George Santayana
De Wikisofia
Avís: El títol a mostrar «George Santayana» sobreescriu l'anterior títol a mostrar «Santayana, George».
(Jorge Ruiz de Santayana)
Filòsof i crític literari espanyol, el nom del qual és pròpiament Jorge Ruiz de Santayana, nascut a Madrid, de pare espanyol i mare nord-americana. Als seus nou anys, marxa a viure amb la seva mare a Boston; estudia en aquesta mateixa ciutat, es gradua posteriorment a la Universitat Harvard, amb una tesi sobre Rudolf Lotze, i passa a ser professor d'aquesta universitat fins a 1912, any en què l'herència rebuda del seu pare li permet dedicar-se als seus estudis sense dependre de la docència. Es trasllada llavors a Europa i viu a Oxford, París i Roma. Entretant va adoptar el nom de George en lloc de Jordi.
En el seu pensament filosòfic es distingeixen dos períodes bàsics, determinats per la temàtica de les seves obres principals i pel fet que es corresponen amb la seva estada a Amèrica primer i a Europa després. En el primer d'ells (més naturalista), publica El sentit de la bellesa (1896) i La vida de la raó (1905-1906); en el segon (més platònic), Escepticisme i fe animal (1923) i Els regnes del ser (1927-1940). Per a escriure tota la seva obra en anglès i submergir-se de ple en la cultura anglesa, i al mateix temps pel fet de considerar-se ell mateix un estranger que està de pas en aquesta cultura, se l'ha anomenat «assagista espanyol de llengua anglesa» i fins a, tenint en compte determinades característiques psicològiques del seu pensament, «una versió sajona de l'ànima dividida d'Unamuno».
Defensa un naturalisme a ultrança, que ell anomena materialisme, segons el qual tot és desenvolupament d'una matèria primordial i de tot (home, ciència, art, religió, societat, etc.) pot donar-se, per aquesta raó, una explicació de tipus natural: de la matèria sorgeix la vida i d'aquesta, com epifenòmens, la raó i l'esperit; tot pensament, sentiment o creença procedeix d'un desenvolupament neurofisiològic més o menys complex. Atribueix a la història, igual que a l'individu humà, un creixement segons tres períodes, que no són forçosament successius, sinó que poden coexistir, en proporcions diverses, al mateix temps: el prerracional, amb domini dels instints; el racional, amb domini de la raó sobre els instints; i el postracional, amb predomini de l'espiritual sobre el racional, i fins i tot del sobrenatural, que, en definitiva, procedeix del natural i al que no arriba tothom. Representant destacat del realisme crític americà, i amb la finalitat d'oposar-se al «nou realisme» de la seva època, que confiava a un confús «monisme neutral» la resolució del problema de la dualitat ment-cos, i al mateix temps a l'escepticisme que, al seu entendre, deriva de les teories del coneixement tradicionals, sosté un realisme que resulta una combinació de platonisme i materialisme. El punt final del procés de dubte, anterior a tota teoria del coneixement, no és un altre que la intuïció de les essències o qualitats per si mateixes no referibles a res; l'instint de supervivència que ens porta a creure (amb «fe animal», diu) en l'existència de les substàncies, fa que referim aquestes essències a les coses, no per raonament sinó per la necessitat d'actuar. El coneixement no és, en realitat, un fenomen de representació (de les coses a través de les idees), raó per la qual no hi ha més coneixement que la creença en les coses adquirida a través de l'experiència; una espècie de pragmatisme.
A les categories de matèria i essència, afegeix les de veritat i esperit com a «regnes de l'ésser», o maneres de manifestar-se l'ésser; només la matèria i l'esperit són, no obstant això, existents.
El seu naturalisme li porta a identificar els valors morals amb els estètics, i els poètics amb els religiosos i, malgrat declarar-se ateu, en la seva filosofia tenen cabuda abundant els sentiments religiosos i espirituals.