Sublim

(del llatí sublimis, elevat en l'aire)

Experiència estètica, diferent de la del bell, que implica un sentiment associat a actituds, formes artístiques i literàries, grandioses, excel sas o molt elevades. El concepte del sublim apareix lligat a la noció d'entusiasme i a la bogeria bona en Plató, qui en el Fedre assenyala la relació entre aquesta bogeria i la inspiració de les muses (vegeu la citació), i insisteix en la vinculació entre la bona bogeria, l'entusiasme i la preexistència de les ànimes (veg. text). Però la noció del sublim entès com vinculat al grandiós en general i a un «ànima gran» en particular, apareix en un text del segle I titulat Sobre el sublim, atribuït erròniament al pensador del segle III Longí (que de vegades se l'ha identificat com Dionís d'Halicarnàs), i que durant el segle XVII, gràcies a la traducció que d'ell va fer Boileau, va tenir molta influència en el pensament estètic. Segons aquesta obra clàssica, el sublim procedeix, ja sigui a causa de la noblesa de les accions, generalment de les heroiques o d'aquelles que comporten un fort sacrifici, ja sigui de certa força del discurs que és capaç d'elevar l'ànima, ja sigui a causa de la grandesa del pensament exposat. En general, el sublim s'associa generalment a certes manifestacions de la bellesa artística, encara que en major mesura a la grandesa de la naturalesa, o al comportament moral completament íntegre. En qualsevol cas, segons aquesta concepció, el sublim en l'àmbit literari no depèn tant del seguiment d'unes regles formals com de la lliure expressió d'aquella bogeria interior de la qual parlava Plató.

En Aristòtil (Poètica, 14,1453b), la relació entre el bell i el sublim ja estava implícita doncs, per l'estagirita, la tragèdia engendra una forma de plaer que neix de la pietat i del terror de les situacions que presenta (el que equival a aquest efecte de la catarsi). Així, a l'associació amb el plaer, se li uneix la que l'aparella amb certes formes d'angoixa o de terror. Hume va destacar (en els seus Assaigs morals i polítics de 1741) l'aparent paradoxa d'aquesta associació entre bellesa, plaer, terror i ansietat i, a partir d'ell, Edmund Burke (1729-97), en la seva Investigació sobre l'origen de les idees del bell i el sublim (1756), va afirmar que, mentre la bellesa neix directament del plaer, el sublim procedeix de l'instint de conservació, de la por i del dolor però, al seu torn, aquest dolor pot produir una forma de plaer en la mesura en què l'ànima s'allibera del perill (vegeu la citació).

I. Kant

Important és el tractament que efectua Kant d'aquest concepte, que va estudiar fonamentalment en dos textos, en El bell i el sublim (1764), en el qual reprodueix en bona part els arguments de Burke (fonamentalment de tipus fisiològic), i en la Crítica del judici (1790), llibre en el qual tracta amb més rigor aquesta noció, i vol superar el tractament anterior i acostar-lo a la seva filosofia transcendental. Segons Kant el sublim té dos components diferents que donen lloc a dues formes diferents: el sublim matemàtic, basat en l'aprehensió d'una magnitud desmesurada, que està més enllà de les proporcions de la sensibilitat humana, i el sublim dinàmic, que procedeix d'una potència aterridora. En tots dos casos, el sentiment de poder superar aquesta desproporció i el poder transcendir-la és el que provoca el goig associat al sublim (vegeu la citació). Segons Kant, tant el bell com el sublim sorgeixen a partir del judici del gust, però mentre el bell sorgeix de la relació entre la sensibilitat i l'enteniment, el sublim sorgeix de la relació entre el sensible i la raó.

L'essència del bell es troba en la forma de l'objecte i, per tant, té una limitació. En canvi, el sublim és allò informe en tant que va associat a l'infinit, ja que la naturalesa supera la facultat humana de comprensió. Per això, en la perspectiva transcendental kantiana (en el seu gir copernicà), el sublim no es troba en l'objecte contemplat sinó en el subjecte que, per mitjà de la raó va més enllà dels límits de la sensibilitat (és a dir, els límits del fenomènic) i, mitjançant una emoció pròpia de la naturalesa humana, obté el coneixement de la seva superioritat. El sublim (a diferència del bell, que es troba en l'objecte) solament es dóna en l'acte d'aprehensió: no existeixen objectes sublims, sinó que el sublim es troba en el subjecte. En aquest sentit és un acostament no conceptual (sinó emotiu) al món noümènic, que evita les contradiccions dialèctiques descrites en la dialèctica transcendental. Per mitjà del sublim el subjecte accedeix als més grans sentiments espirituals que són manifestació del caràcter lliure de l'home enfront de la naturalesa, per grandiosa que aquesta se'ns presenti, ja que, encara que el desproporcionat dels actes o de les situacions que engendren el sentiment del sublim ens manifesten els nostres propis límits, la nostra capacitat racional se sobreposa a ells, sent la seva superioritat i desvetlla el nostre destí com a éssers morals (veg. text).

Per aquesta transcendència del fenomènic i el corresponent acostament del sublim al món noümènic, Schiller (en els seus Assaigs sobre el sublim), seguint la senda kantiana, també situa el sublim en un àmbit intermedi entre l'estètica i l'ètica, i distingeix entre el sublim teòric (oposat als condicionants del coneixement sensible) i el sublim pràctic (vinculat amb l'acció). També a la manera kantiana Schelling ho considera com a expressió de la presència de l'infinit en el finit. Per part seva, Schopenhauer (El món com a voluntat i representació, § 39) concep el sublim com a manifestació de les forces de la naturalesa regides per la cega voluntat sense sentit (veg. text). En l'estètica posterior la noció del sublim (la condició estètica de la qual va ser negada per Croce) va ser represa per G. Santayana en el seu El sentit de la bellesa (1896).