Emergentisme

(del llatí emergere,sorgir, néixer)

Inicialment s'aplicava aquest terme a l'explicació filosoficobiològica, pròpia del vitalisme de començaments del s. XX tal com el defensaven autors de cultura anglosaxona com C. Lloyd Morgan i Samuel Alexander, entre d'altres, segons la qual la vida s'explica com un fenomen que apareix (emergeix) d'improvís. Suposaven que la vida no pot explicar-se com un conjunt de característiques físico-químiques que evolucionen gradualment, sinó que pensaven que és tanta la diferència que existeix entre el viu i l'inert, que la vida –deien– no pot ser sinó resultat d'un salt qualitatiu, que es manifesta en un conjunt de propietats emergents. La conseqüència final d'aquest plantejament és que el fenomen vital és un fenomen biològic i psicofísic específic, irreductible a qualsevol altre de tipus purament físic-químic, i que la seva característica més notable és la consciència.

Posteriorment, en la reflexió sobre les relacions ment-cos alguns filòsofs defensen una nova variant de l'emergentisme en sostenir que els fenòmens mentals són emergents respecte de l'organització biològica. D'entre aquests autors, que defensen un materialisme emergentista destaquen M. Bunge (veg. text), W. Sellars, L. Bertalanffy, Ch. Broad i J. Searle (veg. text).

Vegeu també autopoiètic, reduccionisme, dualisme i paral·lelisme psicofísic.