis del segle XX. No obstant això, aquest terme va ser encunyat per W. Wundt, per a designar l'estudi històric i descriptiu dels costums morals. Ara bé, en tant que aquest estudi forma part de la sociologia, ha deixat d'utilitzar-se el terme etologia en aquest sentit. També J.S. Mill va anomenar etologia a la «ciència de caràcter», relacionada amb la psicologia i amb l'estudi de l'aspecte moral de la conducta social. Però aquest estudi actualment es coneix com a caracterologia., i ha prevalgut el sentit que li va donar l'esmentat Heinroth.

Encara que Darwin, Huxley i Uexküll, des de la biologia; Pavlov, des de la reflexologia; Watson i Skinner, des del conductisme, poden considerar-se precursors d'aquesta ciència, es consideren com a fundadors de l'etologia científica a Konrad Z. Lorenz, Nikolaas Tinbergen i Karl Von Frisch.

Mentre la psicologia animal, especialment la de tipus conductista, ha estudiat l'aprenentatge a partir dels reflexos condicionats, l'etologia han prestat més atenció als mecanismes innats del comportament, la qual cosa no significa que no reconeguin a aquests com a resultat de l'evolució biològica. Aquesta orientació ha revitalitzat i reinterpretat la noció d'instint, que pràcticament havia estat negada per les escoles conductistes i reflexològiques inspirades per Pavlov i Watson, que tendien a negar l'especificitat de l'instintiu i a reduir totes les pautes de comportament al merament après. Per altra part, la concepció d'instint desenvolupada per l'etologia nega també el caràcter vitalista d'aquesta noció, tal com l'entenia Bergson, per exemple, per a qui l'instint sobrepassava els mecanismes biològics i, per tant, no podia ser explicat solament per la biologia.

El procediment fonamental que utilitza l'etologia és la formació d'un etograma, és a dir, una descripció detallada de totes les pautes de comportament de l'espècie estudiada. L'explicació de les diverses conductes és la que origina les diferents teories etològiques, d'entre les quals cal destacar, entre els diversos tipus d'aprenentatge individual genèticament preprogramats, la teoria del mecanisme del troquelaje o imprinting (aprenentatge de certes pautes de conducta durant un temps determinat i limitat del procés de maduració, com el reconeixement del progenitor –generalment la mare– després del naixement) deguda a K. Lorenz, i l'estudi i desxiframent del llenguatge dansat de les abelles per part de K. von Frisch. A partir dels anys seixanta, i per influx de Lorenz, sorgeix l'interès per l'aplicació dels mètodes i les teories de l'etologia a l'estudi del comportament humà. Per Lorenz també en l'espècie humana subsisteixen comportaments instintius d'origen filogenètic que juguen un important paper en les seves relacions amb els seus semblants. Especialment, Lorenz ha estudiat les pautes instintives humanes del comportament agressiu. Aquesta aplicació de l'etologia a l'estudi de l'ésser humà ha originat l'etologia humana, coneguda també com a biosociologia o antropologia biosocial, i emparentada amb la sociobiologia en la investigació de l'origen filogenètic de la conducta humana. L'etologia, en obrir-se a l'estudi del comportament humà, va més enllà del terreny de la zoologia del que va sorgir, i igual que l'antropologia cultural, que va més enllà de l'antropologia física, està en procés de constituir-se en una nova ciència social.

Bibliografia