Fi

 (del llatí finis, límit, terme, culminació, traducció ciceroniana del grec τέλος, telos, fi, de teleioun, completar)

En el sentit de finalitat, és l'objectiu que es persegueix mitjançant una acció o, en el sentit d'acabament, el resultat o terme últim al fet que arriba un succés. L'adagi de la filosofia escolàstica, finis est primum in intentione et postremum in executione -«la fi és el primer en intenció, però l'últim en execució»-, manifesta aquesta doble ocupació del terme: com a finalitat o intencionalitat i com a resultat o terme d'una acció o succés.

Aristòtil

Aristòtil va fixar el sentit filosòfic del terme en la seva teoria de les quatre causes, tractant-lo com a «allò amb vista a què es fa alguna cosa», o el «per a què» (to hou héneka). És un concepte antropomòrfic, derivat de l'experiència humana de finalitat o propòsit en tota activitat productiva (poíesis) o pràctica (praxi), que Aristòtil, observador també de la finalitat dels organismes, aplica a la naturalesa, no només al biològic, sinó a tota cosa natural i al conjunt mateix de la naturalesa, a la qual atribueix teleologia, o ordenació a un fi. Una mala interpretació de la finalitat en la naturalesa -per exemple, que «els ànecs tenen potes palmeadas per nedar», o que «la naturalesa no fa res en va»- és afirmar que en la naturalesa hi ha una activitat intencional o un disseny o designi conscient. No hi ha més finalitats i intencionalitats en la naturalesa que els que la raó humana li atribueix com una idea simplificadora o explicativa dels fenòmens que té en compte. Aristòtil va sostenir que, en el que concerneix als éssers vius, s'identifiquen la forma, l'agent del canvi i la fi; és a dir, la fi no és més que la forma que inicia i desenvolupa tota la potencialitat de la substància.

I. Kant

Kant, en la Crítica del judici, analitza la idea de finalitat i fixa el seu sentit: aquest concepte és necessari per pensar la relació que existeix entre naturalesa (determinada) i voluntat humana (lliure). La finalitat es manifesta fonamentalment de dues maneres: en el gust estètic (finalitat subjectiva) i en la teleologia dels organismes (finalitat objectiva). Per parlar d'estètica i de teleologia, cal recórrer al concepte de finalització, sense el qual no és possible pensar cap d'aquestes dues coses. La finalitat ajuda a manera d'una idea reguladora, però no podem atribuir-la objectivament al que amb ella pensem; no és més que una condició necessària i universal (un a priori) per parlar d'estètica i del món orgànic: amb ella pensem, però no coneixem. No és, doncs, la finalitat un tret objectiu del món, sinó una necessitat de la ment humana per pensar el món. La fi existeix realment en l'àmbit de la moralitat, el regne de les finalitats, però llavors la seva existència és novament suposada i no demostrada.