Déu, proves de l'existència de

 Arguments a favor de l'existència de Déu, recolzats en conceptes amb significat merament racional, amb els quals, a manera de coneixement conceptual o demostratiu, la tradició filosòfica, la d'orientació escolàstica sobretot, raona el motiu del seu creença en Déu. Aquests arguments, si han de ser merament racionals, han d'evitar qualsevol referència directa a la fe o a la revelació; han de pertànyer, per tant, a un discurs merament natural. El valor de tals proves ha estat sempre discutible i discutit, però en l'actualitat, encara que hagin perdut vigència fins i tot per a la mateixa teologia catòlica, que prefereix, a les formulacions racionals, una via existencial o una experiència religiosa viscuda com a millor camí per a la fe, aquestes proves no deixen de tenir importància com a formes de provar la coherència de la creença religiosa, o maneres de provar la veritat del teisme.

La possibilitat universal de conèixer a Déu, per mitjà de la sola raó natural, és una veritat definida pel concili Vaticà I (1869-1870), contra el fideisme i l'agnosticisme (veure cita), i tradicionalment s'ha considerat que aquesta possibilitat és un dels anomenats preàmbuls de la fe.

Les proves es classifiquen tradicionalment en tres classes, segons la idea fonamental en què es recolzen: 1) Les proves cosmològiques parteixen de la realitat del món al que atribueixen determinades característiques, com a ordre, teleologia, finalitat. La prova per l'ordre del món, o prova teleològica,esla cinquena via de Tomàs d'Aquino. L'ordre que hi ha al món, tal com mostra finalitat porta a l'exigència d'una causa intel·ligent. La hi coneix també com prova pel designi, desenvolupada en el context d'una visió mecanicista de l'univers. Hume, en Diàlegs sobre la religió natural (1779) i Kant, en Crítica de la raó pura (1787), on li dóna el nom de prova físic-teològica, critiquen el valor d'aquesta prova. 2)Les proves morals al·ludeixen al consentiment universal de la humanitat (a manera d'una convicció natural del gènere humà, que, per una certa intuïció de tipus religiós, porta a afirmar l'existència de Déu), al desig de felicitat, d'eternitat (Unamuno). El argument per la consciència moral,desenvolupat per la neoescolástica s'inspira en la Crítica de la raó pràctica de Kant: l'existència de Déu com postulat de la raó pràctica. 3) Porúltimo, les proves metafísiques, les més pròpies de la filosofia de tradició escolàstica, i a les quals s'ha atribuït major càrrega racional. Es tracta de les cinc vies tradicionals de Tomàs d'Aquino (menys la cinquena, o prova teleològica). Les proves es construeixen aplicant el principi de causalitat a realitats (metafísiques) atribuïbles al món, com la causalitat eficient, la contingència, la perfecció en diversos graus. Aquestes proves intenten arribar fins a un concepte de Déu que es mostra com a primera causa eficient, ser necessari i perfecte o infinit.

El famós argument ontològic, model de tot argument a priori de l'existència de Déu, formulat inicialment per Anselm de Canterbury, en el seu Proslogion (c. II), és també una de les proves metafísiques tradicionals; d'ella discuteixen els lògics de grat. Busca mostrar l'existència de Déu a partir del concepte d' «allò més gran del qual res pot pensar-se», afirmació, o punt de partida, que «fins al neci» ha d'admetre per definició. Rebutjat ja en l'època de sant Anselm pel monjo Gaunilo, posteriorment per Tomàs d'Aquino, com un pas il·lícit del pensat a l'existent, acceptat no obstant això per Descartes, en la seva Meditació cinquena (veure text )i per Leibniz, a part de Spinoza, Wolff i Baumgarten, va rebre per part de Kant la crítica definitiva: l'existència no és una qualitat o una perfecció, sinó un fet (la manera com existeixen les coses reals), la presència de les quals no es prova pensant sinó descobrint-la en l' experiència. Els «cent táleros» pensats són tan perfectes com els «cent táleros» reals; però aquests existeixen per a una persona, aquells no. El coneixement de l'existència del ser suprem, igual que la de qualsevol un altre ser, no depèn mai del fet d'analitzar conceptes, sinó d'una activitat sintètica de l'enteniment sobre l'experiència.

Sobre noves versions d'aquests arguments tradicionals, veure teisme.