Filosofia de la vida

Nom que designa un moviment filosòfic sota el qual s'agrupa un conjunt de pensadors amb característiques molt diverses, però que comparteixen un mateix interès per situar la vida com a objecte fonamental de la filosofia, i posseeixen cert caràcter irracionalista. Aquest corrent arrenca del romanticisme (especialment amb F. Schlegel) i de Schopenhauer.

F. Schlegel posa la filosofia de la vida en connexió amb la tesi cristiana de la presència de l'infinit (Crist) en el finit (la història humana), que és el que pròpiament dóna sentit a l'existència.

Schopenhauer

F. Nietzsche

W. Dilthey

H. Bergson

En canvi, per a Schopenhauer la vida és manifestació d'un cec impuls irracional, la Voluntat, i per tant no té cap classe de sentit ni de finalitat pròpia, sinó que està al servei de la perpetuació d'aquesta força còsmica.

Nietzsche, que combat el pessimisme de Schopenhauer, tracta fonamentalment de l'impuls vital, de la vida com un valor en si mateix, i la considera simultàniament (en relació amb el concepte de voluntat de poder) com a impuls biològic i cultural. En la mesura en què, segons ell, la tradició metafísica occidental és fruit d'una reacció nihilista contra la vida, a la qual posa en funció d'uns falsos valors suprasensibles (des de Sòcrates la filosofia ha posat la vida en funció de la raó, en lloc de posar la raó en funció de la vida), concep la seva filosofia com la transvaloració dels antics valors per a adequar-los a la vida. Aquesta és la tasca del superhome, capaç de superar la moral d'esclaus per a efectuar plenament aquella transvaloració. No obstant això, coincideix amb Schopenhauer, del que va rebre una gran influència durant els seus anys de formació intel·lectual, a situar la vida i la seva espontaneïtat enfront de les filosofies del ser immutable. La vida és expressió de l'immanent i terrenal, de l'espontani i creador, davant els trasmons suprasensibles de les filosofies que han pretès buscar certeses absolutes.

Dilthey considera la vida fonamentalment en el seu sentit històric, raó per la qual la seva filosofia també s'agrupa sota la qualificació d'historicisme, del que arrenca la divisió entre ciències de la naturalesa i ciències de l'esperit. Vinculat a aquesta tradició se situa també, fins a cert punt, el pensament de Husserl, que remet al concepte de «Lebenswelt» o «món de la vida» el punt de partida per a comprendre les categories intel·lectuals i les abstraccions de la ciència. Max Scheler va desenvolupar la concepció [gen-95lt.htm fenomenològica] d'intencionalitat lligada amb la noció de Lebenswelt per a afrontar l'estudi de la fonamentació dels valors a partir de les vivències i les experiències emocionals.

Bergson considera la noció de vida des de la seva dimensió biològica i, des de posicions properes al vitalisme biològic, la declara irreductible a la mera matèria. La vida, segons ell, és dinàmica, pura heterogeneïtat fruit de l'élan vital, de l'evolució creadora, irrupció de la llibertat en la matèria. Si el temps (oposat a la duració) és mera espacialitat concebuda per l'enteniment que tendeix a fixar tota realitat, la vida es desembolica en la duració pura, purament qualitativa, que solament pot ser coneguda per la intuïció.

Simmel segueix molt de prop les posicions de Dilthey i les de Bergson. Com aquest últim autor considera la vida com una manera d'existència que incorpora en si mateixa el passat i el futur, i no es redueix, doncs, al mer instant o al present. Aquestes reflexions sobre la vida s'associen directament a la reflexió sobre el temps. Eucken o Troeltsch segueixen les orientacions del vitalisme de Simmel. Altres autors, com Spengler o Klages, distorsionant algunes de les tesis de Nietzsche, desenvolupen una filosofia de la vida en sentit biologista.

També es consideren dins d'aquest corrent autors com Ortega y Gasset o Unamuno. Ortega concep la vida com a activitat pura, i considera la vida i la raó en la seva íntima unió, raó per la qual la seva filosofia es coneix com a raciovitalisme.

De vegades s'ha denominat vitalisme a aquest corrent de la filosofia de la vida, encara que és millor reservar el terme «vitalisme» per a designar un determinat corrent del pensament biològic (encara que alguns dels filòsofs que hem situat en el corrent de la filosofia de la vida són, a més, vitalistes en aquest últim sentit).