Diògenes d'Apol·lònia

(en grec Διογένης Ἀπολλωνιάτης)

Diògenes d'Apol·lònia (o Diogenes Apolloniates, Διογένης ὁ Ἀπολλωνιάτης) Filòsof grec. Se saben poques coses sobre la seva biografia, encara que va ser contemporani d'Anaxàgores, probablement una mica més jove que aquest, i va viure bastant temps a Atenes. A través dels doxògrafs, especialment gràcies a Simplici, s'han conservat nombroses cites de les seves obres. Una d'elles es titulava Contra els sofistes i una altra, la més important, Sobre la naturalesa, probablement escrita entre els anys 440 - 423 aC, ja que Aristòfanes el va satiritzar en obres compreses entre aquestes dates. Diògenes d'Apolonia va intentar una revitalització de les tesis monistes i hilozoistes dels jònics en contra de les tesis dels pluralistes. Es va ocupar també d'estudis de psicologia i de medicina.

Va combatre la teoria dels quatre elements d'Empèdocles i de les homeomeries d'Anaxàgores, a les quals va oposar una reinterpretació de la filosofia d'Anaxímenes juntament amb algunes influències de Leucip, concretament l'existència del buit. L'acció que Anaxàgores atribuïa al nous, Diògenes l'atribueix a l'aire que tot ho penetra i com una ànima o buf (pneuma) crea la vida, dota les coses de moviment i engendra el pensament. Per a ell, l'aire era el veritable arkhé (ἀρχή) de la naturalesa i de la vida. Pensava que la seu de l'ànima és el cervell, que és l'òrgan que interpreta el logos de les variacions de l'aire. El cervell és l'instrument de què es val l'aire per pensar. Els altres òrgans sensorials estan subordinats a aquest òrgan principal, mitjançant el qual es produeix l'acte d'entendre. El cervell 'ressona' amb certes variacions de l'aire que aporten un 'logos', de la mateixa manera que ressona l'oïda en unes determinades vibracions per oferir el so. L'aire exterior nodreix l'ànima i va primer al cervell des d'on s'expandeix per tot el co. La ment, segons ell, s'engendra per la presència de l'aire a l'interior de la sang que flueix per les venes i penetra tot el cos i fa participar el cos sencer de les intelecciones i de les emocions. Tot el cos, però sobretot el cervell, 'vibra' amb l'aire que és pròpiament qui intel·ligeix

Sostenia que totes les coses existents són modificacions del mateix i són el mateix, per això poden combinar-se i unir-se i canviar unes en unes altres. En cas de no ser així, diu, no podrien créixer les plantes de la terra, ni es podrien engendrar els animals ni cap cosa. D'aquesta manera, la multiplicitat dels éssers i l'esdevenir són fruit de transformacions d'un element o principi primigeni, que, com hem dit, identifica amb l'aire. Va defensar també una concepció decididament teleològica (com el seu rival Anaxàgores), d'on inferia que si tota la naturalesa està orientada cap al compliment d'un fi, ha d'existir alguna intel·ligència ordenadora, que també va identificar amb el mateix aire, al que concebia infinit, intel·ligent, omnipotent i ordinador.