Determinisme

 En general, la teoria que sosté que res succeeix a l`atzar, sinó que tot es deu a causes necessàries, de manera que, coneixent les causes o la suma de condicions necessàries d'un succés és possible preveure l'existència i les característiques de l'efecte. Més específicament, el determinisme universal, també anomenat determinisme causal, afirma que tot fenomen de l'univers ocorre segons lleis causals; aquest determinisme pot anomenar-se també principi de causalitat. El determinisme filosòfic sosté, en particular, que també les accionis humanes estan causalment determinades i són, per tant, previsibles i predictibles. El determinisme teològic, per la seva banda, sosté, segons algunes formulacions, que l'omnisciència de Déu implica que els successos, inclosos els de ordre moral, es trobin també determinats. El que s'oposa a la tesi del determinisme en general es diu indeterminisme, i el que s'oposa al determinisme psicològic es diu lliure albir o llibertat humana. A l'afirmació que els successos en què intervé l'home estan determinats la hi denomina fatalisme. El fatalisme, en el terreny de l'històric és, de fet, juntament amb la noció de necessitat, en el terreny dels fenòmens naturals, la versió més antiga del determinisme pròpia del món grec, testificada en el mecanicisme materialista d'alguns presocràtics i, especialment, dels atomistes, així com en el mecanicisme i fatalisme dels estoics i els epicuris. En el període de l' filosofia escolàstica la necessitat va ser considerada un privilegi exclusiu de Déu i de les idees divines, o del terreny de la lògica, mentre que la llibertat psicològica de l'home era un supòsit necessari de totes les doctrines religioses de salvació. El concepte de determinisme, si no la paraula mateixa, apareix amb la ciència moderna dels segles XVII i XVIII, que rebutja el model aristotèlic de les quatre causes com a explicació dels canvis físics. El model mecanicista de la ciència física clàssica fa enunciar a Pierre Simon de Laplace (1749-1827), astrònom i deixeble de Newton, en 1814, el principi determinista per excel·lència:una ment imaginària poderosa, que conegués en un instant donat tots els fets que esdevenen al món i les lleis al fet que estan sotmesos, podria conèixer també tots els esdeveniments passats i futurs per a qualsevol altre instant. Principi, de totes maneres, ja formulat filosòficament per Kant en precisar la més fonamental de totes les condicions de possibilitat de l'experiència: el principi a priori que tot quant succeeix està determinat per la seva causa. Es parla també de determinisme no causal: segons Mario Bunge, un determinisme batego implica que se substitueixi el principi de causalitat universal (tot obeeix a causes) pel de legalitat universal (tot obeeix a lleis, causals o no). En la física contemporània, no obstant això, s'entén normalment com a determinisme el formulat per Laplace en Éssai philosophique sud els probabilités [Assaig filosòfic sobre les probabilitats] (1814) (veure text ). Aquest determinisme expressa el supòsit de la física clàssica segons el qual els fenòmens de la naturalesa podien ser coneguts segons lleis causals cada vegada més exactes i precises; les lleis estadístiques o probabilístiques, aplicades a determinats fenòmens naturals, com els cossos en estat gasós o la mateixa conducta humana, no es devien sinó a un coneixement imperfecte de les condicions d'observació. Però l'aparició de la física quàntica ha restat universalitat a aquest principi de determinació causal: la física no admet que existeixi un límit indefinit de precisió en la descripció dels fenòmens, i afirma que, a causa del denominat principi d'indeterminació, formulat per W. Heisenberg, no és possible formular prediccions definides per al conjunt dels successos subatòmics. Físics i filòsofs discuteixen sobre com cal interpretar l'indeterminisme de la física quàntica i si, i fins a quin punt, obliga a revisar la teoria del determinisme causal tal com ho ha sostingut i entès la física clàssica.

El determinisme filosòfic, per la seva banda, és la teoria que afirma que també les decisions humanes es troben sotmeses al determinisme universal, raó per la qual, igual que qualsevol fenomen de la naturalesa, la conducta humana obeeix a lleis causals. En principi una afirmació d'aquesta índole sembla negar l'existència del lliure albir, o llibertat humana, així com, al revés, l'afirmació que l'home és lliure en la seva decisió de poder actuar o no sembla negar la validesa universal del determinisme. Poden, no obstant això, formular-se ambdues coses sense contradicció: la voluntat humana és lliure i el determinisme físic és veritable. Que tot succés humà pugui predir-se no significa que tot esdevingui en l'home per coacció (o compulsió)interna o externa (veure text). Deixem de ser lliures només si obrem per imposició -coacció, compulsió o obligació- d'un altre o d'alguna cosa o situació o condicionament, interns o externs. Per això es diu que tot acte humà, àdhuc sent lliure, és previsible i, pel mateix, que està determinat (per tots els factors de tipus psicològic individual, familiar i social i moral, que influeixen en una elecció). Aquesta manera d'entendre la llibertat de l'home s'ha formulat al llarg de la història de diverses maneres: els estoics creuen conciliar l'impuls del destinació amb la lliure determinació humana (veure cita d'Aule Gel·li); Hume defineix la llibertat com «el poder d'actuar o no d'acord amb les determinacions de la voluntat» i Kant parla de la doble causalitat en la qual es troba l'ésser humà: la de l'ordre fenomènic, la pròpia del determinisme de qualsevol sistema físic newtonià, i la de l'ordre noümènic, o causalitat pròpia de la voluntat, això és, la llibertat. D'aquí la definició de llibertat humana com a autodeterminació: la capacitat de determinar-se a si mateix.

Partint del supòsit que els fets humans també estan sotmesos a alguna classe de determinisme i que les ciències, també les denominades ciències humanes, estudien les regularitats i connexions entre fenòmens que suposen algun tipus de determinació, es parla d'altres classes de determinisme. Així, el determinisme psíquic postula que tot fenomen psíquic té una causa i, pel mateix, també la lliure elecció o decisió humanes, en les quals la causa és la força del motivo més potent, o bé la situació interna psicològica determinada per tots els condicionaments procedents de l'herència, la biologia, l'educació, el temperament i el caràcter de la persona que decideix o l'inconscient.

Molts plantejaments de la sociologia donen per descomptat que els comportaments socials no són ni voluntaris ni conscients, i que l'objecte d'aquesta disciplina consisteix justament a descobrir les lleis al fet que obeeixen les forces que actuen en la societat. Així, segons Durkheim, els fets socials s'expliquen per altres fets socials i aquests han de tractar-se com si fossin coses.

El materialisme històric representa una forma específica de determinisme històric, en entendre la història, no com a fruit de les voluntats individuals dels homes, el que no seria més que una forma de idealisme, sinó com a resultat de les lleis generals de la història, determinades per l'estructura econòmica de la societat i àdhuc de la mateixa lluita de classes.

És qüestió oberta a la lliure discussió el precisar si, i fins a quin punt, les motivacions i els condicionaments socials i psicològics són veritables «causes» necessàries de les actuacions dels individus, o són més aviat elements que cal tenir en compte per a una correcta comprensió o explicació de les decisions personals lliures. En principi, en tota conducta lliure, tant en l'aspecte social com a psicològic, es donen motivacions i condicionaments; la llibertat només rebutja la imposició o coacció externa, així com la ignorància o la força compulsiva o coactiva interna, patològiques o no.