Consciència

 (del llatí conscientia, derivat de cum, amb, i scientia, coneixement, per tant remet a un cert «saber amb»)

Per la seva etimologia, és el saber alguna cosa donant-se un explica que se sap, o bé el tenir una experiència advertint el subjecte que la té; l'etimologia de la paraula apunta ja, per tant, a la principal característica del concepte: la reflexió. En general, és la capacitat de representar-se objectes o la capacitat de conèixer objectes del món exterior, mitjançant una representació dels mateixos amb intuïcions i/o conceptes. Posseeix, per tant, dos sentits fonamentals o bé cal dir que existeixen dues classes de consciència: la representativa (d'objectes) i la reflexiva (sobre un mateix). Encara que la consciència existeix en diferents graus en el regne animal, en sentit ple la consciència és un fenomen purament humà i amb això s'afirma que 1) tot home individual té consciència, això és, és capaç de representar-se mentalment el món; però que 2) ho fa d'una manera tal que és substancialment idèntic per a tot home, d'on prové que tot home, a més de ser un individu capaç de conèixer és, també un subjecte substancialment idèntic als altres; i, finalment, que 3) tenir consciència, o ser subjecte, implica que existeixen objectes coneguts per aquest subjecte. En el primer sentit, la consciència és la capacitat de l'individu de conèixer el món que li envolta; en el segon, la consciència significa subjectivitat o entitat de subjecte per qui la té, i en el tercer, la consciència assenyala la inevitable condició que «tota consciència és consciència d'alguna cosa» i que, per aquesta raó, significa la unió, fusió o relació -però no identitat, que és el que afirma l' idealisme- entre un subjecte i un objecte. Quan aquest objecte és el jo mateix, a la consciència l' anomena autoconsciència, o consciència de si mateix, i quan és un valor moral o un deure, consciència moral. És propi de la consciència donar unitat al conjunt de l' experiència, fins al punt que la possibilitat de captar i comprendre el conjunt d'experiències com un tot, ja sigui com un objecte o com la totalitat d'objectes, depèn essencialment de la permanència, constància, identitat de la consciència i del seu caràcter de subjecte.

Característiques bàsiques, per tant, de la consciència són: la intencionalitat, la reflexió i la identitat o permanència com a subjecte.

La història de la filosofia i del pensament ha vist en la consciència el moment important de la representació d'objectes, o el fenomen del coneixement, raó per la qual els principals enfocaments de la consciència van a l'una amb qüestions fonamentals de les diverses teories del coneixement. Deixant de costat les primeres apel·lacions a la consciència, entesa com a coneixement reflexiu d'un mateix, fetes pel «coneix-te a tu mateix», de Sòcrates, o el «diàleg de l'ànima amb si mateixa», de Plató, o la distinció entre «home exterior» i «home interior», i fins al «mestre interior», d'Agustí d'Hipona, la consideració de la consciència com a tema de filosofia comença amb les Meditacions metafísiques de Descartes.

René Descartes

Per a ell, és font única de certesa i model de conocimientoy s'identifica, a més, amb el jo o la substància de l'individu; és el començament d'una tradició que arriba fins a l'època moderna, que identifica consciència i certesa i fa de la consciència la característica de l'home i del saber humà:la ment i la raó (veg. text). A Hume es deu, en canvi, la perspectiva de considerar a la consciència com si fos un flux d'impressions (veg. text 1 text 2 i text 3 ), un «feix», un «corrent» o un «riu», això és, com a conjunt de vivències sense identitat de subjecte i sense caràcter substancial. Amb l'arribada dels representants de l'anomenada filosofia de la sospita, se sotmet a crítica la noció tradicional de consciència. Nietzsche afirma l'origen social de la consciència i la necessitat de desemmascarar quant s'oculta realment darrere d'ella com a consciència moral; Marx la constitueix en un mer reflex de les relacions econòmiques de producció (veg. text), i segons Freud és un producte de l'inconscient.

E. Husserl

Husserl reprèn la tradició clàssica i cartesiana de consciència, interrompuda pels filòsofs de la sospita. Com per a Descartes, també per Husserl, però en major mesura, la consciència és consciència de alguna cosa. Rebutja, no obstant això, que aquest alguna cosa siguin idees, o enunciats sobre idees, que Descartes pren com a objecte d'investigació segons el seu «contingut objectiu». Per Husserl el ser «consciència de» significa que la consciència és essencialment intencional, i que el seu és representar alguna cosa sempre i en tot moment, i una consciència que no apuntés a un objecte seria alguna cosa tan contradictori com parlar d'una «matèria inextensa», però els objectes al fet que apunta són també estats intencionals o subjectius. En distanciar-se per igual del realisme -que suposa, sense més, l'existència d'un món exterior- i de l' idealisme -que identifica el món exterior amb la consciència humana-, descriu la intencionalitat de la consciència en el seu doble aspecte de acció de referir-se a «objectes» i de objecte referit, de noesi i noema, respectivament, com a aspectes tots dos intencionals o fenomènics.

Posteriorment, tant la filosofia especulativa com les investigacions empíriques de la psicologia, sobretot de l'anomenada psicologia de la Gestalt, han coincidit a suposar necessària la distinció entre «món percebut» o «món viscut», o conjunt de vivències de la consciència, i món en si. Segons l'actual filosofia de la ment, a l'afirmació que els fenòmens mentals són processos cerebrals segueix l'afirmació que descriure la consciència no és labor exclusiva de la filosofia, sinó també de les ciències empíriques en general i de la neurofisiologia especialment. Encara que amb excepcions notables -Th. Nagel, Colin McGinn o John R. Searle, per exemple, que sostenen que la subjectivitat, pròpia de la consciència, no pot explicar-se mitjançant una reducció a estats purament físics-, la tendència general afirma la identitat psicofísica de ment i cos, en la variant actual denominada «teoria de la identitat de rol causal», o bé funcionalisme, segons la qual els «estats» mentals -fets, processos o estats mentals- es conceben en termes del rol que assumeixen en connectar els inputs i els outputs del cervell, o els estats mentals mateixos, això és, en termes de causa (que els provoca) i efecte (sobre la conducta). També per a la filosofia de la ment actual es manté la qüestió del caràcter ontològic que cal atorgar a la consciència i de la seva autonomia respecte de fenòmens explicables per meres propietats físiques. La distinció, que es manté, entre «consciència fenomenal» (la reflexiva i subjectiva) i «consciència representacional» (la que aporta informació externa) és no només indici de la complexitat del problema, sinó també que hi ha un problema filosòfic i un problema empíric que han de diferenciar-se.