Carlos Gurméndez

Filòsof espanyol. Fill del Cònsol General d'Uruguai a Espanya i mare espanyola, va néixer a Madrid. Després d'una lleu malaltia pulmonar en l'adolescència, que li va oferir temps per a la meditació i l'estudi, va emprendre estudis de filosofia a la universitat Complutense de Madrid, que va simultanejar amb estudis de dret. Afiliat al sindicat estudiantil d'esquerres VA SER (dirigit per Manuel Tuñón de Lara), la guerra civil el va sorprendre abans d'acabar els seus estudis de dret. Posteriorment, a causa de les seves posicions polítiques va ser expulsat de la Complutense, però va poder acabar els seus estudis a la universitat de Salamanca. En 1951 marxa d'Espanya i s'instal·la a París, on contacta amb el cercle dels surrealistes i col·labora amb Breton en la revista La Licorne. A França va mantenir relació amb Sartre, Simone de Beauvoir, G. Marcel, Paul Éluard i altres destacats intel·lectuals.

Convidat pel seu amic el poeta Bergamín, marxa a Uruguai, del país de la qual també tenia la nacionalitat. En 1973 torna definitivament a Espanya on va col·laborar assíduament amb el diari El Pais.

En un escrit autobiogràfic el mateix Gurméndez assenyala la gran influència que va exercir sobre el seu pensament la lectura de la Filosofia de la història de Hegel, així com el coneixement del materialisme dialèctic marxista. Ambdues influències es mantindran al llarg de la seva vida i del seu quefer filosòfic que es va orientar fonamentalment cap a investigacions d'antropologia filosòfica de marcat tipus dialèctic, i de profunda base materialista. El pensament de Gurméndez es va dirigir, doncs, fonamentalment cap a l'estudi de l'home, però en relació directa amb l'estructura dialèctica de la realitat, prenent com a punt de partida la radical materialitat i corporalitat de l'ésser humà. Així, la subjectivitat no és entesa solament com a constitutiva (punt de vista idealista), sinó també com constituída, ja que l'home és una realitat dinàmica total que es realitza com ser práxico en i pel treball, en i per la seva relació amb els altres. En l'home, és a dir, en el cos, que és un grau del desenvolupament de la matèria que engendra un impuls vital fruit del mateix dinamisme material, apareix la consciència que és matèria viva. En aquest sentit el pensament de Gurméndez va molt més enllà de la filosofia i fenomenologia del cos desenvolupada per Merleau-Ponty, i revela també una certa influència, encara que una miqueta llunyana, del raciovitalisme d'Ortega, encara que la major influència sobre el pensament de Gurméndez, a part de la filosofia kantiana, de l'idealisme alemany i de la dialèctica materialista de Marx i Ernst Bloch, es deu a Juan David García Bacca.

En la relació constitutiva de l'home amb els altres, així com en la seva relació amb la naturalesa a través del treball, s'origina el fenomen de l'alienació que, juntament amb l'estudi de la naturalesa del temps, és un altre dels camps d'estudi fonamentals del pensament de Gurméndez, que analitza sempre des de la perspectiva d'una dialèctica que en ell no és solament una visió fenomenològica o descriptiva, sinó que concep des d'un punt de vista ontològic. Però les seves aportacions més innovadores les realitza en l'àmbit de l'estudi de la subjectivitat entesa des de les passions i els sentiments. També en aquest estudi Gurméndez transcendeix la mera anàlisi fenomenològic de les passions (amor, alegria, odi, dolor, malenconia...) per a construir una ontologia dels sentiments. Les passions apareixen com a fruit del procés dialèctic que des de la corporalitat i materialitat del cos, travessant la consciència i els desitjos, manifesten una tornada de la matèria a si mateixa. El subjecte humà es caracteritza com a subjecte de passions que engendren una tensió interior definitòria de la subjectivitat i que actuen com a condició de possibilitat de tota experiència (vegeu la citació). La passió pura, concebuda com a pur dinamisme, juga, doncs, un paper semblant al del jo transcendental de l'idealisme alemany.

• Bibliografia:Obres principals de Carlos Gurméndez