Thomas Reid



Filòsof escocès fundador de l'anomenada escola escocesa del sentit comú. Va ser el successor d'Adam Smith en la càtedra de filosofia moral de Glasgow. Encara que considerava al seu compatriota Hume com el més gran filòsof, Reid se li oposa en les tesis més capitals. Contra l'escepticisme de Hume defensa l'existència d'una realitat externa i la validesa plena del principi de causalitat recolzant-se en l'evidència del sentit comú.

Així, mitjançant el recurs al sentit comú i les creences tradicionals de la humanitat, Reid ataca la concepció de l'idealisme epistemològic iniciat per Descartes, continuat per Locke, Berkeley i Hume. D'aquesta manera Reid s'oposa a la tesi que l'objecte del coneixement és la idea. Per a ell, l'objecte del coneixement i de la percepció sensible és la cosa mateixa, raó per la qual s'estableix –segons ell– la convicció irresistible del sentit comú de l'existència real de les coses. Atribueix a Descartes l'haver introduït el germen de l'escepticisme de Hume que, segons Reid, ja estaria contingut en la teoria cartesiana de les idees. Però per Reid, l'acceptació de l'existència de la realitat no pot ser el producte d'un mer raonament, sinó que procedeix de l'acte immediat de la percepció. Al seu torn, declara que el sentit comú és fruit dels designis del creador, i l'evidència de l'existència d'aquest ve donada per l'evident manifestació del caràcter providencial que es manifesta en la naturalesa. D'aquesta manera, apel·lant solament al sentit comú, vol enfrontar-se a l'obra gegantesca de Descartes, Locke, Berkeley i Hume. I encara que alguns autors influenciats per Reid van sostenir que aquest s'havia avançat a Kant en determinats aspectes de la crítica a Hume, el mateix Kant els desmenteix en els Prolegòmens, on s'oposa als arguments basats en la nebulosa del sentit comú, i afirma que els arguments de l'escola escocesa són solament els judicis de la multitud. Les seves teories ètiques combaten l'afirmació, sostinguda per Hutcheson i Hume, que la moral es basa en el sentiment.

Entre les seves obres destaquen: Assaigs sobre la quantitat (1748); Investigacions sobre l'esperit humà segons els principis del sentit comú (1764); Assaigs sobre la força intel·lectual de l'home (1798).