Causalitat

També anomenada causació, és la relació que s'estableix entre la causa i l'efecte, per la qual se suposa que, si la causa està present, l'efecte seguirà amb tota certesa. Amb tot, aquesta relació s'ha explicat i entès de diverses maneres al llarg de la història del pensament. Quan s'ha recorregut a la lògica per exposar aquesta relació, s'ha entès de dues maneres: com condició suficient, expressant-la (cridant C a la causa i I a aquest efecte) mitjançant un condicional: «si C, llavors sempre I», o bé, amb major rigor, com condició necessària i suficient: «si ocorre C, llavors i només llavors I és sempre produït per ell» (Mario Bunge). D'aquestes interpretacions lògiques ha sorgit la idea que la connexió causal, o la relació que existeix entre causa (C) i efecte (I), és una classe de necessitat lògica, que cal entendre com «si C, necessàriament I». Aquesta necessitat és exactament el que David Hume va rebutjar en la seva crítica al concepte de causa.

David Hume

Hume va sostenir que a tota idea ha de correspondre-li, en última instància, una impressió sensible. Segons Hume, 1) veiem C i I com dues coses o impressions diferents, i veiem a més 2) que C és anterior a I, i que 3) C i I han de ser espacialment contigus, i veiem, finalment, que 4) quan ocorre C també ocorre E. Però no veiem, de cap manera 5) que, si I ocorre, necessàriament ocorre també C. La necessitat -la connexió necessària- no és una dada de l'experiència: no és més que una creença derivada del costum d'observar la conjunció constant de C amb I (això és, els punts 1,2,3 i 4); el costum suscita una associació d'idees entre els diversos tipus de C i d'I: sempre que vegem coses semblants a C esperarem coses semblants a E. I d'aquí sorgeix la nostra convicció que «sempre que C, I»; això és, la noció de causa per associació d'idees. Aquesta noció no prové de l'experiència, sosté Hume, ni prové tampoc de l'anàlisi de les idees (no és una relació d'idees, encara que sí una associació d'idees); no pot tenir més que un origen psicològic (l'associació d'idees i el costum) i en si mateixa no és més que una «creença», tan irracional, tan sense justificar racionalment, com els sentiments d'amor i d'odi. Més tard, la psicologia anomenarà a una classe semblant d'associació reflex condicionat.

La crítica de Hume a la idea de causa té el valor, encara apreciable, d'haver posat en relleu que la idea de causa 1) no és una relació que percebem pels sentits, sinó que es tracta de 2) una relació universal, i que 3) no suposa cap necessitat lògica. Efectivament, dir que A és causa de B és a dir molt més del que estrictament percebem. La relació que s'estableix entre A i B val per a tots els casos d'i tots els casos de B. Però mai direm que A necessita B igual com un triangle necessita tenir tres costats. Però Hume no va fonamentar de manera suficient l'ús que fem de les causes, en la vida pràctica i en l'activitat teòrica, i el sentit de necessitat que establim entre C i I (veg. citació). El problema persisteix quan es tracta d'interpretar i explicar què classe de necessitat «física» pot significar la relació de causa i efecte.

L'afirmació que «causa» és alguna cosa simplement mental, però al mateix temps un concepte necessari per a la interpretació de la naturalesa, li va suscitar a Kant la pregunta de quins són els conceptes que, no podent procedir de l'experiència (a priori), són no obstant això necessaris per pensar l'experiència (veg. text). D'aquest plantejament general, va sorgir la doctrina de les categories. En concret, la causalitat és una de la categories de relació, la funció de la qual és configurar o fer possible, en principi, l'experiència: alguna cosa és fenomen, això és, una dada de l'experiència objectiva, perquè és conegut d'acord amb la llei (transcendental) de causa i efecte. L'enteniment exigeix que els fenòmens de l'experiència esdevinguin segons «regles». La causalitat -«tot canvi té una causa»- és precisament la regla, denominada per Kant «principi sintètic a priori de l'enteniment» i també «analogia de l'experiència objectiva», que requereix que tot fenomen -tot canvi en les coses- succeeixi «segons la llei d'enllaç de causes i efectes» (veg. text). Sense l'apriori de «causa» és impossible fer ciència.

Per a Hume, la causalitat no és alguna cosa que la ment descobreixi en l'experiència i, per aquesta raó, s'imposi a la ment, sinó més aviat una imposició de la ment que no pot menys que traduir en una associació d'idees les experiències repetitives dels fenòmens. Kant, que està d'acord amb Hume en què la causalitat no és res que pugui procedir de l'experiència, dissenteix d'ell quan la considera com un principi (sintètic a priori) de l'enteniment, sense el qual no només seria impossible entendre res provinent de l'experiència, sinó que ni tan sols podria haver-hi experiència. La causalitat és, per tant, necessària. Kant va mantenir el caràcter de necessitat del principi de causalitat perquè els principis físics de Newton, veritables lleis causals de la naturalesa, requerien un fonament molt més sòlid que el que els prestava la crítica de Hume. Les lleis de la naturalesa les considerem(de fet) necessàries i universals; Kant justifica el fonament (de dret) d'aquesta universalitat i necessitat. Després d'ell, les principals descripcions de la causalitat s'han fet, en àmbits empiristes, en termes de regularitats de la naturalesa que s'expliquen mitjançant lleis; però s'entén que les lleis científiques no forçosament han de ser lleis causals, i àdhuc el nexe causal que s'estableix entre aquestes últimes no s'explica com una necessitat intrínseca, pertanyent a la naturalesa de la causa i l'efecte i de la seva relació; més aviat s'explica com a enunciats universals en forma de condicional universal (veg. text), al qual s'atribueix una descripció suficient del que sol entendre's com a connexió causal. Segons Rudolf Carnap, és el mateix dir «si es donen les condicions X, demà es produirà una tempesta a la nostra ciutat» que «si es donen la condicions X, demà es produirà necessàriament una tempesta a la nostra ciutat», perquè al cap i a l'últim el mètode de verificació i de refutació és el mateix en tots dos casos: si l'endemà es produeix la tempesta, tots dos enunciats queden verificats i, si no es produeix, tots dos enunciats queden refutats de la mateixa manera. L'única distinció resideix en la creença que el segon dels enunciats citats prediu la tempesta amb una èmfasi major. No obstant això, aquest enunciat condicional pot també interpretar-se de diverses maneres. Segons alguns, una llei causal ha d'entendre's com la condició necessàriao el conjunt de condicions necessàries per a l'ocurrència d'un succés; «A és causa de B» significa, per tant, que, si no fora per a, B no es produiria, o bé que A és la «condició sine qua non de B». Uns altres prefereixen expressar la relació entre la causa i l'efecte a la manera d'una condició suficient, en el cas que l'única condició necessària d'un fenomen és al mateix temps la seva condició suficient. A.J. Ayer entén la causalitat, en un sentit conciliador, com a condició suficient o necessària o ambdues coses alhora.

B. Russell va criticar decididament tant el concepte de «causa», del que deia que «era desitjable la seva total exclusió del vocabulari filosòfic», com el principi de causalitat, del que afirmava que era «una relíquia del passat, que sobreviu, com la monarquia, només perquè se suposa erròniament que no és nociva» (B. Russell, Misticismo y lógica, y otros ensayos, Edhasa, Barcelona 1987, p. 181.). Pel realisme científic, en canvi, les regularitats de la naturalesa s'expliquen per enllaços de necessitat causal de tipus físic entre els fenòmens. Aquesta postura renova d'alguna manera aquella altra antiga de les «causes ocultes».

Veure termes relacionats.