Filosofia de l'art

A diferència de l'estètica que és la teoria del bell, o de la bellesa, tant natural com a artificial, la filosofia de l'art s'ocupa més aviat de les denominades «belles arts». Per tant es refereix a aquelles obres que l'home ha creat, en oposició i distinció de les fetes per la sola naturalesa, i que provoquen un sentiment estètic. Sobre elles, es pot plantejar tota sort de preguntes pròpies de la filosofia de l'art: en què consisteix una obra d'art?, què es crea en una obra d'art?, per què i quan es considera bella una obra artística?, és l'art una expressió de sentiments?, imita l'art a la naturalesa?, és subjectiva o objectiva la percepció estètica? (veg. text).

Els elements que la percepció estètica valora en una cosa bella són de tipus sensorial, formal i vital o social. Els elements sensorials corresponen a les qualitats sensibles o a la captació sensible de l'objecte, que millor cal entendre com a captació fenomènica de l'objecte, amb la qual cosa se significa que no s'aprecien meres qualitats físiques o materials, sinó vivències sensorials d'un subjecte. Són elements sensorials els colors, els matisos, les textures del material, la llum, el moviment, el volum, etc. Però l'element primordial en l'art és, no obstant això, la forma estètica, que no ha de confondre's amb la figura o el perfil o la forma material d'un objecte (shape, en anglès), sinó la forma perceptiva, l'organització global de la percepció, en un sentit molt proper al que, en psicologia, es denomina Gestalt. Les qualitats que ha de posseir la forma artística. són matèria de discussió i anàlisi en estètica i teoria de l'art. Fonamentalment se la considera una forma significativa (Clive Bell; veg. text) que posseeix, en aquest cas, les diverses capacitats del signe: de representar (dins de la concepció general que «l'art imita a la naturalesa»), raó per la qual cal tenir en compte els elements mimètics o factors representatius de la realitat; d'expressar o comunicar els sentiments (dins de la concepció que «l'art expressa sentiments humans»). O bé se la jutja sota el criteri de la unitat: la forma, així entesa, és pròpiament la «varietat en la unitat», amb el que s'al·ludeix a la diversitat d'elements formals que han d'organitzar-se de forma unitària per a la constitució de l'objecte bell. A aquest principi se'l denomina també principi d'unitat orgànica, i a ell s'afegeixen altres complementaris: tema, variació temàtica, equilibri i desenvolupament o evolució (veg. text). S. K. Langer interpreta la forma com la portadora de la qualitat estètica, que no és més que l'objecte reduït a imatge o a pura aparença, per obra de l'acte creador de l'artista (veg. text). Els elements vitals o socials, aquells que remeten a fets, conceptes i altres referències a què es vinculen l'obra d'art, l'artista i el moment en què es crea l'obra, i que donen a entendre que aquesta és un producte d'un espai i temps determinats, són també importants a l'hora de jutjar què és el que percebem en la vivència estètica. Aquest últim aspecte ho emfatitza, sobretot, la sociologia de l'art. En principi, aquesta disciplina critica l'ideal kantià de l'art com una contemplació desinteressada d'un objecte bell, amb total independència de les condicions socials en què es crea. Històricament la sociologia de l'art ha rebut notables influències de l'anàlisi que el marxisme ha fet de la societat en termes d'infraestructura i superestructura, així com de l'estructuralisme que explica l'obra d'art en relació amb els altres sistemes de signes i significats de la societat arrelats en alguna forma d'inconscient, sobretot els referents a la comunicació i a la transmissió del saber. En l'actualitat és més aviat una matèria interdisciplinària que tendeix a equilibrar el caràcter estètic específic de l'obra d'art amb el fet que és una obra humana creada en un espai i temps determinats i, per aquesta raó, històrica i social.

Una teoria sobre l'art és una interpretació del fenomen estètic complex que conformen les diverses obres artístiques. Les principals teories de l'art s'agrupen, segons J.-Luc Chalumeau (Cf. J.-Luc Chalumeau, Les théories de l'art, Vuibert, París 1994, p. 11-19.), en cinc grans famílies:

1) la fenomenologia de l'art, iniciada per l'idealisme alemany, i que arriba fins als nostres dies amb Merleau Ponty i Sartre, el propòsit del qual és la descripció de la vivència artística o del fenomen estètic en si;

2) la psicologia de l'art, iniciada per Gustav Theodor Fechner, i els grans autors del qual són Ernst Gombrich i Rudolf Arnheim, que recorren a diverses escoles de psicologia per a interpretar l'obra d'art com a expressió dels sentiments humans;

3) la sociologia de l'art, iniciada per Frederick Antal (1887-1954) i a la qual pertanyen, entre d'altres, Arnold Hauser i Pierre Francastel; sosté que el coneixement de la societat és condició necessària per a interpretar tota obra d'art, ja que aquesta és un reflex d'un procés social general; ella i l'artista, en expressió de J.G. Herder, «porten les cadenes del segle»;

4) el formalisme, el fundador del qual és Heinrich Wölfflin; el que importa és el procediment i la forma, no el contingut;

5) l'anàlisi estructural de l'art, iniciat per Erwin Panofsky i que substitueix el concepte de forma pel d'estructura.

Bibliografia