Llibertat
De Wikisofia
(S'ha redirigit des de: Lliberteu)
(del llatí llibertes, condició de l'home que és liber, lliure, no esclau)
Terme susceptible de diversos sentits, segons l'àmbit al qual s'aplica. Significa en general capacitat d'actuar segons la decisió pròpia. Segons l'àmbit on s'exerceix la decisió, pot parlar-se de diverses classes de llibertat.
La llibertat sociològica, que és el sentit originari de llibertat, es refereix, en l'antiguitat grega i romana, al fet que l'individu no es troba en la condició d'esclau, mentre que, en l'actualitat al·ludeix a l'autonomia de què gaudeix l'individu enfront de la societat, i es refereix a la llibertat política o civil, garantida pels drets i les llibertats que emparen el ciutadà en les societats democràtiques.
La llibertat psicològica és, normalment, la capacitat que posseeix l'individu, «amo de si mateix», de no sentir-se obligat a actuar a instàncies de la motivació més forta.
La llibertat moral és la capacitat de l'home de decidir-se a actuar d'acord amb la raó, sense deixar-se dominar pels impulsos i les inclinacions espontànies de la sensibilitat.
Tant la llibertat psicològica com la moral poden reduir-se simplement a la llibertat de la voluntat, que pot definir-se com la facultat de decidir-se per una determinada conducta millor que per una altra igualment possible, o simplement com la capacitat d'autodeterminar-se o escollir el motiu pel qual un es decideix a obrar d'una o una altra manera, o a no obrar. Aquesta és la llibertat que la tradició anomena liberum arbitrium, o lliure albir, «llibertat d'elecció», o «llibertat de decisió». La idea de llibertat moral no afegeix a aquest concepte més que la lliure acceptació dels valors morals com a motius suficients per a obrar. A la capacitat d'autodeterminació en l'obrar, l'anomena també «espontaneïtat» de la voluntat.
Històricament, la llibertat al món grec i romà és la condició en què es troba l'home lliure, eléutheros o liber, i es caracteritza per l'autonomia i autarquia, o autosuficiència, de l'Estat a què pertany i de les quals participa. El cristianisme afegeix al sentit primari de llibertat sociològica el de «llibertat interior», pel doble motiu fonamental que el missatge cristià s'accepta per conversió interior, és a dir, per lliure decisió, i perquè el destí final del creient (predestinació) és obra conjunta –i conflictiva– de la voluntat de Déu, omnipotent, i de la cooperació i decisió humanes. En aquest procés creixent d'interiorització de la llibertat, entesa com a lliure exercici de la pròpia decisió, va intervenir amb anterioritat la filosofia hel·lenista, l'estoïcisme, sobretot. Apartats per la circumstància política de la plena participació en la vida ciutadana, i admiradors de l'ideal del savi que es retreu cap a la seva pròpia vida interior, els estoics deixen d'entendre la llibertat com a autonomia i autarquia política del ciutadà i passen a entendre-la com l'autonomia i independència internes de l'home que persegueix el domini de les passions i l'exercici d'una racionalitat, que identifiquen amb el viure d'acord amb la naturalesa.
La filosofia escolàstica elabora el concepte de llibertat interior segons els principis de l'anàlisi de l'acte voluntari que fa Aristòtil en l'Ètica a Nicòmac (llibre III), i defineix (en la seva època tardana) el lliure albir com a llibertat d'indiferència, que s'explica en un doble sentit: com a absència de coacció interna a voler una cosa més aviat que una altra (sentit negatiu), i com a capacitat de decidir-se per una cosa o una altra (sentit positiu), o simplement de decidir-se a no obrar. La teoria amb què l'Escolàstica va justificar tal capacitat d'indiferència interna és que el bé, motiu de l'acció humana, mai es presenta a l'home com un bé summe i necessari, sinó com bé o valor finit, enfront del qual l'enteniment no se sent totalment obligat i es manté indiferent. Per això Tomàs d'Aquino defineix la llibertat com el «dictamen lliure de la raó».
Després de la revolució científica que instaura un model mecanicista d'univers, la filosofia moderna desenvolupa un concepte de llibertat relacionat amb la idea de necessitat. Per a Descartes, que separa radicalment el món de la necessitat (la res extensa), del món del pensament (res cogitans), la llibertat no és indiferència davant la força dels motius interns, com és en els escolàstics, sinó la voluntat que es deixa portar per l'enteniment i és, paradoxalment, tant més lliure com més obligada per l'enteniment (veg. text). Spinoza accentua encara més aquest intel·lectualisme (veg. citació) i identifica, com en els estoics, llibertat, raó i naturalesa (veg. text i veg. citació ). En l'empirisme domina la idea que la llibertat no està dins de la voluntat humana, sinó fora, en la conducta: lliure és aquell que fa el que decideix fer, això és, el que no se sent externament coaccionat. I s'argumenta que, si la voluntat és una causa, ha de ser necessària, és a dir, ha de trobar-se internament determinada a obrar en un determinat sentit, però aquesta necessitat interna no impedeix que l'home sigui lliure si aquest pot obrar, tocant a l'exterior, d'acord amb les determinacions de la voluntat (veg. text). Kant no pot per menys de reconèixer el problema que suposa parlar de llibertat en un món dominat per la necessitat, i de l'obligat que resulta fer-ho per a fonamentar l'existència moral de l'home; a aquest conflicte es refereix la tercera de les antinòmies kantianes. Al món de l'experiència no hi ha llibertat, perquè tot obeeix a causes; però en el pla del pensament, res impedeix que vegem la llibertat com una exigència de la moralitat, un postulat de la raó pràctica.
Amb l'arribada de l'edat contemporània, l'interès per aclarir la noció de llibertat es desplaça, tornant als seus orígens, cap a l'exterior, ja sigui al·ludint a un desenvolupament abstracte de l'esperit lliure al llarg de la història, com en l'idealisme alemany, o com un producte o resultat de la transformació de les estructures econòmiques de la societat, com en el marxisme, o en la proclamació i defensa dels drets de l'home i del ciutadà, afirmades per les constitucions d'algunes nacions (els EUA, França) o per l'Assemblea de les Nacions Unides (1948).
Aquest breu resum històric és suficient per a observar que, per a l'anàlisi de la noció de llibertat, s'adopten al llarg de la història dues actituds: la de contemplar la llibertat com alguna cosa interior a la persona humana o la de contemplar-la com alguna cosa exterior a ella; la que fa de la llibertat un problema metafísic, i la que la considera com una qüestió social, en el seu sentit més ampli; la que parla de llibertat de la voluntat, i la que parla de llibertat de l'home. La història de la llibertat interna de la voluntat com a problema metafísic, i fins a religiós, arrenca del cristianisme, amb els seus antecedents estoics, i arriba fins a les negacions «metafísiques» de la metafísica, com l'existencialisme –«l'home està condemnat a ser lliure» (Sartre)–, mentre que la història de la llibertat exterior de l'home, com a qüestió social, sorgeix amb Hobbes –«la llibertat del súbdit»– (veg. citació) i la tradició empirista, i arriba fins als actuals autors denominats «compatibilistes». Enmig d'aquesta història de la llibertat, l'advertiment de Hume sobre si no es tracta més aviat d'«una mera qüestió de paraules» i la de Kant, amb la seva antinòmia irresoluble: l'home de l'experiència no és lliure; l'home que podem pensar, ho és.
Entre els autors procedents de la filosofia analítica sol plantejar-se la qüestió de la voluntat lliure com una anàlisi del sentit dels termes «llibertat» i «determinisme»: nova manera de presentar la qüestió entre «llibertat i necessitat» de la filosofia moderna.
Es distingeix entre «llibertarisme», que afirma que l'home no està sotmès a cap necessitat de tipus causal, «determinisme dur», que sosté que les accions humanes estan sotmeses, com tot en la naturalesa, a la necessitat de les lleis causals, i «determinisme suau», que és el punt de vista dels qui defensen que la llibertat humana i el determinisme causal no són incompatibles entre si; aquests són els denominats «compatibilistes», i la doctrina que sostenen és anomenada «compatibilisme», mentre que el «incompatibilisme» sosté que llibertat i determinisme són inconciliables.
Compatibilitzar la llibertat amb la necessitat és el que fa la tradició empirista des de Hobbes, i a aquesta postura se la denomina també teoria de Hume-Mill, perquè són els autors més significatius que l'han proposada. En aquesta teoria, ser lliure no significa obrar sense motiu o sense cap causa, sinó no sentir-se coaccionat, «perquè no és a la causalitat al que la llibertat s'ha de contraposar, sinó a la constricció», externa o interna (veg. text). La teoria admet que una acció pot ser lliure, encara que estigui en tot cas causada per motivacions, impulsos, circumstàncies, etc., sempre que cap d'aquestes coses pugui considerar-se una causa que predetermini necessàriament el curs de l'acció (que coaccioni internament).
John Stuart Mill John Stuart Mill, Sobre la llibertat
La distinció feta pel filòsof britànic, Isaiah Berlin, en Dos conceptes de llibertat (1969), entre llibertat de qui coacciona, i llibertat per a aconseguir els objectius que es desitgen, porta a la distinció entre «llibertat negativa» i «llibertat positiva». Vegeu text d'I. Berlin sobre la llibertat. Els partidaris de la primera classe de llibertat la conceben en termes d'absència de coacció i és lliure, en aquest sentit, qui actua sense que vegi obstaculitzada o impedida la seva actuació pels altres, però sense que aquesta noció de llibertat imposi una manera concreta d'actuar. Els partidaris de la segona classe de llibertat la conceben més aviat com una autonomia de l'individu, amo de si mateix, però conscient també dels deures de racionalitat i moralitat que li imposa aquesta autonomia. Ambdues concepcions es refereixen a l'àmbit del politicosocial.
Un altre plantejament del problema [1], clarificador i simplificador alhora, distingeix entre la concepció positiva o intrapersonal del concepte de llibertat i la seva concepció negativa o interpersonal. Segons la primera, l'origen de la qual es pot retrotraure a Plató, que concep la llibertat, o la moralitat, com la submissió de la part sensitiva i irascible de l'home a la seva part racional, «A no és lliure, si A és esclau de les seves passions». Entre els quals sostenen aquesta llibertat positiva poden enumerar-se Descartes, Spinoza, Rousseau, Kant i Hegel, entre molts altres autors clàssics. Segons la concepció negativa, expressió que es deu a Bentham, o segons el concepte de llibertat interpersonal, equivalent al d'absència de coacció, «B coacciona a A, si B obliga a A a fer X o impedeix que A faci X».
Atès que el concepte de llibertat és un dret moral, i que els drets es tenen respecte d'una altra persona, no respecte de si mateix, el concepte de llibertat intrapersonal resulta inadequat; si per ventura, s'identifica amb les condicions psicològiques que ha de tenir un acte perquè pugui anomenar-se voluntari. El veritable concepte de llibertat és el de llibertat interpersonal.
L'iniciador del concepte negatiu de la llibertat individual és Hobbes, que el pren analògicament de la seva noció mateixa de cos: matèria en moviment; la llibertat correspon a l'essència mateixa dels cossos. Ell és també l'iniciador de la postura empirista, ja esmentada, de fer compatible la llibertat negativa (llibertat de coacció) amb la necessitat d'obrar regulada per lleis. D'aquí se segueix la possibilitat d'explicar i predir la conducta humana (en les ciències socials) d'una manera semblada a com s'explica o prediu un succés natural (en les ciències de la naturalesa).
La llibertat ha de diferenciar-se de les llibertats. La idea de «llibertat» remet a un dret moral, que posseeixen individualment tots els ciutadans, de no ser coaccionats en la seva acció. Les «llibertats» són drets de fer X o I, o Z, on X,I i Z són classes d'accions, no accions concretes; llibertat d'expressió, d'associació, de presumpció d'innocència, de lliure circulació, etc.
El gran argument tradicional en favor de la llibertat és l'existència de la responsabilitat moral, per la mateixa raó que «haver de» implica «poder». Tothom, deterministes i indeterministes, està d'acord que només si l'home és lliure és també moralment responsable dels seus actes. De vegades es conclou de l'argument que, ja que l'home no és lliure, tampoc és moralment responsable, però l'habitual és admetre que la responsabilitat és un fet universalment admès. L'argument sembla que ha de matisar-se: hi ha relació entre responsabilitat i llibertat (i a una persona que ha actuat compulsivament no se la considera lliure, i no se li demanen responsabilitats), però aquesta relació és la que ha de precisar-se. En el supòsit imaginari que fos veritat el determinisme, ningú advocaria per una anul·lació universal de la responsabilitat moral. Això mostra que responsabilitat moral i llibertat pertanyen a diferents ordres de coses: la primera és una qüestió moral i apel·la a les relacions que regeixen entre humans, i la segona és una qüestió que la tradició denomina ontològica: si l'home és o no és lliure.
_________________________________________
- ↑ (Cf. J.P. Day, Individual Liberty, en A. Phillips Griffiths (dir.), Of Liberty, Cambridge University Press, Cambridge 1983, p. 17-29)