Filosofia patrística
De Wikisofia
El conjunt de proposicions filosòfiques –més aviat teològiques– que s'atribueixen als pares de l'Església, és a dir, a un grup d'escriptors insignes dins del cristianisme, pertanyents normalment a la jerarquia eclesiàstica, a qui se'ls concedeix aquest títol de distinció per la seva vida i els seus escrits, i que van exercir els seus ensenyaments durant els primers segles de la història de l'Església cristiana. D'aquesta època, que en principi abasta des de finals del s. I fins a mitjan s. VIII, s'exceptuen els escrits canònics, o llibres que constitueixen els llibres sagrats de l'Antic i del Nou Testament, encara que s'inclouen els escrits dels pares apostòlics i dels apologistes. El terme «patrística» correspon, per tant, al conjunt d'aquests escriptors eclesiàstics, preferentment ortodoxos, mentre que el de «patrologia» es refereix a l'estudi d'aquests mateixos escrits; d'ells se suposa, segons la tesi que mantenen els defensors d'una filosofia cristiana, que contenen enunciats filosòfics pròpiament dits, encara que d'origen i contingut cristià. Transcorreguda aquesta època, als escriptors eclesiàstics, inclosos els de major renom, se'ls anomena simplement «doctors de l'Església». Es distingeixen diverses etapes i àmbits que donen lloc a diverses denominacions:
a) Els Pares apostòlics (s. I i començaments de l'II): aquells escriptors que aconsegueixen la generació dels apòstols, i que els seus escrits no van passar al cànon bíblic i no necessàriament són posteriors als escrits canònics. Destaquen com a principals Clement de Roma, Ignacio d'Antioquia i Policarpo d'Esmirna. És dubtosa l'adscripció de la Didakhé a aquesta època.
b) Els Pares apologetes (s. II i començaments de l'III): lliurats a la defensa (apologia) i justificació del cristianisme contra els atacs de filòsofs pagans, entre els quals destaca Celso, iniciant d'aquesta manera no només un contacte amb la cultura i filosofia grega ambientals, i després un diàleg, sinó també un exercici de raonament sobre qüestions religioses. Entre els apologistes que escriuen són cèlebres Quadrat, Justí, Tacià, Atenàgores, el Pseudo-Justí, Teòfil d'Antioquia i Hèrmies. I entre els quals escriuen en llatí, Minuci Fèlix i Tertul·lià.
c) Els Pares de l'Església: conjunt d'escriptors que, des del s. III fins al s. VIII (fins a Joan Damascè [ 749], en orient, i fins a Gregori Magne [ 604] o Isidoro de Sevilla [ 636], en occident) duen a terme els seus ensenyaments en contacte relativament íntim amb la cultura i la filosofia gregues, de manera que transmeten el seu pensament en termes i categories propis de la filosofia de la seva època (el «platonisme mitjà»). Es distingeix entre pares d'orient i pares d'occident, que es diferencien, no només per la diferent llengua emprada (el grec ja acostumat a l'especulació filosòfica i teològica, i el llatí amb poca tradició filosòfica i cap teològica), sinó també per certa actitud que pot descriure's en general, per als pares grecs, com més oberta a la filosofia i al discurs racional, i més apegada a la peculiaritat i ortodòxia religiosa entre els pares llatins. Tertul·lià expressa amb rotunditat aquesta postura amb la seva coneguda frase: «Crec perquè és absurd».
En orient es distingeix entre els Pares dues tendències teològiques: lescola d'Alexandria i lescola d'Antioquia. A Alexandria destaquen sant Atanasio, Dídimo el Cec, i els pares capadocis: Basili de Cesarea, Gregori de Nissa i Gregori Nazianzè. Amb aquesta escola es relaciona també Orígenes. L'influx neoplatònic és clar en els escrits d'aquests pares de l'Església. En Antioquia, més influïda per l'aristotelisme, són importants Diodor de Tars, Teodor de Mopsuestia, sant Joan Crisòstom, Teodoreto de Cir, etc. El segle d'or, no obstant això, de la patrística s'estén des de sant Atanasio ( 373) fins al concili de Calcedònia (451). A partir del s. VI disminueix la quantitat d'escriptors, però alguns són encara importants com el Pseudo-Dionís l'Areopagita, un anònim escriptor cap al 500, Màxim Confessor, Sofronio de Jerusalem o Joan Damascè, l'anomenat últim gran pare d'orient.
En occident, a partir del s. III, amb un marcat accent apologètic i tendències rigoristes, són importants els noms de Tertul·lià, sant Cipriano, sant Hipòlit, Novaciano, Lactanci, etc., si bé els més representatius són: sant Ambròs (340-397), sant Jeroni (342-420), autor de la versió de la Bíblia anomenada Vulgata, sant Agustí (354-430) i el papa sant Lleó Magne (390-461). Altres escriptors eclesiàstics notables van ser: Hilario de Poitiers, Paulino de Nola, Rufino d'Aquilea i, ja iniciada la caiguda de l'imperi romà, sant Gregori Magne, Boeci, el filòsof de major importància en aquest temps, Cassiodor senador, Cesáreo de Tours i Gregori d'Arlès. En l'àmbit de l'església espanyola, són de notar sant Dámaso Papa, de probable origen espanyol, Paciano de Barcelona, Gregori d'Elvira, Aurelio Prudencio i Pau Orosio. A l'església visigótica del s. VI, que iniciava el seu apogeu, són importants sant Martín de Braga, sant Leandre de Sevilla, sant Braulio de Saragossa, sant Quirico de Barcelona, sant Ildefons de Toledo i, sobretot, sant Isidoro de Sevilla ( 636), símbol del segle d'or de l'església visigótica, autor de les Etimologies i últim gran pare d'occident.