Diferència entre revisions de la pàgina «Jo»
De Wikisofia
m (Text de reemplaçament - "[[substancia|" a "[[substància|") |
m (Text de reemplaçament - "consciencia" a "consciència") |
||
| Línia 1: | Línia 1: | ||
{{ConcepteWiki}} | {{ConcepteWiki}} | ||
| − | Terme equivalent -amb diferències de matís- a [[ | + | Terme equivalent -amb diferències de matís- a [[consciència|consciència]], [[ànima|ànima]] o [[persona|persona]], amb el qual identifiquem nostra [[personalitat|personalitat]]. La seva característica fonamental és la consciència de la pròpia identitat personal. |
| − | El problema filosòfic del jo comença a plantejar-se amb [[Autor:Descartes, René(Cartesius)|Descartes]], qui ho constitueix en primera [[veritat|veritat]] del seu sistema: «pinso, existeixo». Descartes ho concep com a substància pensant, com a entitat per tant permanent i autònoma, mentre que [[Autor:Hume, David|Hume]]- després d'una crítica inicial de [[Autor:Locke, John|Locke]] a la substància-, no veu en el jo sinó la | + | El problema filosòfic del jo comença a plantejar-se amb [[Autor:Descartes, René(Cartesius)|Descartes]], qui ho constitueix en primera [[veritat|veritat]] del seu sistema: «pinso, existeixo». Descartes ho concep com a substància pensant, com a entitat per tant permanent i autònoma, mentre que [[Autor:Hume, David|Hume]]- després d'una crítica inicial de [[Autor:Locke, John|Locke]] a la substància-, no veu en el jo sinó la consciència transeünt d'un «feix o un flux de sensacions»(veure [[Recurs:Hume: la consciència, fes d'impressions|text 1]] i [[Recurs:Hume: el jo 1|text 2]]). [[Autor:Kant, Immanuel|Kant]], al seu torn, distingeix un doble pla del jo: l'empíric o fenomenològic, i el nouménico o [[intel·ligible|intel·ligible]]; el primer perceptible com [[fenomen|fenomen]] a través de la consciència empírica, el segon, noúmeno i [[noúmenon|cosa en si]] desconeguda, que està més enllà de l'experiència i del que només sabem -per la raó pràctica- que pertany al món de la [[lliberteu|llibertat]] i de l'ètica. La [[il·lusió transcendental|il·lusió transcendental]] que ens porta a creure que és possible conèixer aquest jo com [[substància|substància]] o com a subjecte, es dilueix amb l'anàlisi dels [[paralogisme|paralogismes]] ([[Recurs:Kant: el paralogisme del jo|veure text]]). A aquest doble jo de l'[[home|home]], fenomen i ''noúmenon'' alhora, s'afegeix el [[jo transcendental|jo transcendental]] del seu [[teoria del coneixement|teoria del coneixement]], concebut com [[apercepció|«apercepció]] pura» o «unitat sintètica de la consciència» ([[Recurs:Kant el «jo penso»|veure text]]). |
La convicció filosòfica en l'existència del jo es refereix justament al jo que està més enllà de la pròpia consciència empírica, i que es concep com [[subjecte |subjecte]] permanent de la pròpia singularitat i de la identitat personal, i principi de la pròpia autonomia, inviolabilitat i dignitat. | La convicció filosòfica en l'existència del jo es refereix justament al jo que està més enllà de la pròpia consciència empírica, i que es concep com [[subjecte |subjecte]] permanent de la pròpia singularitat i de la identitat personal, i principi de la pròpia autonomia, inviolabilitat i dignitat. | ||
Revisió del 17:20, 26 feb 2015
Terme equivalent -amb diferències de matís- a consciència, ànima o persona, amb el qual identifiquem nostra personalitat. La seva característica fonamental és la consciència de la pròpia identitat personal.
El problema filosòfic del jo comença a plantejar-se amb Descartes, qui ho constitueix en primera veritat del seu sistema: «pinso, existeixo». Descartes ho concep com a substància pensant, com a entitat per tant permanent i autònoma, mentre que Hume- després d'una crítica inicial de Locke a la substància-, no veu en el jo sinó la consciència transeünt d'un «feix o un flux de sensacions»(veure text 1 i text 2). Kant, al seu torn, distingeix un doble pla del jo: l'empíric o fenomenològic, i el nouménico o intel·ligible; el primer perceptible com fenomen a través de la consciència empírica, el segon, noúmeno i cosa en si desconeguda, que està més enllà de l'experiència i del que només sabem -per la raó pràctica- que pertany al món de la llibertat i de l'ètica. La il·lusió transcendental que ens porta a creure que és possible conèixer aquest jo com substància o com a subjecte, es dilueix amb l'anàlisi dels paralogismes (veure text). A aquest doble jo de l'home, fenomen i noúmenon alhora, s'afegeix el jo transcendental del seu teoria del coneixement, concebut com «apercepció pura» o «unitat sintètica de la consciència» (veure text).
La convicció filosòfica en l'existència del jo es refereix justament al jo que està més enllà de la pròpia consciència empírica, i que es concep com subjecte permanent de la pròpia singularitat i de la identitat personal, i principi de la pròpia autonomia, inviolabilitat i dignitat.