Arnold Gehlen
De Wikisofia
Avís: El títol a mostrar «Arnold Gehlen» sobreescriu l'anterior títol a mostrar «Gehlen, Arnold».
Filòsof i sociòleg alemany contemporani, nascut a Leipzig en 1904. Professor en Leipzig i Viena (1947) i en Aachen (1962). La seva producció intel·lectual s'ha dirigit fonamentalment cap a l'estudi de l'antropologia, de la sociologia i de les relacions entre la ciència, la filosofia i la tècnica, tot això des de la perspectiva de l'antropologia filosòfica.
Des d'aquesta perspectiva, i considerant que la pregunta per l'home i el seu lloc al món és la pregunta cabdal, Gehlen inicia la seva reflexió per oposició a Scheler. Aquest autor, segons Gehlen, va tenir el mèrit de situar la pregunta per l'home en un nou context: en lloc de les antigues concepcions que consideraven a l'home des de la perspectiva religiosa de la seva relació amb Déu, Scheler el compara amb els altres animals. Des d'un punt de vista merament biològic, la diferència entre l'home i els altres animals és solament de grau, però Scheler, que continua sent fonamentalment religiós, afirma que existeix una diferència essencial: només l'home posseeix esperit. Amb això, diu Gehlen, Scheler va superar l'antic dualisme que enfrontava cos i ànima, però ho substitueix per un nou, el que enfronta esperit i cos animat (Veg. textos de Scheler i Gehlen)
En contra d'aquesta posició, Gehlen considera a l'home des de la perspectiva de l'acció, entenent per acció «l'activitat destinada a modificar la naturalesa amb finalitats útils a l'home» (Antropologia filosòfica, Paidós, Barcelona 1993, p.32). Aquesta concepció de l'acció és molt semblant a la defensada per Bergson (qui va influir molt sobre el pragmatisme americà a través del seu amic William James), i el mateix Gehlen reconeix la influència del pragmatisme en aquesta concepció, en la qual també ressonen influències de Nietzsche. D'aquesta acció resulta la consciència, que respon a les exigències dels processos vitals: el llenguatge, la memòria o la imaginació són instruments d'un substrat orgànic irracional que en si mateix escapa a tot coneixement. Aquest punt de partida li permet superar el dualisme de Scheler i seguir, no obstant això, distingint entre l'home i l'animal: la diferència essencial està en el fet de considerar l'home com un ser carencial, un ser mancat de defenses i com a inacabat que, per a sobreviure, ha de construir el seu propi món (veg. text de Gehlen). Aquest món, aquesta segona naturalesa és la cultura, que implica una concepció del món («Totes les societats humanes, per senzilles que siguin, posseeixen una interpretació global del món i del seu propi paper en aquest món, que en última instància es refereix a l'acció.» op. Cit. p.37), i que implica també alguna forma de coneixement, que Gehlen considera veritable en la mesura en què es revela fèrtil i productiu per a l'acció.
L'ésser humà, llavors, com ser abandonat pels seus instints, necessita les institucions que, d'aquesta manera, apareixen per Gehlen com a barreres protectores contra la barbàrie, o com a formes supremes de l'ordre que ens emparen, i que són les úniques que permeten entendre i desenvolupar la personalitat (op. Cit., p.90). Però al món modern de les societats industrials, al món de la tècnica, amb un excessiu pes de l'ethos de la ciència i de la tècnica –que han transformat les condicions de vida de la humanitat–, es paga un alt preu: la renúncia a la metàfora, la renúncia als aspectes màgics, la renúncia als sentits. En suma, la renúncia a aspectes que han constituït elements bàsics de la cultura en el seu desenvolupament històric, i que conformen el sòl de «la veritat de l'irracional» que Gehlen reivindica. L'ethos de la ciència i de la tècnica té un pobre poder per a formar i reforçar institucions sòlides. Però, davant aquest preu, Gehlen, en lloc d'apel·lar a un nou romanticisme d'arrel rousseauniana que pretén una tornada a la naturalesa, apel·la per una autèntica tornada a la cultura. Advoca per l'abandó del caos d'una cultura afeblida en la qual l'art s'ha tornat trivial o neuròtic, la religiositat és mer sentimentalisme, campa per onsevulla l'acriticisme i es generalitza la frivolitat. Solament amb l'apuntalament d'institucions fortes i el desenvolupament d'una autèntica disciplina es pot superar aquesta situació que tendeix a la degeneració. Amb això, Gehlen, que va mantenir una certa ambigüitat respecte del nazisme, s'alinea amb posicions conservadores, a l'estil d'escriptors com Jünger, per exemple.