Hedonisme

(del grec ήδονή, hedoné, plaer, goig, voluptuosidad)

Concepció ètica que considera que la consecució del plaer determina el valor moral de l'acció. D'aquesta manera l'hedonisme identifica el bé amb el plaer, que passa a ser considerat com el fi últim que persegueix l'acció humana. El tema del valor moral del plaer com a fi última o guia de l'acció moral va ser àmpliament discutit en tots els corrents filosòfics gregues del segle IV aC, i es troben expressions d'un cert hedonisme en alguns sofistes com Gòrgies o Antifont, però els qui la van defensar i van desenvolupar més específicament van ser els cirenaics, i especialment el seu fundador Aristip (veg. text). ja que els cirenaics sostenien una teoria escèptica del coneixement, segons la qual «només podem estar certs de les sensacions», fonamentaven l'acció humana sobre les dades de les impressions immediates, raó per la qual defensaven els que anomenaven plaers en moviment. (Distingien entre el plaer com a moviment lleuger i suau, del dolor, entès en termes físics com a moviment rude o violent). D'aquesta manera, sostenien que l'únic bé que ha de perseguir l'acció humana és la consecució del plaer, entès com a plaer individual, immediat i sensible. El platònic Èudox de Cnidos va defensar tesis morals semblants, contra les quals va argumentar Plató. (També Aristòtil considerava inadequat el plaer com a fonament de la moral).

L'altre gran corrent hedonista de l'antiguitat va ser el representat per Epicur i els seus seguidors. «El plaer és el principi i el fi de la vida feliç», afirmava Epicur, però no entenia el plaer com plaer immediat, sinó com plaer estable i absència de dolor. Per això els epicuris destacaven els plaers estàtics o catastemàtics, aquells que proporcionen l'ataraxia o tranquil·litat d'ànim. D'aquí sorgeix la necessitat de calcular l'acció en funció de la consecució del màxim plaer, que no s'identifica amb el màxim plaer actual, ja que un plaer momentani pot, potser, conduir posteriorment a major dolor, i inversament, un dolor actual (com el sofert en una intervenció quirúrgica), pot conduir a un major plaer futur.

De vegades també s'han considerat hedonistes els filòsofs utilitaristes com J. Bentham o J.S. Mill, però en aquests el plaer no se subordina a l'individu, sinó a la societat doncs, segons ells, el bé moral és la consecució del plaer per al màxim nombre de persones.