El sagrat i el profà

Els sagrat designa tot allò que, per manifestar una transcendència ontològica, és venerat pels homes, és objecte de culte i palesa la consciència de la radical finitud de l'humà. Remitent a alguna cosa últim i secret de l'ésser, i és d'índole divina o sobrenatural. És, pròpiament, l'objecte religiós.

El terme sagrat procedeix del llatí sacer, que comporta una noció de separació o de transcendència (el sacerdot és l'oficiante del culte al sagrat). Al seu torn, els termes sant, santuari i santificar també procedeixen de la mateixa arrel de la qual procedeix el terme llatí sacer. Aquesta separació o transcendència del sagrat és el que ho oposa al profà. El lloc sagrat o santuari és el temple (fanum), mentre que el que està més enllà del temple, és el profanum.

Segons el clàssic estudi de Rudolf Otto, Das Heilige (1917), el sagrat es caracteritza per una experiència terrorífica i irracional, en la qual es descobreix el sentiment de espant davant el mysterium tremendum que emana d'un poder superior. Provoca el temor religiós davant el mysterium fascinans que desplega la plenitud de l'ésser. Al conjunt de totes aquestes experiències davant el sagrat, Otto les designa com numinosas i el numinós, o diví, apareix com alguna cosa absolutament un altre, sense semblança amb res humà o còsmic. En l'experiència del numinós es mostra, doncs, el caràcter de transcendent i separat del sagrat. També Georges Bataille -que afirma que, davant el món de la immediatesa i de la immanència de l'animal, s'obre el món humà de la transcendència- assenyala aquest caràcter terrorífic de la separació que es manifesta en el sagrat, i destaca que és en les religions monoteistes, com la religió jueva o la cristiana, en les quals s'ha desenvolupat més la transcendència del sagrat (veure text ). En aquest sentit, també Heidegger assenyala que el sagrat no ho és per ser diví, sinó que el diví és diví pel fet de ser sagrat, és a dir, separat.

Per la seva banda, Mircea Eliade introdueix el terme hierofanía per designar la manifestació general del sagrat, que constitueix l'experiència fonamental del homo religiosus (veure text ). El sagrat es manifesta també en objectes i, especialment en l'espai i el temps. Així, sorgeixen un espai sagrat i un temps sagrat que manifesten una transcendència ontològica i posseeixen propietats qualitativament diferents de l'espai i el temps profans, i es caracteritzen o assenyalen amb signes i símbols especials. Mentre l'espai profà és homogeni i isòtrop, l'espai sagrat, que es constitueix a partir d'un centre, posseeix propietats diferents (veure text ). D'igual manera, ocorre amb el temps sagrat, generalment concebut de manera cíclica, i escandido per les festes i els ritus que marquen els diferents temps (veure text ). També Cassirer, en el seu estudi dels mites i dels símbols, efectuat en la seva Filosofia de les formes simbòliques, assenyala el paper diferencial de l'espai sagrat, qualitatiu, respecte de l'espai geomètric científic, isomorf i homogeni, i les diferències entre el temps sagrat i el profà.

La interpretació i comprensió del sagrat ha nodrit diverses polèmiques i teoritzacions en la hermenèutica contemporània, i ocupa un lloc important en les concepcions de Paul Ricoeur.