Sentiment moral



Teoria nascuda a mitjan s. XVIII a Anglaterra, segons la qual l'arrel de la moralitat està en la capacitat de l'home per «sentir» la diferència entre el bé i el dolent moral. La moralitat no té, doncs, un origen racional, sinó irracional, a saber, el sentiment.

Els orígens d'aquesta doctrina es troben en la necessitat de donar un fonament a la vida moral en una societat, la dels segles XVII i XVIII, a Anglaterra, en la qual d'una banda la religió protestant afavoria el criteri individual enfront de l'autoritat civil o religiosa i, per l'altre, la visió mecanicista del món permetia pensar en un món en què Déu no era necessari. Per a evitar el relativisme moral i l'amoralisme es busca el fonament de la moral en la mateixa naturalesa humana. L'empirisme britànic, desconfiant dels arguments del racionalisme –defensat en aquesta qüestió per Clarke– porta a fundar la moralitat, no en la raó, sinó en el sentiment.

Encara que els inicis d'aquesta doctrina es deuen a les teories de Thomas Hobbes sobre el relativisme de «bo» i «dolent», que cadascú aplica segons els propis desitjos, els qui desenvolupen pròpiament la teoria del sentiment moral són Shaftesbury, Francis Hutcheson i David Hume. Anthony Ashley Cooper, tercer comte de Shaftesbury (1671-1713), és qui primer utilitza l'expressió moral sense, basant-se en la doble argumentació que la moral és independent de la religió i, contra Hobbes, que l'home és naturalment virtuós, i capaç d'aprovar o desaprovar interiorment, per un cert sentit intern, allò que és bo i el que és dolent; a la moralitat li porta un sentiment social de formar part de tota la humanitat. Francis Hutcheson (1694-1746) és el teòric per excel·lència del sentiment moral; estableix que, gràcies a ell, percebem el que és just i bo, distingint-ho de l'injust i dolent. Així com tots veiem, així també tots percebem el caràcter agradable –els efectes benvolents o amables, deia– de les accions que tots aprovem; «alguna cosa és bona perquè agrada a tots». La felicitat humana que causen determinats actes, aquells que considerem moralment bons, és la llei fonamental que explica el sentiment moral.

David Hume dóna a aquesta teoria la seva fonamentació més sistemàtica i a ella dedica especialment la seva Investigació sobre els principis de la moral (1751). En ella respon a la crítica que el bisbe anglicà, Joseph Butler (1692-1752), havia dirigit contra la que ell creia excessiva simplificació d'Hutcheson: la moral no podia fonamentar-se en la simple apreciació que bo és el que agrada, dolent el que desagrada. L'experiència moral, que ha de ser una mica més complex, ensenya que el moral exerceix sobre nosaltres la força de l'obligació; ens sentim obligats al bé, no merament complaguts. I la força d'obligar ha de fundar-se en una autoritat summa, per això la consciència moral apunta cap a l'autoritat divina, amb la qual cosa, alhora, es converteix en una demostració de la religió. Hume va voler sortir al pas d'aquestes conclusions; va criticar el que havia dit Butler i va matisar les afirmacions de Hutcheson.

Aprovar el que és moral o desaprovar-ho és, en efecte, un sentiment, però no qualsevol sentiment és d'ordre moral. Ha de tractar-se d'un sentiment agradable, humà, sociable, benèfic i pacífic, i no violent, nociu, egoista i desagradable. La seva autoritat, o la força per la qual s'imposa, reclamada per Butler, està en les seves conseqüències, que las fan socialment benèfiques: dóna felicitat a les persones, ordre a la societat, harmonia a les famílies i aconsegueix amics. El seu fonament és, doncs, la utilitat; i aquesta és agradable i es fa aprovar.

La moralitat arrela, per tant, en la mateixa naturalesa humana, en aquells sentiments comuns a tots els homes i que tots aproven: és bo allò que fa la vida humana agradable. Basada en aquestes regularitats del sentiment humà i de la conducta social i el caràcter universal d'aquests sentiments interns, la moral pot ser una ciència igual que qualsevol altra basada en regularitats de la percepció externa (veg. text).