Richard Rorty

Filòsof nord-americà. Va néixer a Nova York, el 4 d'octubre de 1931. Va morir el 8 de juny de 2007. Va ser professor de filosofia a la universitat de Princeton fins que en 1983 va renunciar a la seva càtedra de filosofia per a ocupar el lloc de professor d'Humanitats a la universitat de Virgínia. Aquest canvi professional no és aliè a les seves tesis sobre el paper de la filosofia, que ell combat en la mesura en què pugui ser entesa com a recerca privilegiada de fonaments. En aquest sentit se situa, d'una banda, en la línia que entronca amb el pragmatisme americà, especialment en la tradició de Dewey; d'altra banda, en la línia de la filosofia postnietzscheana de Wittgenstein i Heidegger que reprenen l'impuls poètic com a camí de reflexió i, finalment, entronca amb la crítica de filòsofs com Quine, Sellars i Davidson a l'essencialisme i al dogma del representacionisme.

Segons Rorty, Dewey, Wittgenstein i Heidegger han situat la filosofia en una via diferent i superadora de les clàssiques i obsoletes formes anteriors, basades en els dogmes que Quine, Sellars i Davidson han criticat. El nucli de la filosofia que ha de ser superada és, segons Rorty, una teoria del coneixement entesa a partir de la noció de «mirall de la naturalesa» o de representació, que ha continuat afectant els corrents filosòfics contemporanis, incloent-hi el positivisme, la filosofia analítica i la fenomenologia, que han intentat elaborar una filosofia entesa com a «ciència estricta». Basant-se, en part, en la crítica de Quine als dogmes de l'empirisme i, especialment, en la crítica de Davidson al dualisme inherent a tota la filosofia moderna (tant racionalista com a empirista), entre dades sensorials i elements conceptuals (dualisme al que afegien un tercer terme intermedi: les idees de Descartes o de Locke, les impressions i idees de Hume, les intuïcions i els conceptes de Kant, o les dades sensorials del positivisme lògic), Rorty ataca la necessitat de postular una separació entre conceptes i material no conceptualitzat. Aquesta és la base del monisme anomal davidsonià, i la base de la crítica de Davidson i Rorty a la concepció clàssica del coneixement entès com a mirall o representació de la realitat. D'aquesta manera, segons Rorty (vegeu referència), el monisme anomal de Davidson porta a les seves últimes conseqüències el naturalisme, l'holisme i l'antidualisme de Dewey (per a qui la ciència és una empresa socialment i històricament determinada, que no pot pretendre accedir a «la» veritat plena) i de Quine, i abandona la idea d'un «llenguatge» entès com a mitjà estructurat de representació capaç de mantenir unes determinades relacions amb una altra entitat diferenciada anomenada «món». D'aquí se segueix que, segons Rorty, ja no tingui sentit parlar dels «problemes de la filosofia», doncs els únics problemes que van poder merèixer aquest nom van ser els de la relació entre ment i realitat i entre pensament i representació, que a partir de la crítica de Davidson han estat eliminats (veg. text de Rorty). D'altra banda, tampoc té sentit parlar d'uns pretesos «problemes del llenguatge», en tant que no té sentit parlar del «llenguatge» en els termes en què ha estat concebut per la tradició del gir lingüístic i de la filosofia analítica.

L'antiessencialisme i l'antifonamentalisme de Rorty, que ataca la Filosofia entesa com a recerca privilegiada de fonaments, està a la base de la seva renúncia al lloc de professor de filosofia i el seu pas a professor d'humanitats, ja que situa la filosofia juntament amb la crítica literària, la poesia, l'art i altres formes de l'activitat humanística, i abandona tota pretensió d'un accés privilegiat a l'Ésser o a la Veritat. Per això, Rorty efectua una desconstrucció (en un sentit proper al desconstructivisme de Derrida) dels pressupòsits i de les bases que estan a la base del coneixement entès com a representació, desconstrucció que troba també una de les seves fonts en el rebuig heideggerià a considerar la veritat de l'ésser amb la veritat de la ciència. La seva crítica es dirigeix especialment contra la filosofia analítica i contra la filosofia de l'anomenat gir lingüístic. D'aquesta manera, Rorty apareix com a postmodern i com postanalític, encara que critica la filosofia analítica utilitzant els mètodes d'aquest corrent. En la seva crítica, a més d'arremetre contra els prejudicis representacionistes, declara que la pretensió de recerca de fonaments és fruit d'una decisió ètica disfressada d'epistemologia i d'ontologia. Els fonaments que instaura la filosofia analítica constitueixen normes i criteris de veritat que, en última instància, remeten a una prèvia decisió de fundar-se en nocions ontològiques com les de veritat, Història, Naturalesa, Racionalitat o Mètode Científic, que puguin subministrar el que Rorty anomena irònicament un «confort metafísic». D'aquesta manera, el seu programa de desconstrucció va dirigit contra el pretès privilegi moral que la filosofia s'atorga a si mateixa i que es disfressa sota vestidures epistemològiques, però que continuen sent intents d'establir formes de validesa general i instaurar definicions normatives i codis axiològics. Per això, també reclama un lloc a l'hermenèutica entesa com a substituta del buit que ha deixat l'epistemologia, però assenyalant que «l'hermenèutica és una expressió de l'esperança que l'espai cultural deixat per l'abandó de l'epistemologia no arribi a omplir-se» (R. Rorty, La filosofia i el mirall de la naturalesa, Càtedra, Madrid 1983, p.287.).

Fortament influenciat pel segon Wittgenstein (i la concepció dels jocs del llenguatge), Rorty defensa també posicions de tipus constructivista afirmant que si un fet existeix és únicament perquè nosaltres l'hem creat i construït en relació al nostre sistema conceptual, per exemple, creant amb les nostres descripcions l'existència de les girafes com a girafes. Proposa així que el món és el que és únicament depenent del llenguatge que emprem per referir-nos a ell. Les proposicions sobre el món poden ser veritables o falses, però sempre en relació al sistema epistemològic que els serveix de marc. La realitat tal com és en si mateixa queda anul·lada, i ara la realitat mateixa és també una construcció. Construïm la realitat per mitjà de la nostra manera de parlar, i si aquesta realitat pot o no donar-nos la raó serà únicament com a part d'un joc lingüístic. Pel que fa a aquests jocs, emprarem una forma o una altra d'expressió per raons purament pragmàtiques.

Enfront dels intents de fonamentació, Rorty defensa la pura contingència en el marc de la tradició del pragmatisme americà, de la poètica heideggeriana i de la tradició lúdica d'origen nietzscheà. En l'àmbit de l'ètica no cal buscar cap fonamentació externa a les pròpies pràctiques socials contingents de les societats democràtiques i, sí que cal, en canvi, fugir dels arguments d'autoritat basats en una pretesa racionalitat epistemològica. Per això substitueix la categoria de coneixement, basada en última instància en uns pressupostos morals disfressats, per la categoria de conversa. De la mateixa manera que a partir del segle XVIII i, especialment, a partir del segle XIX, el desenvolupament de la ciència va anar difuminant la «necessitat» social de trobar un fonament religiós i transcendent a la realitat, Rorty pensa que el segle XX és el propi d'una societat no filosòfica, i aquesta societat ja no necessita els fonaments i les legitimacions de la filosofia, d'una societat que ja no pot acceptar la formulació de criteris de «veritat», sinó que ha d'orientar-se cap a la consecució de la felicitat a partir de la indignació social contra les limitacions de la llibertat.

Les conseqüències d'aquestes concepcions de Rorty han estat fortament atacades, ja que, segons els seus crítics, Rorty seria merament un defensor de l'statu quo social i defensor d'una posició cínica: si no hi ha fonament tot està permès, s'arriba a un relativisme extrem i, si l'únic criteri és la pràctica social de les societats liberal burgeses, s'està defensant la supremacia d'aquestes en una espècie de darwinisme social que preval la llei del més fort. D'aquesta manera, segons els seus crítics (especialment els vinculats amb la tradició de la teoria crítica francfortiana), Rorty apareixeria com el prototip d'intel·lectual burgès postmodern que defensa els privilegis del seu propi model social. Però Rorty considera que, d'una banda, res autoritza la instauració d'un fonament presumptament lligat als «grans» conceptes i a una pretesa Veritat, i que la defensa de la pròpia tradició moral i la pròpia pràctica de la comunitat sociocultural és també el que fan els defensors d'una necessitat de fonamentació, però amb la diferència que aquests ho fan de forma encoberta.

---

• Bibliografia:Bibliografia de R. Rorty