Estètica

 (del grec αἰσθητική, aisthetiké, relatiu a la sensació, sent aisthesis la sensació, la percepció, i to aisthêton l'objecte percebut)

Tradicionalment, part de la filosofia que té per objecte d'estudi el bell, o la bellesa en general i, d'una manera especial, les condicions amb les quals es percep i crea el bell, i els criteris amb que es valora. En l'actualitat, la disciplina teòrica i normativa que inclou l'estudi dels diversos fenòmens estètics, com a obres d'art, el sentiment estètic, l'actitud i la valoració estètica, és la teoria o filosofia de l'art, que és en definitiva una interpretació de l'art, o la crítica filosòfica de l'art feta des de diverses perspectives.

Les primeres teories estètiques, encara que no amb aquest nom -que es referien pròpiament al coneixement que s'obté mitjançant els sentits-, arrenquen de Plató i Aristòtil. En tots dos, la naturalesa del bell i de les arts es tracta per separat, sense vincular la bellesa amb l'art, i relegant a un segon pla la vivència plaent que produeix l'art. En Plató, el bell s'identifica amb el bé (καλοκἀγαθία, kalokagathía), i bell és el que és bo per a l'individu i l'Estat, mentre que a les obres d'art o a les arts pròpiament aquestes les considerava -per raó de la teoria de les idees- una mera imitació d'una imitació. Per a Aristòtil, l'art és una forma de coneixement, corresponent a la τέχνη ποιητική, tekhné poietiké, un saber productiu,i tracta més de l'art que del bell, que ja no s'identifica idealment amb el bo; la bellesa pertany a la forma. El seu tractat de Poètica estableix una normativa -un començament, un mitjà i un final per a tota obra d'art- que influeix en l'estètica literària de totes les èpoques. També l'art, segons ell, imita a la naturalesa, però a més perfecciona el que ella deixa inacabat.

De les idees de Plató i Aristòtil, pensades després per la ment mística de Plotí (la idea d'emanació li permet veure que no hi ha bellesa si no s'és bell, espiritualitzant totalment l'art) es nodreix l'estètica medieval escolàstica. L'artista medieval no mira als objectes per extreure d'ells la forma artística, sinó que mira dintre seu per veure la forma interior, la idea exemplar, a la qual tant la naturalesa com l'art han d'adequar-se. Després de l'exaltació estètica del Renaixement, que veu en l'art, sobretot en la pintura, una finestra oberta a la contemplació de la naturalesa, i entén el bell com la consciència de l'harmonia que en ella existeix, neix l'estètica moderna amb l'obra Aesthetica de A.G. Baumgarten, filòsof racionalista, deixeble de Ch. Wolff, qui cap a 1750 introdueix aquest terme per aplicar-ho a una branca de la filosofia, «germana menor de la lògica», que estudiarà no el coneixement clar i diferent, propi d'aquesta última, sinó el coneixement sensible i «fosc». L'estudi sobre el bell, que caracteritza com a perfecció sensible, ho aplica no obstant això Baumgarten només a la creació poètica. Charles Batteux (1713-1780), que escriu Tractat de les belles arts reduïdes a un mateix principi (1740) ho generalitza a totes les «belles arts». S'efectua així el canvi de la consideració del bell entès metafísicament (ontològicament), propi de la filosofia clàssica i medieval, a la consideració del bell en l'obra d'art i com a manera de conèixer.

El idealisme alemany, en Schelling i Hegel, sobretot, fa de l'estètica una parteix integrant del seu sistema. Kant estudia en la seva Crítica del judici (1790) els judicis estètics que denomina judicis de l'gust. Per a F.W.J. Schelling, en l'obra d'art es produeix la captació, per la bellesa i a través d'una intuïció intel·lectual, de l'infinit que s'expressa d'una manera finita. Per a G.W.F. Hegel, l'estètica representa un moment de conciliació entre la idea i la naturalesa, que és el bell artístic, al que també anomena «ideal», o manifestació sensible de la idea; l'estètica és la consideració filosòfica de les belles arts.

Les dues maneres d'entendre l'estètica, com a anàlisi del sentiment estètic i com a filosofia de les belles arts, es desenvolupen predominantment al llarg de tot el s. XIX i bona part del XX, de forma independent o bé en interrelació, malgrat repetits intents de donar una orientació empírica i més científica a l'estètica. Gustav Theodor Fechner (1801-1887), psicòleg alemany, fundador de la piscofísica, estableix els fonaments per a un estudi merament empíric i psicològic de l'estètica, adoptat posteriorment pels psicòlegs de la Gestalt, entre ells Rudolf Arnheim i Leonard Meyer. Vies semblants han seguit aquells autors que apliquen la semiologia a l'estètica, com Charles Morris i Umberto Ressò, o que desenvolupen una sociologia de l'estètica, com Pierre Francastel (1900-1970).

La filosofia analítica ha criticat durament els supòsits en què es basa la teoria estètica tradicional per la seva falta de mètode, per la vaguetat i l'ús imprecís de conceptes centrals i, sobretot, per considerar-la basada en un error fonamental: el de suposar sense fonament que les obres d'art tenen un conjunt de propietats en comú, que constitueixen la suma de condicions necessàries i suficients perquè existeixi una obra d'art (essencialisme). Una estètica analítica, no pot consistir a preguntar-se i intentar definir «què és l'art?», sinó més aviat a preguntar-se pel tipus de conceptes que apliquem al que és art; és una labor de crítica i anàlisi, per tant, dels termes amb què parlem de l'art.

Dins de la tradició estètica, les investigacions actuals s'orienten -no merament a l'anàlisi dels conceptes que s'usen-, sinó a analitzar què tipus d'investigació és l'estètica, que es considera a si mateixa excessivament filosòfica, essencialista i ahistórica, i allunyada dels fenòmens de cultura de masses. O fins a qüestionen la seva mateixa necessitat o plantegen la conveniència d'orientar-se més cap a disciplines parcials, com la història, la psicologia o la sociologia de l'art.

El «posmodernisme» considera superades les teories estètiques del passat, que ratlla d'universalistes, elitistes i formalistes, i prefereix la pluralitat i la singularitat de diverses experiències estètiques, irreductibles en principi a sistema. Bibliografia