Charles Renouvier
De Wikisofia
Avís: El títol a mostrar «Charles Renouvier» sobreescriu l'anterior títol a mostrar «Renouvier, Charles».
Filòsof francès nascut a Montpeller, considerat com el màxim representant del neocriticisme a França. Es va oposar vigorosament tant a l'idealisme alemany com al positivisme de Comte i a la filosofia de Saint Simon. En aquests corrents veia dues cares d'una mateixa moneda: la primera basada en l'acceptació de l'absolut, i la del positivisme en la defensa del determinisme històric. De manera que ambdues, encara que per camins diferents, podien arribar a justificar les formes autoritàries de poder i acabar en la negació de la llibertat humana. Contra aquests corrents Renouvier va defensar els ideals de la Il·lustració i el criticisme kantià, encara que reformulat d'una manera peculiar que està a la base del seu neocriticisme relacionalista o fenomenisme racionalista. A diferència de Kant, Renouvier rebutjava l'existència de les coses en si: des d'un punt de vista ontològic, tots els éssers són conjunts de fenòmens units entre si per la categoria de relació, i el món és la síntesi de totes les relacions; des d'una perspectiva epistemològica tot coneixement es redueix també a la categoria de relació, de manera que les categories kantianes, així com el nombre, l'extensió, la duració, la qualitat, l'esdevenir, la força, la finalitat i la personalitat, són meres determinacions de la categoria de relació.
La inclusió de la personalitat com una determinació de la relació va ser una reelaboració de la noció kantiana del jo pensant, i és la que està a la base de la concepció de la història i de la moral de Renouvier, així com del seu espiritualisme personalista. Un univers en el qual ha desaparegut l'absolut i tot determinisme, està obert a la creació de novetat, la qual cosa és condició de possibilitat de l'existència de la llibertat humana, oposada a tota idea d'unes lleis a priori de la història que determinin la seva marxa, sigui a la manera de l'astúcia de la raóde Hegel, o a la manera del determinisme històric del positivisme i del saint-simonisme. D'altra banda, el mateix rebuig de l'absolut condueix a Renouvier a una crítica oberta de tota forma de religió positiva. Per a ell Déu, que no és creador, és el garant de la moralitat, però la realització d'aquesta es basa solament en el ple desenvolupament de la llibertat humana, incompatible amb qualsevol forma de providència o de planificació divina.
Entre els seus deixebles van destacar Louis Prat (amb qui va escriure la seva Nova monadologia en 1899) i François Pillon. També van rebre la seva influència autors com Octave Hamelin, Lionel Dauriac o Gaston Milhaud.