Mònada

 (del grec μονάς, monás, solitari, únic, unitat)

Els pitagòrics usaven aquest terme per designar la unitat aritmètica o πρώτη μονάς, primera unitat o unitat fundant de la qual procedeixen tots els nombres. En tant que aquests eren entesos alhora com a constitutius de tot ser real, la mònada era entesa en el sentit de l'ἀρχή o principi. D'aquesta manera la μονάς entesa com πρώτη μονάς va passar a ser considerada pels neoplatònics com l'Un, no com a unitat aritmètica, sinó com a fonament de tot nombre i de tota unitat. Per aquest motiu aquest terme fos desprenent-se del seu primitiu significat i fos adquirint el d'unitat inextensa i espiritual. També Plató havia anomenat mònades a les idees, en el sentit d'unitats intel·ligibles i, posteriorment, per alguns neoplatònics cristians, com Domingo Gundisalvo o Teodoric de Chartres, aquest terme va adquirir connotacions transcendents, i designava a Déu o unitat essencial i última. D'aquesta manera la mònada o la unitat, com deia Plotí, no és pròpiament un nombre, sinó solament fonament de tota unitat. De fet, en un sentit completament diferent, Aristòtil també havia destacat que la unitat no és pròpiament un nombre sinó que, en sentit estricte, el primer nombre és la díada (veure text ), encara que, no obstant això, va criticar la concepció platònic-pitagòrica dels nombres (veure text).

A partir del Renaixement la noció de mònada va començar a ocupar novament un lloc central. Així, Nicolau de Cusa va elaborar una teoria monadològica en la qual afirmava que, de la mateixa manera que la unitat existeix en la pluralitat, també la pluralitat existeix en la mònada. Aquesta tesi («tot està en tot») que ell remetia a l'antiga filosofia d'Anaxàgores, li permetia sustentar la correspondència entre el macrocosmos i el microcosmos, ja que l'univers íntegrament es reflecteix en cada unitat o mònada, tesi que també havia defensat Al Kindi. També Giordano Bruno, basant-se en una revitalització de l'atomisme antic, va defensar una monadologia panteista segons la qual l'univers està format per mònades o àtoms animats que existeixen en comunitat amb Déu, que és la mònada de totes les mònades (micos monadum). Aquestes mònades de les quals parlava Bruno són els mínims substancials, és a dir, les unitats indivisibles (àtoms) que constitueixen totes les coses, les considera vivents i animades (atomisme vitalista) i base de la seva matemàtica màgica.

En el context del mecanicisme cartesià del segle XVII, guiat pel seu marcat dualisme entre res cogitans i (res extensa) que va provocar el debatut problema de la relació de les substàncies, va ressorgir la concepció monadològica com a reacció per part del filòsof anglès Henry More (1614-1687) qui, en el seu Enchiridion metaphysicum, va elaborar la noció d'una mònada espiritual inextensa com a base dels cossos físics. D'aquesta manera, s'oposava tant als quals negaven l'existència de l'esperit, com a aquells que afirmaven que aquest es troba en cada part del cos. En lloc d'això va sostenir que solament existeixen mònades o àtoms espirituals.

G.W. Leibniz

No obstant això, la monadologia veritablement important va ser la que va desenvolupar Leibniz, també amb el propòsit de superar el dualisme psico-físic (veure ment/cos, relació) cartesià i explicar el caràcter dinàmic del real, la qual cosa, considerant la matèria com a extensió, segons ell, no és possible. En el context de l'explicació dels fenòmens de la naturalesa juga un paper primordial el nou concepte físic de inèrcia però, en contra del cartesianisme, Leibniz sostenia que aquest principi no pot ser explicat recorrent a la mera extensió, sinó que requereix el concepte de força. A més, la mateixa noció d'extensió suposa la seva divisibilitat, i el que és divisible suposa que està constituït per parts, reals o potencials. Però, si aquestes parts són susceptibles de ser dividides, això ens conduiria a una regressió infinita, tret que arribéssim a parts indivisibles.

Ara bé, per definició, allò que és indivisible és inextens. D'aquesta manera concep Leibniz les mònades: unitats indivisibles i inextenses. Però si la matèria es caracteritza per l'extensió, i les mònades són inextenses, llavors, les mònades són també immaterials, la qual cosa en el context de la filosofia del segle XVIII significava el mateix que afirmar el seu caràcter espiritual: les mònades leibnizianes són punts de força espirituals. Però, si bé l'anàlisi de la noció d'extensió suposava arribar a la paradoxa d'una constitució de parts cadascuna de les quals era divisible o, per superar-la, a l'afirmació de les mònades inextenses, d'altra banda, analitzant aquest mateix concepte d'extensió, es veu que suposa els conceptes de pluralitat, coexistència i continuïtat, cap dels quals, en canvi, implica el concepte d'extensió. De manera que el concepte d'extensió pot explicar-se a partir de les mònades inextenses, de l'espai i del temps, els quals, al seu torn, poden explicar-se com a ordre de coexistència i ordre de successió. D'aquesta manera Leibniz no elimina l'extensió, però si que elimina la seva substancialitat. En virtut de l'principi dels indiscernibles cada mònada és completament diferent d'una altra, i és com un punt de força que produeix els fenòmens. Per tant, tota la naturalesa, que està dotada d'aquesta força, és com si estigués dotada de vida (tesi propera a l'hilozoisme). Així, Leibniz reinterpreta la física estàtica cartesiana i la dinamitza a través d'aquesta concepció de força que s'oposa a la mera extensió geomètrica de Descartes. Les mònades són les substància simples, sense parts, veritables àtoms inextensos que formen l'univers, no poden comunicar-se entre si (no tenen «finestres» obertes a l'exterior que permetin una mútua interacció), substàncies o principis actius que reflecteixen el tot, i estan ordenades per la llei de l'harmonia preestablerta que governa les seves interaccions. D'aquesta manera, Leibniz pot combinar la idea que el real es redueix a elements últims indivisibles (àtoms), però dotats de força per si mateixos (veure text de la Monadologia ).

En la seva etapa precrítica, Kant, a partir de la influència rebuda per Martin Knutzen, utilitza el concepte de mònada, i en la seva Monadologia física elabora la noció de mònada física que intenta una conciliació entre la física de Newton i la metafísica de Leibniz. Aquestes mònades físiques, caracteritzades per l'antitipia o impenetrabilitat, i l'elasticitat, les concep com els components i constituents primordials de l'espai absolut newtonià. Durant el segle XIX, alguns autors com Goethe o Herbart reprenen la concepció monadològica. Posteriorment, Renouvier, en la seva Nova monadologia, les considera com les «substàncies simples» que componen les dades de l'experiència, i Lotze les caracteritza com les unitats espirituals de consciència constitutives de la realitat última de l'univers. Al segle XX la monadologia és represa per Husserl, per qui les mònades són expressió de les relacions intersubjectives dels egos, i Whitehead, per qui designen els esdeveniments temporals de la ment.