Epicur

(en grec Επίκουρος)

Filòsof grec fundador del Jardí i de l'epicureisme. En el 341 aC, va néixer a Samos. Fill de Querastasa i Neocles, un colon atenès establert a Samos que, posteriorment, va haver d'emigrar i es va instal·lar a Colofó vivint com a mestre. Ja de nen es va interessar per l'origen del Caos, del que parlava Hesíode en la seva Teogonia. El seu primer mestre de filosofia, encara a Samos, va ser el platònic Pàmfilo. L'any 323 aC (any de la mort d'Alexandre Magne) se'n va anar a Atenes a complir amb la milícia. No va poder conèixer a Aristòtil, que a la mort d'Alexandre va haver d'anar-se'n d'Atenes per motius polítics. No obstant això, sí que va conèixer a Xenòcrates, el successor de Plató en l'Acadèmia. L'any 321 va anar a Colofó per a reunir-se amb la seva família. Allí va entrar en contacte amb el peripatètic Praxifanes (Πραξιφάνης) de Rodes, i amb l'atomista Nausífanes (Ναυσιφάνης), deixeble de Demòcrit i de Pirró. Va exercir de mestre a Mitilene, on l'any 311 va fundar una escola. A l'any següent es va traslladar a Làmpsac, on va impartir classes durant quatre anys. Allí va conèixer als seus deixebles Idomeneo, Metrodor (Μητρόδωρος), Leontès i, la seva dona, Themista; Hedeira, Colotes (Κολώτης), Timòcrates (Τιμοκράτης) i Hermarc (Ἕρμαρχος), que va ser qui, posteriorment, el va succeir en la direcció de la seva escola. En el 306 aC se'n va anar a Atenes, on va romandre fins a la seva mort esdevinguda l'any 270 aC. A Atenes, va fundar la seva escola (anomenada el Jardí), en una petita propietat dels afores, en direcció al Pireu, no lluny de l'Acadèmia platònica. A causa de l'existència d'un jardí en aquesta propietat, que era el lloc favorit de trobada dels seus membres, l'escola d'Epicur va prendre aquest nom, que enllaçava amb l'ensenyament epicuri segons el qual el savi ha d'estimar el camp i la naturalesa.

Aquesta escola era ben diferent de l'Acadèmia platònica i del Liceu aristotèlic i, encara que en el Jardí s'efectuaven també investigacions filosòfiques, no era un centre d'ensenyament per a deixebles nous sinó que, fonamentalment, era el lloc de reunió i de convivència d'amics (inclosos dones i esclaus) que compartien unes mateixes idees i una mateixa orientació vital. I és que Epicur entenia la filosofia fonamentalment com a investigació de la felicitat humana, com a reflexió sobre els temors que tenallen als homes (la por a la mort, la por als déus, el desig desmesurat de plaers i la por al dolor) i com a lluita contra els prejudicis i les idees que, com les del platonisme, situen la felicitat en una altra vida. Conseqüentment amb aquestes idees, i amb la seva màxima: «viu retirat», preferia la companyia dels seus amics abans que l'aplaudiment públic. No obstant això, aquesta vida retirada no la concebia com un allunyament total de la societat, ja que ell mateix participava en diversos actes col·lectius, sinó que l'entenia com una forma de vida basada en l'assossec.

Alexandre Magne

El context històric en el qual s'emmarca la filosofia d'Epicur és l'anomenat període hel·lenístic, marcat especialment per grans modificacions socials sorgides de les conquestes d'Alexandre Magne, que van comportar la fi de l'ideal de la polis tal com havia estat entesa fins llavors. Les polis perden la seva autarquia i apareixen solament com a províncies d'un vast imperi, la qual cosa va generar l'aparició d'una nova mentalitat i d'un nou espai mental capaç d'abordar, d'una forma nova, el diferent marc de convivència humana, de manera que la pèrdua del sentiment de col·lectivitat que va acompanyar a la pèrdua de l'ideal de la polis clàssica va produir canvis en tots els àmbits del pensament. D'una banda, van canviar les mateixes concepcions religioses: els déus domèstics de les polis van ser substituïts per déus més còsmics; per una altra, al costat d'això, va aparèixer la necessitat de teoritzar més l'espai privat. En aquest ambient, sorgeixen les noves escoles morals i el nou ideal del savi del que la filosofia epicúria n'és un exemple (veg. epicureisme).

La filosofia d'Epicur

Segons Diògenes Laerci (vegeu la citació) , Epicur va dividir la filosofia en tres parts:

• la Canònica (lògica i teoria del coneixement),

• la Física i

• l'Ètica.

Però, ja que concep la filosofia com una reflexió per a aconseguir la felicitat, la Canònica i la Física estaven en funció de l'Ètica. Al seu torn, en tant que Epicur era obertament enemic de les especulacions platòniques i aristotèliques, fonamentava tot saber en un empirisme sensualista: l'únic criteri de veritat el proporciona el cos.

Per això, en la canònica, la filosofia epicúria va prendre com a centre de reflexió, no un suposat món més enllà, sinó el radical més ençà que és el cos. Així, l'ànima es diluïa en tot l'organisme i era concebuda, a la manera atomista, com formada per àtoms. D'aquesta manera, eliminava tot dualisme entre ànima i cos, així com tot dualisme entre sensació-intel·lecció, o entre doxa i episteme, i podia elaborar una teoria del coneixement segons la qual el criteri de veritat és la percepció, que es produeix per la recepció dels efluvis que provenen de les coses; la percepció és sempre veritable i els errors provenen del judici. L'eliminació de tota forma de dualisme i la reivindicació de la corporeïtat (pansomatisme) de l'ésser humà asseien les bases d'una nova psicologia i els fonaments per a l'elaboració d'una nova antropologia (veg. text d'Emilio Lledó).      

En física va adoptar la teoria atomista de Demòcrit (Epicur negava l'existència de Leucip), a la qual va afegir l'existència del clinamen per a explicar el moviment de col·lisió dels àtoms en el buit. Segons ell, els àtoms cauen contínuament en el buit de forma vertical, però tenen la propietat de declinar (ϰλίσις) espontàniament de la seva trajectòria. En aquesta declinació es produeixen xocs a l'atzar i s'engendren els diferents cossos. L'aspecte d'indeterminació que introduïa el clinamen permetia, segons ell, explicar la llibertat de l'ànima humana. Al seu torn, aquestes teories ajudaven a eliminar dos dels quatre temors que impedeixen la felicitat humana: la por a la mort i el temor als déus. La mort no consisteix en una altra cosa que en la disgregació dels àtoms dels quals estem composts. Quan això ocorre, ja no tenim sensibilitat per a adonar-nos-en: quan estem nosaltres, no està ella, i a l'inrevés (vegeu la citació). I, quant als déus, creu que existeixen però, com tot el que existeix, també estan fets d'àtoms i viuen en altres mons, raó per la qual no són providents ni es preocupen dels nostres actes (vegeu la citació). Són déus que no causen mals, ni vigilen els nostres actes, ni són venjatius. Déus sense odi que no han d'inspirar cap classe de temor, allunyats tant dels déus dels mites clàssics (que Epicur vol bandejar), com de les elaboracions teòriques dels platònics, els aristotèlics i els estoics.

En la seva concepció ètica, Epicur defensa l'hedonisme, i sosté que la fi de la vida humana és el plaer, però no es tracta del plaer purament material, sinó que és més aviat d'índole espiritual i afectiu i, per tant, tranquil i durador (vegeu la citació). Les nombroses crítiques a les quals va ser sotmès l'epicureisme i les grans deformacions ideològiques a les quals es va veure sotmès, mostren l'immens grau d'agressivitat que van provocar les seves idees, raó per la qual aquestes van ser deformades fins a la caricatura per part dels seus enemics, en un dels més grans moviments de falsificació i manipulació intel·lectual de tota la història de les idees. Així, se'l va acusar de llibertí i de viure com els porcs, preocupat solament dels plaers sensuals. No obstant això, per a Epicur, l'autèntic plaer només s'aconsegueix quan s'aconsegueix l'autarquia, el ple domini d'un mateix, dels propis desitjos i afeccions. Però, aquesta autarquia no és entesa per Epicur com un estat de completa insensibilitat i eliminació de totes les passions, com preconitzaven els estoics, sinó que és l'eliminació dels obstacles que s'oposen a la felicitat: els temors i les preocupacions, les penes i els dolors (vegeu la citació). El savi serà aquell que conegui les veritables necessitats, que han de reduir-se a l'indispensable perquè no ens inquietin els desitjos de posseir més, ja que el veritable plaer no es troba en els béns materials, sinó en el saber i l'amistat. La cura d'aquests béns, així com la consecució dels plaers, produeixen l'ataraxia, és a dir, la serenitat i l'equilibri de l'ànim. Els plaers materials han de saber dosar-se i han d'ordenar-se en funció dels plaers espirituals, que són de major vàlua. Amb això, s'eliminen els altres dos obstacles que impedeixen la felicitat: la recerca desordenada de plaers i la por al dolor (vegeu la citació).

De totes les obres d'Epicur (segons Diògenes Laerci, prop de 300 llibres), només es conserven tres cartes senceres: A Meneceu (veg. text), a Herodot i a Pitocles, així com uns fragments conservats en un manuscrit custodiat al Vaticà (coneguts com Vaticanae sentenciae, o com Gnomologio vaticà epicuri), i uns manuscrits mig carbonitzats trobats cap a 1750 en les excavacions d'Herculà (Herculaneum papyri) de molt difícil lectura, però que complementen el que se sap sobre la teoria de la naturalesa d'Epicur. Les seves obres majors van ser un Tractat sobre la naturalesa, un tractat sobre El criteri, diversos llibres d'ètica, amb títols com: Vides, De la fi, D'elecció i aversió. Va escriure també obres polèmiques: Contra els físics, Contra els megàrics, i Contra Teofrast. Les fonts secundàries per al coneixement del pensament d'Epicur són, fonamentalment: Diògenes Laerci, Sèneca, Sext Empíric, Ciceró, Plutarc (aquests últims, obertament contraris a l'epicureisme) i, molt especialment, el llibre De rerum natura, de Lucreci.

• Bibliografia:Bibliografia sobre Epicur