Irracionalisme

 Defensa de l'irracional com una característica de l'ésser humà o de coses relatives a l'home; defensa que consisteix en la valoració d'altres fonts de coneixement diferents de la raó i l'experiència, i en el seu grau màxim en la valoració de l'absurd. Referit a sistemes filosòfics, el terme ho aplica per vegada primera Kuno Fischer a la filosofia de Fichte. Es distingeix la branca del irracionalisme gnoseològic o metodològic i la del irracionalisme metafísic (no sempre fàcilment diferenciables). L'irracionalisme gnoseològic, en la seva versió radical, suposa desconfiança davant la raó i acusa a la gnoseologia o teoria del coneixement tradicional d'intel·lectualista, abstracta i aliena a la vida. En substitució de la raó com a mitjà adequat de coneixement, recorre a la fe, a la intuïció o al sentiment; així, els diversos misticismes, fideismes, vitalismes o romanticismes, i els sistemes filosòfics o el pensament d'autors com Meister Eckhart, Pascal, Hamann, Jacobi, Lammenais, Schleiermacher, Schelling, Bergson i uns altres. Pertany també a l'irracionalisme gnoseològic la teoria dels valors i, en alguna mesura, el pragmatisme. La psicoanàlisi de Freud, quan irracionalisme psicològic, comparteix tant l'irracionalisme gnoseològic com el metafísic.

L'irracionalisme metafísic abandona el camp del coneixement per referir-se a la falta de sentit de la mateixa condició humana, que es considera absurda.

Versió atenuada de l'irracionalisme gnoseològic són totes aquelles teories del coneixement que afegeixen al coneixement pròpiament racional algun element irracional de diversa índole, més o menys determinat i influent: el sentir, el viure, l'ambient o la consciència de classe, la cultura al fet que es pertany, etc.

Sistemes filosòfics defensors d'un irracionalisme metafísic són tots aquells que fan de l'absurd, en alguna de les seves formes, la seva categoria fonamental: són exemples Schopenhauer, Kierkegaard, Nietzsche i, en general, el conjunt d'autors enquadrats en l'existencialisme, Sartre i Camus, especialment

Modernament, l'irracionalisme ha estat objecte especial d'estudi per part d'autors de tendències divergents: G. Lukács, en L'assalt a la raó (1954) (Trad. cast.: El asalto a la razón. La trayectoria del irracionalismo desde Schelling hasta Hitler, Grijalbo, Barcelona 1972; el títol original es refereix, però, a la «destrucció» de la raó (Die Zerstörung der Vernunft), per part de les filosofies irracionalistes), fa responsables a la llarga sèrie de filosofies «burgeses», que van des de Schelling fins a Spengler i Ernst Jünger, passant sobretot per Schopenhauer, Kierkegaard, Dilthey i Nietzsche, de l'existència històrica de la barbàrie totalitària del nazisme i el feixisme. Aquestes filosofies que no han estat sinó justificació ideològica dels propis valors de la societat, han portat -després de destruir la raó- a la desvaloració de l'enteniment, al relativisme moral, a l'escepticisme i a l'exaltació de valors irracionals que el totalitarisme nazi va fer seus.

L'Escola de Frankfurt i els autors de la teoria crítica recorren a l'anàlisi i crítica del que denominen raó instrumental, per treure a la llum l'arrel irracional dels excessos totalitaris, tant del nazisme i del feixisme com del comunisme.

Karl R. Popper dedica la seva obra La societat oberta i els seus enemics (trad. cast.:La sociedad abierta y sus enemigos, Paidós, Barcelona, Buenos Aires 1981) a un estudi sistemàtic i històric -a través de l'examen del historicisme, basat en Hegel i en Plató, fonamentalment- del que denomina «el problema intel·lectual més important del nostre temps», a saber, el conflicte entre racionalisme i irracionalisme.